Per Juanjo Buigues Sapena
Arran de la dimissió del general Primo de Rivera, a gener de 1931, davant la progressiva pèrdua de recolzament polític i social per part de les elits econòmiques i militars, així com d’una creixent organització de l’oposició política al règim dictatorial, el monarca Borbó Alfons XIII es veu obligat a anomenar un nou govern executiu presidit pel General Dámaso Berenguer Fusté, qui signarà, el 14 de febrer de 1930, un decret pel qual es disposava el canvi dels Ajuntaments, fins a la celebració de nous comicis municipals.
Els nous consells municipals anaven a estar composats en una meitat pels majors contribuents del municipi, i l’altra meitat per ex-regidors més votats a les eleccions celebrades entre 1917 i 1923 (data en que s’instaura la dictadura de Primo de Rivera), canvi que devia dur-se abans del 25 de febrer. Aquesta decisió estava orientada a reconduir l’acció política municipal dins de l’orde constitucional previ a la dictadura, afavorint que el poder institucional, si és que en algun moment ho havia deixat d’estar, retornés a les mateixes mans.
Aleshores, a Teulada l’Alcaldia es trobava en mans de Romualdo Bertomeu Rodríguez, qui continuarà ocupant el càrrec almenys fins l’1 d’Abril de 1931. Aquest es trobava vinculat al Partit Liberal-Monàrquic1, dirigit per Trinitario Ruiz Valarino. Durant el període de la restauració borbònica, caracteritzat per un sistema caciquil d’alternança pactada entre liberals i conservadors, l’altre gran bloc polític, organitzat al voltant del Partit Conservador, havia tingut com a principal referent al nostre poble a Miguel Borja Bertomeu.2
Respecte a la composició de la resta de la Corporació Municipal, prèvia a la celebració dels futurs comicis electorals municipals, i tenint en compte quins veïns eren els majors contribuents del municipi aleshores, ens aventurem a considerar que probablement tingueren presència ‘prohoms’ teuladins com Pascual Bertomeu Espinós, Romualdo Bertomeu Lledó, Jaime Oller Malonda o el propi Miguel Borja Bertomeu.
Pel que fa als càrrecs de l’administració de justícia local, trobem aleshores com a Jutge Municipal a Vicente Bertomeu Vives i Antonio Moll Cervera (titular i suplent, respectivament), i com a Fiscal Municipal a Antonio Llobell Oller i Bautista Oller Vallés. Alguns d’ells, com per exemple Antonio Moll, ja havien exercit càrrecs institucionals durant la dictadura de Primo de Rivera, i també el trobarem, juntament amb Bautista Oller, a la primera Junta Municipal Provisional, sorgida després de la fi de la guerra civil. Aquest fet corroboraria com molts dels veïns que havien ostentat el poder polític municipal durant el règim monàrquic, així com durant el període de la dictadura de Primo de Rivera, també ho faran a partir de la instauració de la dictadura franquista.3
Així les coses, el decret definitiu de convocatòria d’eleccions municipals apareixerà publicat al butlletí oficial el 16 de març de 19314, aquesta vegada signat per l’almirall Juan Bautista Aznar, qui ara encapçalava el nou consell de ministres. Es fixava la data del 12 d’abril per a la seua celebració, amb la finalitat d’escometre una renovació total de les corporacions municipals, regint-se per allò establert a la Llei Electoral de 8 d’agost de 1907, devent estar ja en ple funcionament tots els nous Ajuntaments a partir del 16 de maig.
Precisament, aquesta Llei Electoral de 1907, formulada en temps de la Restauració Borbònica per tal de garantir l’alternança pactada al poder i l’estabilitat institucional, anava a suposar el principal obstacle per a una vertadera ‘renovació’, fonamentalment a l’àmbit rural, on el pes del caciquisme a penes s’havia vist alterat. Concretament, el seu article número 29 establia que, en cas de no presentar-se més candidats dels que podien ser elegits (fins un total d’11, en el cas de Teulada5), els seus integrants es convertien automàticament en regidors, sense necessitat de que foren celebrades les eleccions.
Així ocorregué al nostre poble, on el 6 d’abril es comunica al Governador Civil de la província la proclamació d’11 regidors d’adscripció monàrquica (liberals i conservadors)6, en base a l’esmentat precepte legal, que evitava haver de sotmetre’s a la voluntat popular sorgida de les urnes. Voluntat aquesta, en tot cas, fortament limitada, doncs quedaven exclosos del dret al sufragi totes les dones, els barons menors de 26 anys, així com tots aquells que hagueren estat ‘inhabilitats judicialment’ per a exercir els seus drets polítics (qualsevol persona que s’hagués oposat al règim monàrquic, ho podria haver estat), o que hagueren estat incursos en un procediment de reclamació legal d’algun deute, que practicaren la mendicitat, o estigueren acollits a institucions benèfiques i de caritat (fet que, en la pràctica, també expulsava del dret al sufragi a tot aquell sense recursos econòmics suficients). En tot cas, aquests 11 regidors ‘monàrquics’ prenien possessió del càrrec el 8 d’abril, entre ells estaven Ricardo García Cerdà, José Ivars Soler o Vicente Oller Andrés7.
La premsa afecta a la ideologia republicana posava el crit al cel davant aquesta situació, com per exemple al periòdic El Luchador8, vinculat al republicanisme d’esquerres, on denunciaven com “els vells ardits de la política més repugnant han impedit que foren proclamats candidats correligionaris” seus. Des de les pàgines de ‘Diario de Alicante’, òrgan d’expressió del lerrouxisme a la província d’Alacant, s’advertia al Governador Civil de la maniobra política que “havia culminat, a pobles com Teulada on el cacic de Torres d’Orduña i Jorro Miranda, el senyoret Romualdo Bertomeu, ha fet republicans a uns quants conservadors de sempre, i els ha posat al front de l’Ajuntament, burlant a tots aquells que visqueren una vida de sacrificis i persecucions del propi que ara s’erigeix en director del republicanisme d’aquella comarca”.9
Era la Junta Municipal del Cens Electoral10 la que dirimia la idoneïtat de cadascun dels candidats presentats. El control d’aquest ens permetia així aplicar un filtre en favor d’aquelles persones més favorables al interès de les elits locals. La composició d’aquesta Junta Electoral ja comptava amb un fort biaix en favor de les classes benestants, doncs només podien formar-ne part: el regidor amb major nombre de vots en elecció popular i que formés part de l’Ajuntament; un funcionari jubilat de l’Administració de l’Estat o ex-Jutge Municipal; dos del majors contribuents per immobles, cultius i ramaderia, designats per sorteig entre tots ells; els President o Síndics de dos gremis industrials locals, o en cas de no haver-ne, els majors contribuents industrials del municipi. A Teulada, era presidida per Vicente Bertomeu Vives (en la seua condició de Jutge Municipal), actuant com a vocals Romualdo Bertomeu Lledó, Vicente Llobell Bertomeu, Bautista Julià Ronda, Francisco Vidal Oller i José Oller Puig. Així les coses, aquesta Junta sembla que va bloquejar inicialment la presentació de candidats republicans.
Tanmateix com va ocórrer al nostre poble, a molts petits nuclis de població de l’àmbit rural ni tan sols va aplegar a efectuar-se una votació, estant proclamats directament els candidats presentats en virtut de l’esmentada disposició legal. Així, d’un total de 207 vacants a cobrir, corresponents a ajuntaments de 24 localitats, els candidats monàrquics proclamats ascendiren a 181, sumant més del 87% del total de regidors (Salvador Forner, 1982). Aquest fet era un símptoma evident de la pervivència de les estructures de poder del caciquisme, doncs era molt difícil presentar-se com a candidat si no es comptava amb el recolzament del cacic, per les implicacions negatives que podia comportar a l’àmbit laboral o social. Aquesta barrera d’entrada al lliure joc democràtic coartava qualsevol confrontament electoral mínimament democràtic (Salvador Forner, 1982).
Ben distinta era la realitat a l’àmbit urbà com Alacant o els principals nuclis de població de la província on, gràcies a la forta presència d’una petita burgesia liberal i una classe treballadora industrial notablement organitzada, van veure el triomf electoral de la conjunció de republicans i socialistes, els quals havien decidit concórrer junts a la contesa. El gran suport electoral obtingut pels partidaris del canvi de règim a aquests comicis va desencadenar la caiguda del regnat d’Alfons XIII, qui abandonarà el país, camí de l’exili, la matinada del 14 d’abril. Aquella jornada s’havia proclamat oficialment l’inici de la II República a Espanya, creant-se un govern provisional presidit per Niceto Alcalá-Zamora (vinculat a diferents faccions del Partit Liberal durant la Restauració), amb presència de republicans d’esquerra i dreta, socialistes, així com nacionalistes gallecs i catalans.
Malgrat açò, a Teulada, al igual que a molts altres indrets d’àmbit rural, el canvi de règim només va suposar, almenys inicialment, una adaptació del tradicional caciquisme, encarnat en la figura dels ‘senyorets’ i la seua ‘xarxa de clienteles’, a la nova realitat republicana, duent a terme el clàssic ‘canvi de jaqueta’ per mantenir la seua hegemonia al poder municipal.
——————————————————————————————————————-
- Revista ‘Actualidad’, número 148, pàgina 4.
- Aquest es trobava dins de l’òrbita de la corrent ‘maurista’ d’aquest partit, junt amb altres veïns com Salvador Vidal Borja o José Vila Marcos (‘La Lealtad’, 7 de setembre de 1913). El “Maurisme” fou un moviment polític conservador articulat entorn a la figura d’Antonio Maura, arran del cisma patit al si del Partit Conservador, entre aquells que eren partidaris de continuar amb el sistema de torns d’alternança al poder amb el Partit Liberal agrupats entorn a Eduardo Dato, i aquells que eren partidaris d’una ruptura amb aquesta dinàmica. Ideològicament aquest moviment donava cabuda des del catolicisme social, o el liberalisme conservador, a posicions més pròximes al populisme i l’autoritarisme. L’estrat social predominant a aquest moviment eren els joves de l’aristocràcia i les classes mitjanes acomodades. Foren caps destacats d’aquest corrent del Partit Conservador, a la comarca de La Marina, els germans José i Juan Torres Sala, fills del cacic Antonio Torres de Orduña.
- Tanmateix, seria interessant prestar atenció a la figura del ‘sometent’, creada pel directori militar de Primo de Rivera al setembre de 1923, com una mena de cos paramilitar de veïns “de reconeguda moralitat”, que utilitzaven armes de la seua propietat per exercir funcions de seguretat i vigilància, per esbrinar si hi existeix una vinculació entre aquells que formaren part d’aquest cos, i aquells que nodriran les files del falangisme al municipi.
- Gaseta de Madrid, número 75, pàgina 1441.
- ‘El Dia’, número 4772, 1 d’abril de 1931.
- Diario de Alicante, 6 d’abril de 1931; El Luchador, 7 d’abril de 1931.
- CDMH, Delegació Nacional de Serveis Documentals de la Presidència del Govern, Fitxer de la Secretaria General i de la Secció Politico-Social.
- El Luchador, 7 d’abril de 1931.
- Diario de Alicante, número 6.134, 20 de abril de 1931.
- Font: Arxiu Diputació Provincial d’Alacant.
Història de Teulada 