Per Juanjo Buigues Sapena
La proclamació de la II República, arran dels resultats de les eleccions municipals de 1931, va generar grans expectatives de transformació de la realitat sòcio-econòmica existent, produint-se un clima propici per a l’increment de l’associacionisme obrer a l’àmbit rural, fins aleshores feblement organitzat en comparació a les àrees urbanes i industrials.
Les primeres mesures legislatives en matèria sòcio-laboral.
En aquest sentit, el Govern Provisional tenia entre els seus objectius prioritaris la qüestió agrària. Així, va promulgar una sèrie de mesures de caire sòcio-laboral, orientades a l’ordenació del mercat de treball. Entre altres, la llei de contractes de treball, que regulava salaris i la jornada de 8 hores, protegint el dret a la vaga; el decret de conreu forçós, que propiciava la cessió de les terres dels propietaris a les organitzacions obreres locals, si aquestes no eres treballades havent obrers agrícoles aturats; el decret de termes municipals, que prioritzava la contractació dels treballadors que residien al municipi; la constitució de jurats mixtes de treball rural, amb presència de patrons i obrers, per a arbitrar les condicions de contractació i vigilar l’acompliment de la normativa laboral; o la creació de centres públics de col·locació obrera, instant als Ajuntaments a que es dugués un registre amb inscripcions diàries d’ofertes i demandes de treball amb la finalitat de que els treballadors aturats pogueren trobar una ocupació.
Aquesta estratègia reformista republicana tenia com a objectiu la reducció de la conflictivitat laboral, canalitzant-la a través d’organismes oficials i representació corporativa, amb la voluntat de desactivar a l’hora la via insurreccional que defensava una part de l’anarcosindicalisme.
El sindicalisme de classe: dues estratègies, dues realitats.
Aleshores, el moviment sindical de classe obrera es trobava dividit en dues tendències, l’esmentada anarco-sindicalista, representada per la CNT, i la socialista, representada per l’UGT, corretja de transmissió del PSOE a l’àmbit laboral. Després de la fi de la Dictadura de Primo de Rivera, aquests dos sindicats aplegaven en situacions completament divergents. Per una banda, els ugetistes havien aconseguit mantenir una sòlida organització sindical gràcies a la col·laboració implícita amb el règim dictatorial a través de la seua controvertida presència als comitès paritaris (antecedent dels esmentats jurats mixtes). Per contra, els cenetistes havien patit una forta repressió a conseqüència de la il·legalització decretada durant la dictadura, veient desmantellada la seua organització i suprimits els seus òrgans d’expressió, quedant reduïts a la clandestinitat, fet que va deixar molt malmès l’anarquisme rural valencià, hegemònic durant els primers lustres del segle XX, especialment a les zones de conreu de l’arròs i la taronja (Aurora Bosch, 1992).
Tanmateix, les característiques específiques del món agrari a La Marina, com el predomini del minifundisme, la forta presència de l’arrendament com a forma d’explotació de la terra, la recurrent immigració estacional de jornalers cap al nord d’Àfrica o França fugint de l’atur forçós, o l’absorció de la mà d’obra rural excedent per part de la industria, havien tingut com a resultat un escàs grau d’organització i de consciència política entre els treballadors agrícoles. Altres factors que van influir a l’escàs desenvolupament del moviment obrer en aquests indrets foren el desinterès dels propis sindicats en l’organització del proletariat rural, així com la presència hegemònica del caciquisme com a element controlador de la vida pública.
Antecedents d’associacionisme sindical a Teulada.
Així, prèviament a la proclamació de la II República només trobem formalment constituït a Teulada el Sindicato Agrícola San Vicente Ferrer1, enquadrat dins de l’òrbita de l’associacionisme d’inspiració catòlica, promogut per la classe dominant com un instrument per a sostraure a la classe treballadora de la influència d’ideologies ‘dissolvents’, i caracteritzat per una visió paternalista de la qüestió social. Aquests sindicats catòlics habitualment eren fundats i dirigits per sacerdots, propietaris agrícoles o grans contribuents, i es trobaven integrats majoritàriament per petits propietaris els quals, a través d’aquesta sindicació, resolien problemes concrets de la seua activitat quotidiana com podia estar la comercialització dels seues productes, l’adquisició de llavors i fertilitzants, o el finançament econòmic (Francisco Moreno, 1988). El sindicat catòlic teuladí es trobava presidit pel metge José Morell Alberola, qui també havia estat el cap local de Unión Patriótica2, el partit únic del règim primoriverista.
Naix el sindicat ‘Trabajadores Agrícolas’.
Tot i això, amb el nou context polític i, afavorit per la seua posició privilegiada respecte a les relacions amb el Govern Provisional recentment constituït (Largo Caballero ocupava el Ministeri de Treball i Previsió Social), la UGT va orientar part del seu esforç en aconseguir la seua implantació a nombroses petites poblacions de l’àmbit agrari a través de l’acció de la FNTT3, dirigint la seua acció tant a jornalers sense terra com a arrendataris i petits propietaris semi-proletaritzats4. Aquest va ser el cas de Teulada.
Així les coses, la Comissió Executiva de la UGT, en reunió ordinària de 8 de setembre de 1931, acordava donar ingrés, a través de l’esmentada FNTT, al sindicat teuladí Trabajadores Agrícolas, que comptava aleshores amb 150 afiliats5. Aquest és el primer sindicat, pròpiament obrer i de classe, del qual tenim constància documental al nostre poble, i comptava amb una seu social anomenada Centro Obrero. Entenem que la seua organització va anar bastint-se paulatinament fins aconseguir la seua constitució formal i l’adhesió al sindicat socialista. Tenim constància que també hi existien aleshores a La Marina Alta altres sindicats agrícoles adscrits a l’UGT, com era el cas de Benimeli, Benissa, Castell de Castells, Sanet i Negrals, o La Xara.6
La República no aplega al camp.
La principal font de conflicte amb la qual es trobaven els treballadors del camp era la dificultat d’aconseguir l’aplicació de la legislació sòcio-laboral i de les conegudes com a ‘bases de treball’ per part dels patrons i de les autoritats locals.
Al cas específic de Teulada, si bé hi havia un predomini notable del minifundisme com a la nostra comarca, també és cert que hi existia un cert grau de concentració de la propietat rústica en mans d’una mena de burgesia agrària local, composada per un reduït nombre de famílies benestants, que havia anat configurant el seu patrimoni gràcies al procés de desamortització iniciat a mitjans del segle XIX, així com a una recurrent estratègia d’enllaços matrimonials per afavorir la concentració de la riquesa assolida. Entre aquestes famílies destacaven els Bertomeu-Rodríguez, els Bertomeu-Lledó, els Borja-Bertomeu, els Cabrera-Bertomeu (teuladins per línia materna), els Bertomeu-Espinós o els Oller-Malonda. Aquesta situació determinava un fort poder de negociació en favor dels patrons a l’hora d’imposar la seua voluntat a les relacions laborals. El mètode de contractació habitual havia estat la plaça pública: era costum acostar-se pels indrets de l’antic ‘Hostal de Bollo’, situat a la plaça de la Creu, punt al qual, després de la litúrgia religiosa dominical, acudien passejant els propietaris, per satisfer les necessitats de mà d’obra que requerien per a la setmana entrant7. Aquestes relacions no implicaven cap tipus de vincle permanent ni obligació de protecció social del patrons respecte dels jornalers contractats, extingint-se o renovant-se en funció dels desitjos i necessitats conjunturals de producció dels primers. Es configurava així, des del punt de vista de l’economia clàssica, una ‘relació perfecta’ entre l’oferta i la demanda de treball.
Generalment, els patrons solien fugir de tota norma o procediment que regulés la jornada o la retribució del treball, emparats en la seua preeminent posició de poder. Així, recorrien a totes les excuses possibles per no haver de signar cap compromís que es vinculés a obligacions de tipus laboral i, en alguns casos, la seua actuació trobava la protecció de les autoritats locals; no debades, eren els propis terratinents qui controlaven directament, o influïen de manera decisiva en la seua composició, la majoria dels ajuntaments a l’àmbit rural. Així era el cas de Teulada, doncs a les primeres corporacions ‘republicanes’ trobarem, entre d’altres veïns, a Romualdo Bertomeu Rodríguez, Ricardo Romany Borja o Jaime Oller Malonda, tots ells entre els principals contribuents del municipi.
El comitè nacional de l’UGT es lamentava de l’adversa situació que continuava vivint-se a l’àmbit agrari per part dels treballadors, doncs, “deixats de banda els primers moments que seguiren a la instauració de la II República, on els propietaris cediren un poc en la seua actuació persecutòria en relació amb els obrers, transcorreguts uns mesos tornaren a actuar com era norma en ells (…) S’obligava als treballadors a fer jornades inacabables i se’ls pagava jornals irrisoris. Poc importava que del Ministeri de Treball partiren lleis socials que regularen les feines i fixaren condicions”. Aquest sindicat feia èmfasi en que abans de recórrer a la declaració d’una vaga, esgotava tots els procediments possibles, com dirigir notificacions als Alcaldes o presentar denúncies davant dels governadors civils per incompliments dels contractes de treball, deixant palesa la seua orientació preeminentment reformista.
La vaga de juny de 1932.
Des de 1931, al camp alacantí havien començat a produir-se ja una sèrie de vagues agràries i agitacions camperoles un tant inconnexes i de transcendència limitada, si ho comparen amb altres moviments que estaven produint-se a diferents indrets com per exemple Andalusia.
Així les coses, a Teulada el conflicte d’interessos inherent a les relacions entre jornalers i patrons va anar escalant en tensió fins desembocar en la declaració de vaga per part del ‘Centro Obrero’ al mes de juny de 1932, en demanda d’un augment salarial i una reducció de la jornada laboral que venien realitzant els treballadors agrícoles, i que els patrons es negaven a acceptar. A les feines del camp era pràctica habitual que les jornades foren ‘de sol a sol’, mentre que la nova legislació estipulava per als treballadors agrícoles un salari mínim de 5,5 pessetes per a una jornada màxima de 8 hores8. Generalment, per a que aquest mecanisme de pressió, com era la vaga, tingués certa capacitat d’influència es feia coincidir amb alguna de les tasques agrícoles més importants, i on es necessitava major mà d’obra, com ara la recol·lecció.
Després de 4 dies de vaga, el Governador Civil d’Alacant, José Echeverría Novoa, i el Delegat Provincial de Treball, José Papí Albert, es van desplaçar a Teulada per a arbitrar una solució al conflicte social existent9. Aquesta intermediació va generar inicialment els seus fruits, doncs es signa un plec de condicions, entre el Centre Obrer i els patrons, que anava a regir les futures relacions laborals10, el que es coneixia com a contracte de treball col·lectiu.
Els sindicats del camp de l’UGT advocaven per aquest tipus de regulació col·lectiva, que oferia major garantia i protecció dels seus drets als treballadors. Tanmateix, des de les seues files també s’advertia del recurrent incompliment de les condicions laborals pactades per part dels patrons, doncs “pocs eren els contractes de treball que aconseguien confeccionar les societats obreres d’agricultors, i reduït nombre d’ells els que s’aconseguien que foren acomplits” (…) “Quan s’iniciava un conflicte, aparentment quedava resolt, redactant un contracte de treball, però amb això no es feia altra cosa que entretenir als treballadors, doncs si bé és cert que el contracte es signava per patrons i obrers, els primers no feien mai honor a la seua signatura”.
Amb tots aquests antecedents, resulta raonable pensar que el plec de condicions signat per a regular el treball agrícola a Teulada no degué tindre massa recorregut, amb la qual cosa probablement la victòria del sindicat teuladí fou efímera, i els patrons degueren continuar incomplint de manera sistemàtica tota normativa laboral de caràcter col·lectiu, prioritzant la negociació individual de les relacions laborals. De fet, el volum d’afiliació al sindicat ugetista teuladí no es recuperarà fins l’abril de 1936, ja a un context polític més propici, un indici de que potser hi hagués algun tipus de represàlia econòmica per part dels patrons contra aquells jornalers que havien propiciat l’agitació social contra els seus interessos. El poder coercitiu dels propietaris continuava erigint-se així en el major desincentiu per a l’associacionisme obrer agrícola, fet que a l’hora també anava a propiciar una radicalització dels plantejaments sindicals.
——————————————————————————————————-
1 Trobem referències d’aquest sindicat a la premsa escrita durant el període la Dictadura de Primo de Rivera, on participa en la constitució de la Federació de Sindicats Agrícoles de La Marina (Diario de Alicante, 29.07.1925).
2 Revista ‘Unión Patriòtica’, nº10, pàgina 38, òrgan d’expressió oficial. Aquest partit ideat per la Dictadura de Primo de Rivera, si bé es va inspirar en el model feixista i corporativista de l’italià Benito Mussolini, a la pràctica es trobava més pròxim als plantejaments polítics de la dreta tradicional catòlica, antiliberal i antidemocràtica.
3 La Federació Nacional de Treballadors de la Terra (FNTT) va quedar constituïda oficialment el 6 d’abril de 1930, a la Casa del Poble de Madrid, després d’una convocatòria feta mitjançant un manifest difós per tota Espanya dirigit als camperols afiliats a l’UGT. Hi van assistir 235 delegats de 157 poblacions, representant a 27.340 afiliats, però no hi va haver present cap sindicat agrícola de La Marina. Com a mostra de la progressiva expansió que va experimentar aquesta Federació al camp alacantí, a l’octubre de 1931 l’UGT ja reunia a la província d’Alacant fins a 41 societats agrícoles adscrites, representant a un total de 4.871 afiliats (ací ja es trobava federat el sindicat teuladí), mentre que a 17 de setembre de 1932, quan es celebra el II Congrés de la FNTT, aquesta ja comptava a la província amb 75 organitzacions, i un total d’11.250 afiliats.
4 Com a terme general, el proletariat rural del País Valencià, a diferència del d’altres territoris latifundistes com Andalusia o Extremadura amb grans nivells de desigualtat i misèria, no es trobava totalment desarrelat de la terra, donada la major fragmentació de la propietat de la terra que hi existia ací. Era habitual trobar petites explotacions d’àmbit familiar però que tenien una necessitat peremptòria de trobar altres fonts d’ingressos per atenuar la seua precària situació econòmica. Tanmateix, es trobava prou estesa la figura del treballador agrícola que posseïa la terra sota un règim de tinença indirecta com l’arrendament o emfiteusi, consistent en la cessió perpètua, o durant un llarg període de temps, del domini útil d’un immoble mitjançant el pagament d’una pensió anual al propietari. Aquest tipus de relació de producció precapitalista va subsistir a les nostres terres fins ben entrat el segle XX. (Salvador Forner, 1982). En aquest sentit, el Govern Provisional també va legislar en favor d’aquests arrendataris concedint-los el dret a exigir una retribució per les millores efectuades o la possibilitat de sol·licitar una reducció de la renda a pagar si la collita havia sigut roina.
5 ‘Boletín de la Unión General de Trabajadores’, núm.33, pàg.270.
6 ‘Memoria II Congreso Federación Nacional de Trabadores de la Tierra’, segons dades de 30 de juny de 1932.
7 Font oral: Alejandro Llobell Dalmau.
8 Per a tindre una visió més precisa de la capacitat adquisitiva que podia tindre una família obrera que depenia exclusivament del jornal de les feines agrícoles, cal atendre als preus aproximats que tenien aleshores les aliments més bàsics: la ració de pa, oscil·lava entorn als 0,46 cèntims; la carn, tenia un preu de 4,60 pessetes per kilogram; o l’oli, que costava al voltant de 2 pessetes per litre (Salvador Forner, 1982).
9 Diario de Alicante, 21.06.1932.
10 El Luchador, 23.06.1932.
Història de Teulada 