El diari el Canfali Marina Alta del 15 de gener del 1978 es feia ressó d’esta notícia: “Exposición clausurada 24 horas después de su inauguración”. “Es un atentado a la libertad de expresión”, afegia l’autor de l’exposició Josep Buigues.
L’exposició de Josep Buigues, inaugurada el dia 31 (creiem que de Desembre), va ser clausurada al dia següent dia 1 de gener per la Junta Directiva de la Societat Recreativa Cultural, entitat on devia romandre l’exposició fins al 15 de gener del 1978.
Al periòdic es plasmen les causes d’esta censura. La primera d’ella és que que el pintor no hauria tingut en compte la Societat (de la qual era soci) per a exposar. La segona de les causes argumentades és que el pintor perseguia una finalitat no prevista en els estatuts de la Societat, els polítics.
El pintor afegeix: “el primer punto es falso porque una semana antes y el mismo dia de la exposición mantuve contactos con el propio president y otros miembros de la junta directiva. El segundo punto también es falso porque hace poco tiempo en una asamblea se había abolido los estatutos, entre ellos el que prohibia hablar de política y religión en la Sociedad”.
El periòdic continua dient que un grup de socis va fer una reunió el dia 2 de Gener després de mostrar-se en contra de la mesura (prohibir parlar de política i religió) varen anar a parlar amb la directiva. Com a conseqüència, la directiva va canviar l’argumentació de la censura. A partir d’este moment la directiva afirmaria que el tancament de l’exposició es devia per por a que es formara aldarull degut a pressions que provenien del sector més conservador de la Societat Recreativa i Cultural.
L’article realitza una entrevista al president de la Societat Recreativa Cultural, en la que diu que hi ha un problema creat per un sector conservador de la Societat. A més afegeix que s’havia autoritzat una exposició i que s’havia quedat amb l’autor que es veuria el mateix dissabte per la nit, moments abans que s’inaugurarà l’exposició, però quan la Junta Directiva va arribar, l’exposició ja portava oberta una hora i l’aldarull ja estava format. El president continua dient que ell personalment no tenia cap problema amb l’exposició, però creia que Josep Buigues, sent soci i de Teulada hauria d’haver-se adonat que l’exposició anava a generar polèmica i que per pròpia iniciativa, no per exigència, hauria d’haver consultat els temes a exposar.
A partir d’este punt l’entrevista es posa interessant. L’entrevistador li pregunta al President si és partidari de la llibertat d’expressió i el President afegeix que totalment, aleshores, continua l’entrevistador, perquè està tancada l’exposició? El president diu que com a directiu tenia l’obligació de tallar tot tipus d’aldarull i que la continuïtat de l’exposició es decidiria després de l’assemblea que se celebraria el 22 de Gener del 1978. El President acaba reconeixent que en la directiva impera una ideologia clara, i esta és la de la UCD (Unión de Centro Democrático).
La situació arriba a tal tensió, que se li nega l’accés al propi pintor a la Societat Recreativa La Cultural, al·legant el President que si l’exposició està clausurada per a tots, és per a tots. El President afegeix que la Directiva havia fallat al no demanar els quadres amb antelació i que s’havien passat de democràtics.
Este fet ocorregut al 1977 no resulta tant llunyà, ja que en l’actualitat encara continuen havent molt casos de censura en el món de l’art, on la llibertat creativa de l’artista i la llibertat d’expressió queden qüestionats.
Bibliografia consultada
Serradell, P. (15-01-1978) “Exposición clausurada 24 horas después de su inauguración”, Canfali Marina Alta, pp. portada, 9.
A partir del 1606 és té constància de que el rector del Real de Gandia era fill de la vila de Teulada, Joan-Baptista Saragossà, aquest serà el motiu principal pel qual el Real, després de l’expulsió dels moriscos al 1609 quedarà repoblada per teuladins. No obstant, Joan Català (basant-se en la informació de la Col·legiata de Gandia) afirma que Mossen Saragossà va nàixer a esta ciutat l’any 1569. Des de 1604 a 1626 va ocupar la rectoria de la parròquia del Real; després va exercir de canonge a la Col·legiata de Gandia, on va morir al 1637.
Si realment Mossen Saragossà era de Gandia no se sap per tant, quin motiu hauria d’haver per tal de traslladar-se 50 famílies de Teulada al Real de Gandia; els senyorius d’ambdues poblacions eren diferents (el Marqués d’Ariza, de Teulada, i el duc de Gandia, del Real). No es pot esbrinar tampoc l’existència del cognom Saragossà a Teulada amb anterioritat al 1609 perquè els Quinque Libri conservats comencen a 1614. Una repoblació que és tot un misteri
Gravat del Mossen Saragossà
L’edicte de l’expulsió dels moriscos fou publicat el 22 de setembre del 1609, encara que al Real no es llegirà públicament fins al dia 26. En el mateix edicte es donà un termini de tres dies als habitants per a replegar el que pogueren i preparar-se per a ser expulsats. El 30 de setembre del 1609 més de 400 moriscos realeres foren acompanyats a Dénia, on embarcarien en diverses galeres amb destinació al nord d’Àfrica.
Una versió en primera mà de com es va viure aquella neteja ètnica la tenim gràcies al rector teuladí, mossen Saragossà, que va escriure el següent comentari:
Llibre de bateigs y matrimonis del Real de Gandia fet a la fi de l’any MDCVIIII, després que los moros que habitaven dit lloch del Real, per manament de la Magestat de don Phelip Tercer (a qui nostres senyor guarde molts anys) se’n passaren en Berberia. Lo qual mandato fonch publicat en aquest lloch a 26 dies del mes de setembre de dit any 1609, manant-los que dins tres dies anasen a Dénia y s’embarasen en les galeres que Sa Magestat tenia aprestades per a d’aqueix efecte. Y així, dia de Sant Jeroni, que és lo darrer de dit mes se n’anares de aquell lloch, sense remor ninguna. Y pochs dies després se pobla dit lloch, majorment d’ell de gent de la vila de Teulada, y algunes altres cases, de diferentes parts. Trobant-me yo, Joan-Baptiste Çaragoçà, prevere rector en dit lloch, axí en lo un temps com també en lo altre.
El batle del palau del Real i el rector de la parròquia actuaren de seguida. Ambdós vingueren personalment a Teulada a l’endemà mateix de l’expulsió i amb llicència del duc, per a portar d’ací una caravana de pobladors. Es creu que una vegada ací van pregonar l’existència de terres i cases buides molt bones i disponibles per a qualsevol que s’hi oferira. Finalment tingueren èxit, desenes de teuladins i teuladines, fadrins, casats i vidus, alguns d’ells parents del senyor rector s’apuntaren al viatge fundacional del nou Real valencià.El primer casament celebrat pels nous pobladors tindria lloc el 27 de febrer del 1610, un enllaç entre dos vidus que havien vingut a soles: Pere Malonda i Elisabet Sentís, vidua del sabater teuladí Joan Pérez.
En el fons documental del ducat de Gandia es conserva una relació dels 65 pobladors que fundaren l’actual Real de Gandia, una localitat que en aquell moment comptaria amb uns 200 habitants. El llistat, ordenat per ordre alfabètic l’anys 1614, és l’índex del padró de terres que repartiren aleshores, i gràcies a ell podem veure com molts dels cognoms pertanyen a repobladors teuladins. Alguns dels noms que demostren esta repoblació són els següents:
Document on apareixen els repobladors teuladins del Real de Gandia
Bibliografia
Soler, Abel. 2007. El Real de Gandia: Geografia, història, patrimoni. Ajuntament del Real de Gandia
Ivars, Joan. 2009. El Real de Gandia: Del desarmament dels moriscos en 1563 a l’expulsió i posterior repoblació per gent de Teulada en 1609. En: 5é Congrés d’Estudis de la Marina Alta. Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta.
El personatge del que parlem hui és un personatge que naix al segle XIX, concretament el 6 de desembre del 1864. Vicent Buigues naix en Moraira en una família de mariners i llauradors. La vida no els resultava fàcil en Moraira, es guardaven un poc de la pesca per menjar i els altres queviures que sobraven els intercanviaven per altres com ametles, oli, raïm, figues… I entre pesca i pesca anaven agafant fred, solien anar descalços i un dia si i l’altre també arribaven a casa enrevenats i mullats.
El pare de Vicent estava ben arrelat al mar, era calafat i es passava els dies arreglant barques i posant estopa a les juntes de les taules de les embarcacions, quan Vicent va créixer i es va fer major, va començar a festejar amb la teuladina Jacinta Vives Malonda, amb qui més tard es casaria. A partir d’aquest moment Moraira se li va quedar menut. Vicent era una persona ambiciosa i necessitava un camp més ampli, per això va decidir emigrar a altres terres, més concretament a Múrcia, a Cartagena, ben aprop del Cap de Pals, on va tenir 5 fills: José, Vicente, Antonio, Hermenegildo i Josefina.
Un dia que la mar estava picada, Vicent anava amb el seu vaixell (feia la línia Dénia-Cartagena), el destí va fer que Vicent aconseguira saltar a la primera pàgina dels diaris de tot el món. Com a bon observador, Vicent es va adonar que no molt lluny d’ell navegava un transatlàntic d’unes 4.000 tones, el “Syrio”. Procedia de Gènova i es dirigia a l’Argentina i al Brasil i portava 722 tripulants, entre passatgers i tripulació (les xifres varien segons les fonts).
Era el 4 d’Agost de 1906 i ell havia eixit de Dénia amb el seu vaixell “el Joven Miguel” rumb a Cartagena, molt prompte es va adonar que el vaixell d’origen italià prenia un rumb estrany. De sobte va veure com el transatlàntic s’aproximava una mica massa a la costa, i per un reflux d’una gran onada, encallà als Baixos de les Formigues. En un tres i no res va començar a afonar-se d’estribord, alçant a la vegada la proa.
El vapor Syrio enfonsant-se
Sense pensar, el ti Marguí es va dirigir cap al “Syrio” i es va col·locar a poca distància del transtatlàntic. Aleshores Vicent va llançar el seu petit bot de salvament i tots els caps de corda que tenia. D’esta manera va anar omplint el seu vaixell. En menys de 2 hores va aplegar a salvar de la mort a uns 350 nàufrags, entre el que es trobava el més selecte de l’aristocràcia Europea. Els supervivents els desembarcaria en Cartagena.
Degut a aquest acte heroic, en una reunió de Govern es va acordar atorgar-li la Creu del Mèrit Naval i la Medalla d’Or de Salvament de Nàufrags a més d’altres:
A propuesta del general Auñón se han concedido cruces rojas del Mérito Naval por los servicos prestados en el salvamento de los náufragos a los patronos del pilebot “Joven Miguel”, Vicente Buigues, y del laud “Vicente Lacambra”, Agustín Ansolino, sin prejuicio de mejorar las recompensas conforme el resultado del expediente que se instruye”; (…) Se les regalará las insignias por suscripción popular y se les hará entrega con gran solemnidad”
A més a més va rebre grans quantitats en metàl·lic d’aquells que havia salvat. Degut a aquesta proesa Vicent Buigues va ser rebut per Alfons XII, visita de la qual conten que va sorgir una gran amistat entre ambdós.
Passats uns quants anys, deixaria les embarcacions als seus fills i va començar el negoci de les salines. Primer en va crear una al Cap de Pals. I una vegada venuda, una altra a Canet de Berenguer. Finalment al 1917 va anar a parar a Calp, on va comprar el Saladar a uns germans de Gata i va fundar la Societat Mercantil Buigues Hermanos, i així va crear un nou negoci: Les Salines de Calp.
Amb 73 anys ja encara es pensava que podia fer esforços de jove, així que se li va ocórrer descarregar una grossa soca d’un arbre des de d’alt d’un carro. De la forçada li sobrevendria una hemorragia cerebrar el 17 de gener del 1937.
Compartim una nova col·laboració al blog d’un article aparegut al llibre de festes del 2016.
Per Josep Antoni Ahuir, Arqueòleg.
Continuem amb el tema que vam tractar l’any passat, el poblament romà del terme de Teulada, enguany parlarem del món rural romà al nostre terme. El model d’ocupació romana, és prou conegut a la comarca de la Marina Alta, però per desgracia tenim pocs exemples documentats arqueològicament i molt menys museïtzats i amb accés als visitants.
En estos moments es té coneixement de vora 50 viles romanes, hereves d’una tradició de poblament que es remunta als últims moments del món ibèric, són poblacions que són romanitzades i assimilades al segle I aC i que perduren durant tot el període romà.
L’actual terme de Teulada degut a la seua ubicació geogràfica, lluny de les grans capitals provincials, Tarraco i Cartago-Nova, amb Dianium com a centre urbà més pròxim, és el pas del Territorium de Dianium cap al sud, per aquesta raó tenim un dens entramat de vil·les i assentaments rurals.
En aquestos moments, fa més de 2000 anys, el territori es vertebrava i s’explotava mitjançant una sèrie de vil·les o xicotetes explotacions agropecuàries. Desprès del magnífic treball de Joaquim Bolufer als anys 80, tenim catalogades una sèrie d’assentaments molt xicotets repartits per tot el terme. Tots presenten unes característiques molt semblants:
Són explotacions agrícoles hereves de les antigues granges que hi havia al món tardo- ibèric (Ss. II – I ANE)
Tenen unes dimensions mont reduïdes
Se situen a la vora de camins o en la vessant de xicotets monticles.
El conjunt de materials arqueològics que presenten són molt homogenis (Tegulae, Dolia, imbrex, ceràmica comuna, àmfores per guardar el vi i l`oli etc.)
La cronologia que abracen és molt llarga, va entre el segle I ANE i el segle V NE.
Segons les investigacions, les vil·les romanes més primerenques del nostre terme són dels anys 40 -50 ANE. i les més tardanes daten del segle VI NE. La majoria d’assentaments però, pertanyen a l’època de l’Alt Imperi (entre els segles I i III NE).
Així en superfície trobem abundants indicis de jaciments coneguts com són la Rambla, les Moraires, el Camí del Rei, el Rafalet, les Comes, la carretera del Portet, la casa de Joan Vila i Benimarco.
Figura 1. Dibuixos Materials romans jaciment de Moraires. Font. Bolufer Marqués. J. “Patrimoni Arqueològic de Teulada” (1995).
A pesar del poc coneixement sobre el món romà, tenim un jaciment que podríem dir que es el més conegut de tots, es tracta de LA TORRETA:
La Torreta. (Foto Josep Ahuir. 2015)
Anem a centrar la nostra explicació en aquest jaciment, perquè es l’únic que s’ha pogut documentar amb una excavació arqueològica, duta a terme l’any 1992 per Jaume Buigues, Pascual Costa i Joaquim Bolufer. Es tracta d’un jaciment situat a 170 m.s.n.m i que ocupa uns 3000 m2, situat a prop de l’actual Avinguda de la Mediterrània de Teulada, en direcció sud-oest, en una zona abancalada ja des d’antic.
El Topònim la Torreta, ve donat per la casa senyorial del segle XIX situada al cap d´amunt del tossalet. Es tracta d’un complex rústic per a l’explotació agropecuària del territori, del qual coneixem sols els materials en superfície, sent documentats un gran nombre de fragments de “dolia” (grans recipients ceràmics utilitzats com a Sitges per emmagatzemar el blat i altres productes agrícoles), també s’han documentat fragments de ceràmica comuna (olles, pitxers…), àmfores per al transport del vi i l’oli o taulells de diverses granaries, així com alguns fragments de Terra Sigil·lata Hispànica i Africana. Però malauradament ninguna estructura d’hàbitat.
Suposem que baix de la casa actual i als seus voltants podrien aparèixer aquestes restes que quedarien per a una futura excavació arqueològica. Les restes presenten una ampla cronologia entre el segle I i el V NE. L’element més interessant d’aquest jaciment ve donat per la necròpoli trobada a un centenar de metres d’on degué estar situat l’hàbitat. Van aparèixer diferents tombes, en concret 4 inhumacions molt semblants, a aquestes troballes sols es va poder excavar una tomba, l’any 1992.
Seguint la informació publicada per l`equip d’arqueòlegs citat anteriorment podem veure que:
“En aquesta intervenció van aparèixer les restes d’una fossa excavada al sol natural (tap) amb el cadàver d’una dona jove (segons els excavadors) en posició de decúbit supí amb els braços pegats al cos i les mans sobre la pelvis. Presentava un fragment de tegulae com a “coixi”. Als seus peus tenia el aixovar funerari, format per dues peces, un petit olp de ceràmica comuna i una escudella de vora engrossida, també classificada com a ceràmica comuna.”
La hipòtesi de l’equip excavador seria que la tomba tindria una cronologia del segle I –II, es dir, Alt Imperial.
Figura 2. Excavació enterrament romà de la Torreta, Imatge. Jaume Buigues i Vila. Font. Bolufer Marqués. J. “Patrimoni Arqueològic de Teulada” (1995)Figura 3. Dibuixos enterrament romà de la Torreta, dib. Pascual Costa. Font. Bolufer Marqués. J. “Patrimoni Arqueològic de Teulada” (1995).Figura 4. Dibuixos materials romans de la Torreta. Font. Bolufer Marqués. J. “Patrimoni Arqueològic de Teulada”. (1995).Figura 4 i 5. Dibuixos materials romans de la Torreta. Font. Bolufer Marqués. J. “Patrimoni Arqueològic de Teulada”. (1995).
Conclusions
Com hem vist en els articles que han precedit a aquest, al terme municipal de Teulada, hi ha una sèrie d’assentaments de l’època prehistòrica i protohistòrica com la Cova de la Cendra , la Cova de les Rates, el Morro del Castellar, o d’art rupestre al del barranc del Bou o un interessant conjunt de vil·les i vies romanes, un importantíssim patrimoni que ens indica que les nostres terres han estat poblades al llarg d’un ample període de temps.
Ara, com a resum de tot el que s’ha dit en els apartats anteriors d’aquest escrit, volem remarcar que hem intentat aportar sobre el món romà, que en el cas d’avui ens ocupa, amb la presència de vil·les rústiques en les que s’explotava el territori, on es plantava raïm, es feia vi i oli i on vivien i treballaven els teuladins i les teuladines d’abans.
I tot perquè aquest patrimoni és molt fràgil i com es pot comprovar és molt fàcil que poc a poc desaparega en els pròxims anys, és per això que es fa necessari que tot aquest patrimoni arqueològic, històric i cultural, es pose en valor, es difonga i es consolide com una oferta de turisme de qualitat que segur, que donarà grans beneficis tant socials com econòmics al poble i a les seues gents.
També volem fer una crida a totes aquelles persones que tinguen materials arqueològics a sa casa, ens deixen documentar-los, i així el coneixement de la història del nostre poble siga més gran, és una feina a fer entre tots.
Bibliografia
AHUIR J. (2015). El món romà a Teulada: La Via Augusta i algunes troballes casuals. Llibre de Festes de Sant Vicent Ferrer. Teulada
ARASA, F. i ROSSELLÓ, V.M. (1995), Les vies valencianes del territori valencià, València.
BOLUFER MARQUES. J: (1995). El patrimoni arqueològic de Teulada. Associació Cultural Amics de Teulada.
La història sempre ha estat escrita pels poderosos. I són aquestos els que han fet que es recorde una determinada història i es cree una determinada memòria. Amb aquesta secció volem posar en valor alguns personatges que han passat desapercebuts en la història escrita i que no han sigut tant recordats com el predicador valencià, però que amb les seues històries ens conten una altra cara de Teulada.
Volem encetar la secció recordant la figura d’Evelyn Dewhurst, més coneguda com la senyora Fuz. La senyora Fuz està considerada com a la primera turista internacional que va arribar a Teulada (Giner, 2014). Estiuejants nacionals ja hi havia, doncs a la Segona República i la Guerra Civil hi ha constància de l’assemptament de families de l’alta burgesia valenciana al Portet. La senyora Fuz va arribar en temps de Postguerra a Teulada, concretament el 1956, un context en el que la prioritat era subsistir conforme es podia i on això d’escoltar un idioma estranger era estrany i molt més veure una dona viatjant sola.
La Senyora Fuz, com en els casos dels primers turistes internacionals a Dénia i Xàbia, provenia de classe benestant, però en canvi, la seua vinguda no era com en els casos anteriors (no venia ni per qüestions comercials ni per a iniciar una nova vida bucòlica i romàntica de contacte amb la naturalesa). La senyora Fuz venia perquè s’havia jubilat.
Qui era la senyora Fuz?
Va nàixer el 12 de Gener del 1902 a Londres, en un entorn social de classe alta, envoltada d’homes de negocis i de dones amb temps lliure per practicar esports com el tennis, en definitiva en una família burgesa. La família residia a Northwood, un barri residencial de la capital anglesa. Sembla ser que Dewhurst va viure a l’antiga Ceilan, l’actual Sri Lanka, que va ser colònia britànica, on probablement el seu marit (Godfrey Jefferson Dewhurst) tindria negocis relacionats amb el cotó. La senyora Fuz va tenir una vida vinculada al tennis, primer per sa mare que ja practicava aquest esport al SXIX, després perquè ella mateixa va ser jugadora (va jugar a Wimbledon) i finalment perquè es va convertir en entrenadora i divulgadora d’aquest esport.
Vistes del 1956 des de la Casa de la Senyora Fuz al Portet. Font: Arxiu Municipal de Teulada
Visquent al Portet
Segons les fonts orals consultades per Jordi Giner, l’arribada de la Senyora Fuz al poble va ser casual. S’havia allotjat sola al desaparegut Parador d’Ifach de Calp (on s’allotjaren estreles de Hollywood com Ava Gardner, Orson Welles, Bette Davis o l’escriptor Ernst Hemingway), i sembla ser que des de Calp Fuz va entreveure la figura del Cap d’Or i va preguntar que era allò, amb la qual cosa es va decidir a anar. Va pujar al tren i va baixar a Teulada:
“Va baixar a Teulada i al costat de casa Jaume Maro, tenia un taller de bicicletes Luís, el biciclista. Ella anava amb pantalons. Clar, quan ella arriba ací, una dona, de casi dos metres d’alta, amb pantalons, allò va ser… […] Va anar al taller de bicicletes i va preguntar per on es podia baixar a la mar. Ella no sabia si era Moraira o què era. I li van dir que la carretera era eixa, que hi havia set quilòmetres. Total, que Luís li va llogar una bicicleta, i ella sola, que en aquell moment era impensable, agarrà la bicicleta i va baixar. Va baixar i li va agradar. Però com ella era una dona senzilla, es va posar a menjar al costat de la mar. De vesprada va tornar a Teulada, va deixar la bicicleta, va agarrar el tren i se’n va tornar a Calp, al Parador”. (Testimoni de Vicente R. Vallés).
Pels testimonis recollits, la Senyora Fuz pareixia ser tota una avançada a la seua època (la situació econòmica també li facilitaria les coses). Atrevida i moderna, no seguia les pautes de comportament establertes, “ja ho havia fet visitant sola una terra desconeguda […] i per això no dubtava en conduir ella mateixa una bicicleta vestida en pantalons” (Giner, 2014). Va ser al 1957 (un any després de la seua visita) quan la senyora Fuz va conèixer el seu futur lloc: El Portet. És en aquest any quan adquireix una propietat davant de la mar, que durant molt de temps ha dut en la seua façana el nom de “Casa Fuz”.
La senyora Fuz davant de la seua casa del Portet. Font: Associació Cultural Amics de Teulada.
Actualment es conserva encara la forma de la casa i encara es coneix com la Casa Fuz. Se sap que en aquella època El Portet era lloc d’estiueig de la burgesia valenciana com els Vilallonga. En aquella època eren conegudes les festes que es feien al Portet. Moltes d’elles s’allargaven fins a ben tard si contaven amb la presència de les autoritats locals. Curiosos privilegis tenien els turistes. Als anys 70′ hi vivien families com els Duato, els Chiarri, Vicent Calafí, el matrimoni noruec Eknes, els Larrea de Madrid o Antoni Lázaro (Testimoni de Pablo Duato). El Portet era com una Eivissa a xicoteta escala.
Per què cal recordar-la?
La senyora Fuz va ser una de les pioneres del turisme en el nostre poble, una dona avançada que va intentar integrar-se i aprendre l’idioma (no ens referim al valencià precisament), una dona que cal ser recordada i posada en valor. Va aportar modernitat i noves costums, relacionant-se amb la població autòctona i aportant un valuós patrimoni fotogràfic del municipi, que hui en dia podem trobar a l’Arxiu Municipal de Teulada i a l’Arxiu de l’Associació Cultural Amics de Teulada.
Continuem amb una nova col·laboració al blog d’un article aparegut al llibre de festes del 2015.
Per Josep Antoni Ahuir, Arqueòleg
En aquest xicotet article parlarem sobre el poblament romà del terme de Teulada i de la notícia sobre dues troballes arqueològiques importants per entendre la vida i el comerç al nostre poble fa quasi 2000 anys.
1. Introducció
El món romà es troba representat a Teulada per tretze jaciments arqueològics en els quals s’han trobat restes ceràmiques, necròpolis, troballes numismàtiques i estructures d’hàbitat corresponents a diverses explotacions agrícoles com es pot veure al mapa que va publicar l’arqueòleg Joaquim Bolufer l’any 1995.
En aquest article anem a veure com s’estructura el poblament a través de la Via Augusta i com al llarg dels anys s’han descobert algunes troballes tant terrestres com subaquàtiques que ens indiquen la importància del terme municipal de Teulada a l`època romana.
Figura 1. Jaciments romans al terme de Teulada. Font: Bolufer Marqués. J. “Patrimoni Arqueològic de Teulada” (1995).
A partir del segle III aC, comença el període de romanització a les nostres terres, que als segles següents esdevindrà en província romana fins al segle V dC, per aquesta raó, i com la presència humana ens ha deixat unes restes materials, hem pogut esbrinar el rastre d’aquelles gents que van viure, van patir, van treballar la terra i van gaudir del mateix terreny que avui en dia gaudim.
2. La via Augusta i la seua presencia al Terme de Teulada
La Via Augusta constituïx el primer gran eix vertebrador de la Península Ibèrica, amb un traçat des de Cadis fins als Pirineus, i continua cap a França amb el nom de Via Domícia, i per Itàlia com a Via Flamínia i Via Aurèlia fins a enllaçar amb Roma.
Des de fa més de 2000 anys ha sigut la via que ens comunicava per terra amb el que avui en dia coneixem com Europa, en aquells moments, una unitat política, coneguda com Imperi Romà.
Va ser l’emperador August l’impulsor de la unificació, rectificació i reparació dels primigenis camins ibers per a la creació d’una verdadera via de comunicació de gran abast, amb Roma com a pol central de difusió de cultura, comerç i poder.
És la calçada romana més llarga del territori peninsular amb un recorregut total aproximat de 1.500 km i és l’element romà de major importància dins del patrimoni viari, inclosa en la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO.
Figura 2. Pla de Recuperació de la Via Augusta. Font: Conselleria d’Infraestructures. 2011
A la nostra comarca, el traçat es coneixia com a Via Dianium, un traçat de la via que transcorria per 180 km des d’Albalat de la Ribera fins a Alacant, el qual coincideix amb el camí reial d`època medieval i moderna.
Al terme municipal de Teulada, tenim documentada la seua presència, segons pareix, a la partida de Benimarco, fossilitzat en el vell camí de Calp, per sota la cota de l`actual carretera CV-741. Es tracta d’un tram del camí de Calp, utilitzat des d’antic per anar des de Teulada cap al sud, i que, tot i trobar-se actualment en procés d’abandonament, encara uneix la CV-741 amb la CV-745.
Figura 3. Mapa del traçat de la Via Augusta, al seu pas per el Terme de Teulada (Conselleria d’Infrastructures. Generalitat Valenciana)Figura 4. Vial Fossilitzat (Josep Antoni Ahuir).Fig. 5. Vial Fossilitzat (Josep Antoni Ahuir).
3. Teulada al territori romà de Dianium
El poblament romà a l’actual terme de Teulada és dispers, i hi trobem diverses explotacions agràries que s’estenen al llarg de totes les valls, en direcció cap a la mar.
Segons Joaquim Bolufer, en aquesta zona, trobem una gran quantitat d’assemptaments que exploten el territori. Per una banda tenim els assemptaments agrícoles, que es dedicaven a l’explotació agrària. Principalment es dedicaven a l’explotació de la vinya i de l’olivera, de les quals extreien vi i oli.
Un exemple del treball continuat d’aquestes terres i del comerç de vi i oli, seria els actuals bancals de raïm, oliveres, que malgrat tot han arribat fins als nostres dies.
Aquests assemptaments agrícoles són els denominats ara del següent mode: Tabaira, Moraires, Camí del Rei, Tossal de la Font Santa, Carretera del Portet, les Comes i la Rambla. Aquestes vil·les rurals estaven connectades per camins que discorrerien per les valls de nord a sud.
Les troballes ceràmiques o de les necròpolis en aquesta zona del terme han sigut objecte de diverses publicacions per part de Joaquim Bolufer, arqueòleg municipal de Xàbia, al seu llibre sobre el patrimoni arqueòlogic a Teulada.
4. Les troballes casuals
Durant els treballs agrícoles és normal moure gran quantitat de terra, és en aquestos casos quan solen aparèixer, en els llocs on hi ha hagut hàbitat, gran quantitat de restes ceràmiques. En la zona en què ens manegem, la densitat d’hàbitat ha sigut molt important a l`època romana, així es molt normal que trobem àmfores en aquestos casos.
Als anys 60, li van regalar a Vicent Ramon Vallés Oller, a qui agraïm la seua amabilitat per deixar-nos veure la peça, una àmfora en un molt bon estat de conservació, apareguda en la partida de la Miquela, al terme municipal de Teulada.
Analitzada aquesta peça arqueològica deduïm que es tracta d’un àmfora grecoitàlica, utilitzada als segles III – I aC, estem parlant d’ una peça de més de 2.000 anys d’antiguitat.
La denominació d’àmfora grecoitàlica, s’aplica a algunes peces ceràmiques destinades a contindre vi i que van ser fabricades al sud d’Itàlia, a la zona coneguda com a Magna Grècia, a partir del segle III aC. Tipològicament, es caracteritzen per tindre una vora triangular, coll cilíndric i anses rectes. El cos es d’aspecte ovoïdal, més estret a la part inferior.
En el cas de la peça que ens ocupa, no s’ha conservat el pivot, cosa que ens indica que és aquesta una peça un poc més tardana, però molt interessant perquè ens permet conèixer restes materials de l`època romana republicana, un periode prou desconegut al nostre poble. D’aquesta cronologia, tindríem el poblat ibèric tardà de la Punta de Moraira, tractat en anterioritat en els nostres escrits en aquesta mateixa sèrie d’articles als llibres de festes a sant Vicent.
Per anar resumint, tenim un poblament romà a Teulada, des del segle III aC testimoniat tant en restes d’hàbitat (poblat ibèric), com en restes materials i que ens fan veure la importància del nostre territori a l’època Ibérica i romana republicana.
Figura 6. Imatge de l’àmfora grecoitàlica estudiada.
5. Troballes subaquàtiques
És habitual a les nostres costes trobar restes de vaixells afonats d’època romana, restes d’àncores o fragments d`àmfores, encara que al nostre poble no s’havia donat quasi mai el cas, hem descobert una d`aquestes troballes.
A la zona del Portet, vora la Punta de Moraira, el dia 18 d’agost de l’any 1970, es va produir l’ofegament d’un ciutadà francés, i com a conseqüència de les feines de cerca i rescat del cos, es trobà casualment un vaixell afonat (que es va batejar com a Punta de Moraira I) amb diversos materials, entre ells, una àmfora, classificada com Almagro 51 C.
La notícia de l’ofegament, el rescat i la troballa, va transcendir a la premsa, ja que Sebastià Pérez, aleshores alcalde de Teulada va visitar Enric Llobregat, Director del Museu Arqueològic d´Alacant, per tal de presentar-li l’àmfora trobada i que emetera un informe, el qual es reprodueix en la premsa de l’època i que hem volgut incloure en aquest article.
El material recuperat, una vegada estudiat, va retornar a l’ajuntament de Teulada i ha estat exposat en diferents dependències municipals, fins que, en el marc de la redacció d’aquest escrit, ha passat a estar exposada en el Centre Ecomuseogràfic per a gaudi de tot el veïnat, on es pot veure a l’àmfora i les noticies de la seua troballa. Aquesta peça arqueològica va ser un àmfora molt important durant el Baix Imperi, als segles III –V dC.
Les seues característiques són el cos en forma de fus o forma de pera, amb dues anses menudes i un pivot en la part inferior, l`àmfora que tenim a Teulada, està fragmentada, en la seua part inferior.
La seua producció està localitzada a la zona de Lusitània (Portugal) i a la zona de Cadis i Màlaga, així i tot no es la primera, a la zona de Dénia (l`antiga Dianium) va aparèixer a l’any 2011, un vaixell amb àmfores lusitanes.
La seua utilització era per al transport de salses de peix, el conegut, garum, de fet a la zona de València, es va trobar un exemplar amb un grafit que posava «flos muriae» el que ens dóna informació sobre el seu contingut, salses de peix.
Figura 7. Diari INFORMACION de 12 de setembre de 1970 (Facilitat per Jose Lájara)Figura 8. Diari INFORMACION de 27 novembre de 1970 (facilitat per José Lajara)
5. Conclusions
Com hem vist en els articles que han precedit a aquest, al terme municipal de Teulada, hi ha una sèrie d’assentaments per a l’època prehistòrica i protohistòrica com la Cova de la Cendra , la Cova de les Rates, el Morro del Castellar, amb art rupestre al del barranc del Bou, un importantissim patrimoni que ens indica que les nostres terres han estat poblades al llarg d’un ample període de temps.
Ara, com a resum de tot el que s’ha dit en els apartats anteriors d’aquest escrit, volem remarcar que hem intentat aportar llum sobre restes arqueològiques de l’època romana, que en el cas d’avui ens ocupa, amb la presència de la Via Augusta, ací Via Dianium, i la troballa casual de dos importants peces ceràmiques per entendre la vida i el comerç a l’antiguitat del nostre poble.
I tot perquè aquest patrimoni és molt fràgil i com es pot comprovar és molt fàcil que poc a poc desaparega en els pròxims anys, és per això que es fa necessari que tot aquest patrimoni arqueològic, històric i cultural, es pose en valor, es difonga i es consolide com una oferta de turisme de qualitat que segur, que donarà grans beneficis tant socials com econòmics al poble i a les seues gents.
També volem fer una crida a que totes aquelles persones que tinguen materials arqueològics a casa, ens deixen documentar-los i així el coneixement de la història del nostre poble siga més gran, es una feina a fer entre tots.
Per acabar recordar que l’àmfora trobada davant la Punta de Moraira, la poden veure exposada al Centre Ecomuseogràfic de Teulada, av. de Santa Caterina, 30, en horari d’obertura al públic.
6. Bibliografia
AHUIR J. (2012). El món ibèric a Teulada: El Morro del Castellar i la Punta de Moraira. Llibre de Festes de Sant Vicent Ferrer. Teulada
AHUIR J. (2014). El món ibèric a Teulada (II): La cova de la Cendra i la Cova de les Rates: dos coves refugi / santuari a l’època ibèrica. Llibre de Festes de Sant Vicent Ferrer. Teulada
AHUIR J. (En Premsa). El jaciment ibèric de la punta de Moraira (Teulada, País Valencià): Revisió dels materials dipositats al SIP.
ARASA, F. Y ROSSELLÓ, V.M. (1995), Les vies valencianes del territori valencià, València.
AZUAR, RAFAEL (Coord): (2013). Guia del patrimonio arqueológico subacuático de Alicante. MARQ. Diputació d’ Alacant.
BERNABEU AUBÁN, J. y MOLINA BALAGUER, LL. (eds.) (2010): La Cova de les Cendres(Moraira-Teulada, Alicante), Serie Mayor, 6, MARQ, Diputación de Alicante, Alicante.
BOLUFER MARQUES. J: (1995). El patrimoni arqueològic de Teulada. Associació Cultural Amics de Teulada.
ENGUIX, R.; ARANEGUI, C. (1977) Taller de ánforas romanas de Oliva (Valencia). Trabajos varios del SIP, 54.
Farà uns dies Joan Ivars comentava l’entrada anterior d’Història de Teulada (Quan Vicent Andrés Estellés va visitar Teulada) i ens contava la seua experiència amb el poeta de Burjassot l’agost del 1974.
Gràcies a la seua aportació vam poder assabentar-nos que l’aventura d’Estellés amb Teulada no només havia acabat amb l’article publicat a Las Províncias. I és que el poeta va dedicar tres poemes al nostre poble.
Gesmil o “Jasmiler” arremullat. Fotografía del teuladí Santi Vallés.
Tots tres recollits en l’Obra Completa que va editar l’Editorial Tres i Quatre. Els poemes apareixen en un recull titulat “Burjassot, Teulada”, i els podem trobar en el 5é volum anomenat “Cant Temporal”. Encara que també els podreu trobar reproduits per Joan Llobell en el Llibre de Festes a sant Vicent Ferrer del 1994. Ací vos deixem amb els poemes:
I.
Com descantats o recolzats
a la meua infantesa, com
així deixats, com oblidats,
oberts al vent, riu-rau,
hores de vinyes i moreres,
hores, finestres ventrudes,
vesprades que donen a la mar,
geranis, la tarda ol a
gesmil, la nit ol a gestimil
oh ventura, guitarra d’enlloc!
II.
Les bigues poderoses, les
bigues de l’antic testament,
la dona treu uns dolços, una
copeta de mistela, uns
platerets, el sostre és alt;
comoditat i pulcritud,
netedat de novençana, mobles
de novençana, mantellina.
Ol a intimitat, ol a dies, ol
a pulcritud. Ol a nou, a llit,
sexe novell, coses no gastades,
la novençana es posava vermella.
III.
Estic escrivint en carn
viva. Plore una existència,
ai, plore uns anys, plore una
oculta dolcesa que he perdut,
me l’han agafada de les mans.
Qui ha estat el culpable, qui?
Estic plorant en carn viva
damunt un cos adolescent.
Veig els barracons de la fira,
els cavallets de cartó donen voltes.
(Vicent Andrés Estellés)
Bibliografia consultada:
ANDRÉS ESTELLÉS, V. (1972-1990), “Burjassot, Teulada“. En: Cant Temporal, 10 vol., València. Tres i Quatre.
LLOBELL, J. (1994), “Tres Poemes“. En: Llibre de Festes a sant Vicent Ferrer 1994. Teulada. Ajuntament de Teulada.
Aprofitant que este any se celebra l’any Estellés a tot arreu del País Valencià, des d’Història de Teulada volem fer un xicotet homenatge a este gran poeta valencià.
Vicent Andrés Estellés va visitar terres teuladines l’any 1974, i ho va fer convidat pels clavaris de sant Vicent Ferrer del 1975 (el que serien els actuals festers) el mes d’Agost, amb motiu de l’elecció de la Regina de festes. L’escriptor no coneixia Teulada, així ho fa constar en un article publicat a Las Provincias, que es reprodueix al llibre de festes del 1975. Però este desconeixement no va ser inconvenient per a que el poeta li dedicara al municipi belles paraules com estes:
[…] Teulada, blanco de cal en las fachadas, verde en las persianas, ventrudo en los muy solemnes hierros de las ventanas, en los que no es difícil adivinar asechanzas, amagos de la piratería de otro tiempo. La tarde era clara, […] y por la brisa iba y volvía, nervioso y contento, un intenso olor a jazmín.
Estranya que l’escrit siga en castellà, però no oblidem que estem parlant de l’any 1974 i que es tracta d’un article publicat a un diari i reproduit en un llibre d’unes festes populars. Estellés era conscient de la situació lingüística del moment, i sabia perfectament que la gran majoria dels teuladins i teuladines no sabien escriure ni llegir en la seua llengua autòctona.
En l’article, Estellés aprofita per parlar del passat i present de Teulada. Critica l’estat lamentable d’uns riuraus que continuen en ús, i alaba la verdor del paisatge i el seu abancalament.
Subía hasta la loma donde está Teulada, se demoraba luego en las viñas y proseguía hasta Moraira y el “portet”, se extendía sobre la mar azul, sobre los pámpanos, sobre las hojas incitantes. Y ocurrió que se estaba bien.
Vistes de Teulada.
Sobre el centre històric
Estellés considerava el centre històric d’un gran valor:
El juego de callecitas, de callecitas hondas, profundas, que se precipitan cuesta abajo, que reptan cuesta arriba, que de pronto se paran todas en seco y crean un silencio como de cisterna, es una de las pocas cosas literalmente encantadoras que llevo vistas en muchos años. Y en todas las fachadas, los hierros de las ventanas, ventrudos, a punto de parir, por lo menos fuera de cuentas.
Tauló ceràmic a l’antiga Casa de Constança Ferrer. El text és un escrit de Vicent Andrés Estellés.
El de Burjassot aprofita l’espai que se li proporciona per denunciar diverses barbaritats urbanístiques del centre històric, probablement els blocs de pisos construits en la Plaça de l’Església i la Plaça Espanya:
[…] a la vista estaban, diez o doce barbaridades que se llevaban cometidas en la edificación de fincas “modernas” en rinconadas, en plazoletas donde el tiempo parecía haberse dormido.
També ens conta que de la casa de Constança Ferrer (germana del predicador) ja no queda ni rastre. I comenta que el poble té l’esperança que al construir l’Ajuntament nou (no serà fins al 1992) l’edifici de l’Ajuntament vell passe a ser la Casa de Cultura o Museu. Esperançes que com bé sabeu varen ser truncades.
L’Ajuntament Vell. Fotografia extreta del llibre de festes de l’any 1986.
Conten que Estellés va quedar impregnant de l’olor a jasmiler que feia el poble. Jasmilers que encara es mantenen com els de l’Avinguda Santa Caterina, número 40. I és que Estellés va quedar encantat amb la visita, com així ho va expressar de la millor manera possible: amb les seues paraules.
Nunca, nunca, nunca como en Teulada, a la noche, he visto, he olido, en oleadas sucesivas y turbadoras, a jazmín. Nunca he visto al jazmín enseñorearse de una noche y hacerla suya y pasear con ella como en Teulada. Daban ganas de tener una aventura. […] Uno volvía con recuerdos para toda la vida.
Bibliografia consultada:
ANDRÉS ESTELLÉS, V. “Viaje a Teulada” del Llibre de Festes a sant Vicent Ferrer 1975. Ajuntament de Teulada. Abril del 1975.
Viva voce de Joan Ivars. President de la Comissió de Festes del 1975.
Farà unes setmanes durant una visita a Xàbia, un veí comparava una herba silvestre que havia eixit en la torre defensiva de l’antiga Muralla, amb la figuera del campanar de Teulada. És clar que la figuera ha sigut i serà sempre un referent comarcal i un element distintiu del nostre poble. Durant molts anys la figuera es tallava i s’arrancava, però amb el pas del temps sempre tornava a brotar. La figuera era la protagonista, era motiu de discussió en el poble, i inclòs protagonitzava escrits com l’aparegut en la secció d’Alacant de l’ABC:
Yendo hacía Valencia, pasada Benissa, aparece a la vista, a la derecha, un poblado del que, como en todos, emerge un campanario. Este campanario, desde lejos, resulta un poco distinto de los demás, pues se ve salir del mismo, como si de una gigantesca maceta se tratara, unas extrañas ramas arbóreas que, si vamos a verlas de cerca, al pie de la misma torre, resultan ser grandes y con frondosidad.
(“La extraña figuera” de Agatángelo Soler. 26-9-1990)
Es coneix que la figuera va apareixer als pocs anys de la construcció del campanar (s’inicia el 1895 i s’acaba en la primera dècada del segle XX). Les teories de la seua aparació queden recollides en l’article abans anomenat.
Uns diuen que va eixir de les llavors d’una figuera que va dur amb el bec, un pardal.
Altres que va arribar amb un mal vent que va arrastrar pols amb excrements d’algun animal.
La seua aparició entre carreus és curiosa; és tot un fet insòlit ja que la figuera sempre s’ha dit que necessita bona terra per a cultivar-se. El Ficus Carica va ser exterminat aproximadament al 2005, amb la restauració de la torre Campanar de l’Església.
Malgrat el seu extermini definitu, la figuera ha quedat en la memòria col·lectiva dels teuladins i teuladines, així com en el record de la gent de la comarca, i és per això que hem decidit fer un recull d’imatges per a recordar esta “estranya figuera”. Ací vos les deixem.
Carrer de la costera del Campanar. Any 1989. Fotografia apareguda en el BIM (Boletín de Información Municipal).La figuera en tot el seu esplendor durant el canvi de la campana “sant Vicent Ferrer”. Fotografia del 12 de Juliol del 1990. Imatge apareguda al BIM.Fotografia apareguda al llibre de Festes del 1992.Imatge del 1989 al BIMEl Campanar de l’Església amb la figuera. Any 1959. Catàleg de la Biblioteca Valenciana. Propietat de Mario Guillamón Vidal.
Farà uns mesos vos varem informar que publicariem més informació sobre la Processó del Rosari del Pessic, doncs bé, ací la teniu. El document que a continuació vos presentem és un treball acadèmic realitzat per a l’assignatura de “Patrimonialització Etnològica i Cultura Popular” del Màster en Gestió Cultural. Els apartats que es parlen en el treball són els següents:
Contextualitzar el ritual en el territori i en les festes patronals.
Parlar de l’origen i l’evolució tant de les festes com de la processó.
Explicar què és la Processó del Rosari del Pessic.
Reflexionar sobre tots els col·lectius i associacions que participen en les Festes i que podrien participar en el procés de patrimonialització de la processó.
Realitzar una proposta de catalogació sobre la Processó del Pessic.
Presentar un projecte de museïtzació de les Festes Patronals de Teulada
Història de Teulada 