PASSEJADA PER LA MEMÒRIA: Ruta pels indrets de la Guerra Civil a Teulada

Proposta per a realitzar un itinerari a peu per aquells llocs i espais del poble (entès com a centre urbà de la vila (*)) que, per la seua naturalesa i transcendència, van protagonitzar fets rellevants i transcendents durant període històric conegut com a ‘guerra civil espanyola’, i dels quals consten fets documentats. Està previst realitzar una visita guiada “in situ” on ampliarem informació i vos animem a participar.

Per a descriure aquest possible itinerari es farà referència a la denominació que reben actualment aquests indrets, fent constància a l’hora de la toponímia que tenien abans. Cal precisar que l’orde de visita dels diferents llocs no segueix un criteri estrictament cronològic.

1. Plaça de la Constitució (Plaça Mariana Pineda): Introducció context polític i inici de l’itinerari.
   • Llocs d’interès:
     • Adreça particular de l’Alcalde de la comissió gestora del Front Popular.
     • Seu de la Societat Recreativa Cultural.

       

       Societat Recreativa Cultural.

   • Fets:
     • Concentracions davant de l’adreça particular de l’alcalde per demanar que es cremen les imatges religioses, i actuació de les autoritats.
     • La seu de la Societat Recreativa Cultural, punt de trobada i reunió de personalitats rellevants, i espai de difusió política.
2. Plaça de la Creu (Pl.Luis de Sirval)  i Cantó del Ravalet (C/Blasco Ibáñez): punt d’aturada intermedi per contextualitzar relacions sòcio-econòmiques de l’època.
   • Llocs d’interès:
     • Hostal del Sol, també dit del ‘Bollo’ o de ‘Txolela’.
     • Inici carrer del Raval.
   • Fets:
     • Plaça com a llotja de contractació i de relació laboral entre propietaris de terra i jornalers.
     • Sindicat de Treballadors Agrícoles i nombrosa presència de veïns del Raval.
3. Carrer de Dalt, Plaça d’Espanya i Plaça de l’Església (Pl.de la República):
   • Llocs d’interès:
     • Casa dels Romany-Borja
     • Casa dels Espinós
     • Casino del Maco
     • Casa Abadia
     • Església-Fortalesa de Santa Caterina

       

       Església de santa Caterina.

     • Ermita Divina Pastora
   • Fets:
     • Casino com a punt de reunió social i d’organització política.
     • Municipalització de la Casa Abadia. El Comitè d’Enllaç Revolucionari. El Socorro Rojo Internacional i la caravana de queviures al front de Madrid. La casa Abadia com a presó i centre de repressió franquista.
     • Municipalització de l’església-fortalesa i els diferents usos durant la guerra. La nit de l’incendi de les imatges religioses.
     • Destrucció dels altars, subhasta de fusta i taller d’ebenisteria a l’ermita.
     • Enfrontament al comitè d’enllaç i assalt a la central telefònica.
     • La ‘desaparició’ de Juan Moll.
4. Plaça dels Porxes (C/Ramón y Cajal):
   • Llocs d’interès:
     • Sala de Jurats i Justícies.
   • Fets:
     • Organitzacions polítiques, comicis electorals i corporacions municipals durant la II República. Desafecció i depuració.
     • Incendi de l’Arxiu Municipal.
     • Mobilització de quintes al front.
     • Instauració del franquisme i primera Junta Provisional.
5. Carrer Colom o de Baix:
   • Llocs d’interès:
     • Cases de les diferents branques de la família dels Bertomeu.
   • Fets:
     • Confiscació d’immobles i establiment de seus d’organitzacions sindicals i partits polítics. La Junta Administrativa de finques rústiques requisades i la col·lectivització de terres.
6. Avinguda Las Palmas (Avda. del 14 d’abril):
   • Llocs d’interès:
     • Ermita de Sant Vicent.
   • Fets:
     • Milicians i punts de control.
     • Assalt a l’ermita. Imatges i objectes de culte amagats.
     • Entrada de les tropes franquistes.

(*) NOTA: Arreu del terme, hi ha altres indrets i espais d’alt interès durant l’esmentat període històric, però que queden excloses d’aquesta proposta per la dificultat en crear un itinerari a peu des del centre urbà de la vila. Entre aquests podríem destacar els següents:
❖ Casa de ‘La Torreta’:
o Instrucció militar dels quintos.
❖ Partida de la Miquela:
o Incendi d’imatges religioses de l’església
❖ Casa de la ‘mestra Brella’, camí de Xurra:
o Mort de Rosa Vives ‘en estranyes circumstàncies’.
❖ Ermita de la Font Santa i oratori del Castell de Moraira:
o Incendi d’imatges religioses.
❖ Partida de El Portet:
o Lloc d’estiueig de classes acomodades. Persones amagades durant la guerra i visita de milicians. El casos de Pedro Miranda i d’Augusto Villalonga. Requisa de matalassos i queviures. L’ocupació d’habitatges buits.

Plànol de la ruta:

https://www.google.com/maps/d/embed?mid=1Mfy63cTUPfPZqg48hzfU6IkwsSFrK-BQ

La censura de l’exposició de Josep Buigues a la Cultural

El diari el Canfali Marina Alta del 15 de gener del 1978 es feia ressó d’esta notícia: “Exposición clausurada 24 horas después de su inauguración”. “Es un atentado a la libertad de expresión”, afegia l’autor de l’exposició Josep Buigues.

L’exposició de Josep Buigues, inaugurada el dia 31 (creiem que de Desembre), va ser clausurada al dia següent dia 1 de gener per la Junta Directiva de la Societat Recreativa Cultural, entitat on devia romandre l’exposició fins al 15 de gener del 1978.

Al periòdic es plasmen les causes d’esta censura. La primera d’ella és que que el pintor no hauria tingut en compte la Societat (de la qual era soci) per a exposar. La segona de les causes argumentades és que el pintor perseguia una finalitat no prevista en els estatuts de la Societat, els polítics.

El pintor afegeix: “el primer punto es falso porque una semana antes y el mismo dia de la exposición mantuve contactos con el propio president y otros miembros de la junta directiva. El segundo punto también es falso porque hace poco tiempo en una asamblea se había abolido los estatutos, entre ellos el que prohibia hablar de política y religión en la Sociedad”.

El periòdic continua dient que un grup de socis va fer una reunió el dia 2 de Gener després de mostrar-se en contra de la mesura (prohibir parlar de política i religió) varen anar a parlar amb la directiva. Com a conseqüència, la directiva va canviar l’argumentació de la censura. A partir d’este moment la directiva afirmaria que el tancament de l’exposició es devia per por a que es formara aldarull degut a pressions que provenien del sector més conservador de la Societat Recreativa i Cultural.

L’article realitza una entrevista al president de la Societat Recreativa Cultural, en la que diu que hi ha un problema creat per un sector conservador de la Societat. A més afegeix que s’havia autoritzat una exposició i que s’havia quedat amb l’autor que es veuria el mateix dissabte per la nit, moments abans que s’inaugurarà l’exposició, però quan la Junta Directiva va arribar, l’exposició ja portava oberta una hora i l’aldarull ja estava format. El president continua dient que ell personalment no tenia cap problema amb l’exposició, però creia que Josep Buigues, sent soci i de Teulada hauria d’haver-se adonat que l’exposició anava a generar polèmica i que per pròpia iniciativa, no per exigència, hauria d’haver consultat els temes a exposar.

A partir d’este punt l’entrevista es posa interessant. L’entrevistador li pregunta al President si és partidari de la llibertat d’expressió i el President afegeix que totalment, aleshores, continua l’entrevistador, perquè està tancada l’exposició? El president diu que com a directiu tenia l’obligació de tallar tot tipus d’aldarull i que la continuïtat de l’exposició es decidiria després de l’assemblea que se celebraria el 22 de Gener del 1978. El President acaba reconeixent que en la directiva impera una ideologia clara, i esta és la de la UCD (Unión de Centro Democrático).

La situació arriba a tal tensió, que se li nega l’accés al propi pintor a la Societat Recreativa La Cultural, al·legant el President que si l’exposició està clausurada per a tots, és per a tots. El President afegeix que la Directiva havia fallat al no demanar els quadres amb antelació i que s’havien passat de democràtics.

Este fet ocorregut al 1977 no resulta tant llunyà, ja que en l’actualitat encara continuen havent molt casos de censura en el món de l’art, on la llibertat creativa de l’artista i la llibertat d’expressió queden qüestionats.

Bibliografia consultada

• Serradell, P. (15-01-1978) “Exposición clausurada 24 horas después de su inauguración”, Canfali Marina Alta, pp. portada, 9.

 

 

 

De la Marina a la Safor: La repoblació de teuladins al Real de Gandia.

A partir del 1606 és té constància de que el rector del Real de Gandia era fill de la vila de Teulada, Joan-Baptista Saragossà, aquest serà el motiu principal pel qual el Real, després de l’expulsió dels moriscos al 1609 quedarà repoblada per teuladins. No obstant, Joan Català (basant-se en la informació de la Col·legiata de Gandia) afirma que Mossen Saragossà va nàixer a esta ciutat l’any 1569. Des de 1604 a 1626 va ocupar la rectoria de la parròquia del Real; després va exercir de canonge a la Col·legiata de Gandia, on va morir al 1637.

Si realment Mossen Saragossà era de Gandia no se sap per tant, quin motiu hauria d’haver per tal de traslladar-se 50 famílies de Teulada al Real de Gandia; els senyorius d’ambdues poblacions eren diferents (el Marqués d’Ariza, de Teulada, i el duc de Gandia, del Real). No es pot esbrinar tampoc l’existència del cognom Saragossà a Teulada amb anterioritat al 1609 perquè els Quinque Libri conservats comencen a 1614. Una repoblació que és tot un misteri

Gravat del Mossen Saragossà

L’edicte de l’expulsió dels moriscos fou publicat el 22 de setembre del 1609, encara que al Real no es llegirà públicament fins al dia 26. En el mateix edicte es donà un termini de tres dies als habitants per a replegar el que pogueren i preparar-se per a ser expulsats. El 30 de setembre del 1609 més de 400 moriscos realeres foren acompanyats a Dénia, on embarcarien en diverses galeres amb destinació al nord d’Àfrica.

Una versió en primera mà de com es va viure aquella neteja ètnica la tenim gràcies al rector teuladí, mossen Saragossà, que va escriure el següent comentari:

Llibre de bateigs y matrimonis del Real de Gandia fet a la fi de l’any MDCVIIII, després que los moros que habitaven dit lloch del Real, per manament de la Magestat de don Phelip Tercer (a qui nostres senyor guarde molts anys) se’n passaren en Berberia. Lo qual mandato fonch publicat en aquest lloch a 26 dies del mes de setembre de dit any 1609, manant-los que dins tres dies anasen a Dénia y s’embarasen en les galeres que Sa Magestat tenia aprestades per a d’aqueix efecte. Y així, dia de Sant Jeroni, que és lo darrer de dit mes se n’anares de aquell lloch, sense remor ninguna. Y pochs dies després se pobla dit lloch, majorment d’ell de gent de la vila de Teulada, y algunes altres cases, de diferentes parts. Trobant-me yo, Joan-Baptiste Çaragoçà, prevere rector en dit lloch, axí en lo un temps com també en lo altre.

El batle del palau del Real i el rector de la parròquia actuaren de seguida. Ambdós vingueren personalment a Teulada a l’endemà mateix de l’expulsió i amb llicència del duc, per a portar d’ací una caravana de pobladors. Es creu que una vegada ací van pregonar l’existència de terres i cases buides molt bones i disponibles per a qualsevol que s’hi oferira. Finalment tingueren èxit, desenes de teuladins i teuladines, fadrins, casats i vidus, alguns d’ells parents del senyor rector s’apuntaren al viatge fundacional del nou Real valencià.El primer casament celebrat pels nous pobladors tindria lloc el 27 de febrer del 1610, un enllaç entre dos vidus que havien vingut a soles: Pere Malonda i Elisabet Sentís, vidua del sabater teuladí Joan Pérez.

En el fons documental del ducat de Gandia es conserva una relació dels 65 pobladors que fundaren l’actual Real de Gandia, una localitat que en aquell moment comptaria amb uns 200 habitants. El llistat, ordenat per ordre alfabètic l’anys 1614, és l’índex del padró de terres que repartiren aleshores, i gràcies a ell podem veure com molts dels cognoms pertanyen a repobladors teuladins. Alguns dels noms que demostren esta repoblació són els següents:

Andreu Ahuir menor, Andreu Ahuir major, Bernat Oller, Bertomeu Oller, Francesc Llopis, Francesc Oller major, Francesc Oller menor, Jeroni Llopis, Gaspar Banyuls major, Gaspar Banyuls menor, Jaume Vidal, Joan Signes, Josep Oliver, Josep Malonda menor, Jaume Llobell, Joan Oller, Lluis Puig, Mateu Oller, Onofre Ahuir, Pere Malonda major, Pere Malonda menor, Cristòfol Malonda…

Document on apareixen els repobladors teuladins del Real de Gandia

Bibliografia

• Soler, Abel. 2007. El Real de Gandia: Geografia, història, patrimoni. Ajuntament del Real de Gandia
• Ivars, Joan. 2009. El Real de Gandia: Del desarmament dels moriscos en 1563 a l’expulsió i posterior repoblació per gent de Teulada en 1609. En: 5é Congrés d’Estudis de la Marina Alta. Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta.

Personatges de Teulada (II): Vicent Buigues Ferrando el “Ti Marguí”

Vicent Buigues condecorat

El personatge del que parlem hui és un personatge que naix al segle XIX, concretament el 6 de desembre del 1864. Vicent Buigues naix en Moraira en una família de mariners i llauradors. La vida no els resultava fàcil en Moraira, es guardaven un poc de la pesca per menjar i els altres queviures que sobraven els intercanviaven per altres com ametles, oli, raïm, figues… I entre pesca i pesca anaven agafant fred, solien anar descalços i un dia si i l’altre també arribaven a casa enrevenats i mullats.

El pare de Vicent estava ben arrelat al mar, era calafat i es passava els dies arreglant barques i posant estopa a les juntes de les taules de les embarcacions, quan Vicent va créixer i es va fer major, va començar a festejar amb la teuladina Jacinta Vives Malonda, amb qui més tard es casaria. A partir d’aquest moment Moraira se li va quedar menut. Vicent era una persona ambiciosa i necessitava un camp més ampli, per això va decidir emigrar a altres terres, més concretament a Múrcia, a Cartagena, ben aprop del Cap de Pals, on va tenir 5 fills: José, Vicente, Antonio, Hermenegildo i Josefina.

Un dia que la mar estava picada, Vicent anava amb el seu vaixell (feia la línia Dénia-Cartagena), el destí va fer que Vicent aconseguira saltar a la primera pàgina dels diaris de tot el món. Com a bon observador, Vicent es va adonar que no molt lluny d’ell navegava un transatlàntic d’unes 4.000 tones, el “Syrio”. Procedia de Gènova i es dirigia a l’Argentina i al Brasil i portava 722 tripulants, entre passatgers i tripulació (les xifres varien segons les fonts).

Era el 4 d’Agost de 1906 i ell havia eixit de Dénia amb el seu vaixell “el Joven Miguel” rumb a Cartagena, molt prompte es va adonar que el vaixell d’origen italià prenia un rumb estrany. De sobte va veure com el transatlàntic s’aproximava una mica massa a la costa, i per un reflux d’una gran onada, encallà als Baixos de les Formigues. En un tres i no res va començar a afonar-se d’estribord, alçant a la vegada la proa.

El vapor Syrio enfonsant-se

Sense pensar, el ti Marguí es va dirigir cap al “Syrio” i es va col·locar a poca distància del transtatlàntic. Aleshores Vicent va llançar el seu petit bot de salvament i tots els caps de corda que tenia. D’esta manera va anar omplint el seu vaixell. En menys de 2 hores va aplegar a salvar de la mort a uns 350 nàufrags, entre el que es trobava el més selecte de l’aristocràcia Europea. Els supervivents els desembarcaria en Cartagena.

Degut a aquest acte heroic, en una reunió de Govern es va acordar atorgar-li la Creu del Mèrit Naval i la Medalla d’Or de Salvament de Nàufrags a més d’altres:

A propuesta del general Auñón se han concedido cruces rojas del Mérito Naval por los servicos prestados en el salvamento de los náufragos a los patronos del pilebot “Joven Miguel”, Vicente Buigues, y del laud “Vicente Lacambra”, Agustín Ansolino, sin prejuicio de mejorar las recompensas conforme el resultado del expediente que se instruye”; (…) Se les regalará las insignias por suscripción popular y se les hará entrega con gran solemnidad”

A més a més va rebre grans quantitats en metàl·lic d’aquells que havia salvat. Degut a aquesta proesa Vicent Buigues va ser rebut per Alfons XII, visita de la qual conten que va sorgir una gran amistat entre ambdós.

Passats uns quants anys, deixaria les embarcacions als seus fills i va començar el negoci de les salines. Primer en va crear una al Cap de Pals. I una vegada venuda, una altra a Canet de Berenguer. Finalment al 1917 va anar a parar a Calp, on va comprar el Saladar a uns germans de Gata i va fundar la Societat Mercantil Buigues Hermanos, i així va crear un nou negoci: Les Salines de Calp.

Amb 73 anys ja encara es pensava que podia fer esforços de jove, així que se li va ocórrer descarregar una grossa soca d’un arbre des de d’alt d’un carro. De la forçada li sobrevendria una hemorragia cerebrar el 17 de gener del 1937.

Bibliografia

• El naufragio del Sirio
• Història de Calp: Vicente Buigues Ferrando
• MONJO PASQUAL A. “El ti Margui. Un gran mariner morairer”. Llibre de Festes de sant Vicent Ferrer 2002.
• Vicente Buigues el héreo del hundimiento del Sirius

Personatges de Teulada (I) : La Senyora Fuz

La història sempre ha estat escrita pels poderosos. I són aquestos els que han fet que es recorde una determinada història i es cree una determinada memòria. Amb aquesta secció volem posar en valor alguns personatges que han passat desapercebuts en la història escrita i que no han sigut tant recordats com el predicador valencià, però que amb les seues històries ens conten una altra cara de Teulada.

Volem encetar la secció recordant la figura d’Evelyn Dewhurst, més coneguda com la senyora Fuz. La senyora Fuz està considerada com a la primera turista internacional que va arribar a Teulada (Giner, 2014). Estiuejants nacionals ja hi havia, doncs a la Segona República i la Guerra Civil hi ha constància de l’assemptament de families de l’alta burgesia valenciana al Portet. La senyora Fuz va arribar en temps de Postguerra a Teulada, concretament el 1956, un context en el que la prioritat era subsistir conforme es podia i on això d’escoltar un idioma estranger era estrany i molt més veure una dona viatjant sola.

La Senyora Fuz, com en els casos dels primers turistes internacionals a Dénia i Xàbia, provenia de classe benestant, però en canvi, la seua vinguda no era com en els casos anteriors (no venia ni per qüestions comercials ni per a iniciar una nova vida bucòlica i romàntica de contacte amb la naturalesa). La senyora Fuz venia perquè s’havia jubilat.

Qui era la senyora Fuz?

Va nàixer el 12 de Gener del 1902 a Londres, en un entorn social de classe alta, envoltada d’homes de negocis i de dones amb temps lliure per practicar esports com el tennis, en definitiva en una família burgesa. La família residia a Northwood, un barri residencial de la capital anglesa. Sembla ser que Dewhurst va viure a l’antiga Ceilan, l’actual Sri Lanka, que va ser colònia britànica, on probablement el seu marit (Godfrey Jefferson Dewhurst) tindria negocis relacionats amb el cotó. La senyora Fuz va tenir una vida vinculada al tennis, primer per sa mare que ja practicava aquest esport al SXIX, després perquè ella mateixa va ser jugadora (va jugar a Wimbledon) i finalment perquè es va convertir en entrenadora i divulgadora d’aquest esport.

Vistes del 1956 des de la Casa de la Senyora Fuz al Portet. Font: Arxiu Municipal de Teulada

Visquent al Portet

Segons les fonts orals consultades per Jordi Giner, l’arribada de la Senyora Fuz al poble va ser casual. S’havia allotjat sola al desaparegut Parador d’Ifach de Calp (on s’allotjaren estreles de Hollywood com Ava Gardner, Orson Welles, Bette Davis o l’escriptor Ernst Hemingway), i sembla ser que des de Calp Fuz va entreveure la figura del Cap d’Or i va preguntar que era allò, amb la qual cosa es va decidir a anar. Va pujar al tren i va baixar a Teulada:

“Va baixar a Teulada i al costat de casa Jaume Maro, tenia un taller de bicicletes Luís, el biciclista. Ella anava amb pantalons. Clar, quan ella arriba ací, una dona, de casi dos metres d’alta, amb pantalons, allò va ser… […] Va anar al taller de bicicletes i va preguntar per on es podia baixar a la mar. Ella no sabia si era Moraira o què era. I li van dir que la carretera era eixa, que hi havia set quilòmetres. Total, que Luís li va llogar una bicicleta, i ella sola, que en aquell moment era impensable, agarrà la bicicleta i va baixar. Va baixar i li va agradar. Però com ella era una dona senzilla, es va posar a menjar al costat de la mar. De vesprada va tornar a Teulada, va deixar la bicicleta, va agarrar el tren i se’n va tornar a Calp, al Parador”. (Testimoni de Vicente R. Vallés).

Pels testimonis recollits, la Senyora Fuz pareixia ser tota una avançada a la seua època (la situació econòmica també li facilitaria les coses). Atrevida i moderna, no seguia les pautes de comportament establertes, “ja ho havia fet visitant sola una terra desconeguda […] i per això no dubtava en conduir ella mateixa una bicicleta vestida en pantalons” (Giner, 2014). Va ser al 1957 (un any després de la seua visita) quan la senyora Fuz va conèixer el seu futur lloc: El Portet. És en aquest any quan adquireix una propietat davant de la mar, que durant molt de temps ha dut en la seua façana el nom de “Casa Fuz”.

La senyora Fuz davant de la seua casa del Portet. Font: Associació Cultural Amics de Teulada.

Actualment es conserva encara la forma de la casa i encara es coneix com la Casa Fuz. Se sap que en aquella època El Portet era lloc d’estiueig de la burgesia valenciana com els Vilallonga. En aquella època eren conegudes les festes que es feien al Portet. Moltes d’elles s’allargaven fins a ben tard si contaven amb la presència de les autoritats locals. Curiosos privilegis tenien els turistes. Als anys 70′ hi vivien families com els Duato, els Chiarri, Vicent Calafí, el matrimoni noruec Eknes, els Larrea de Madrid o Antoni Lázaro (Testimoni de Pablo Duato). El Portet era com una Eivissa a xicoteta escala.

Per què cal recordar-la?

La senyora Fuz va ser una de les pioneres del turisme en el nostre poble, una dona avançada que va intentar integrar-se i aprendre l’idioma (no ens referim al valencià precisament), una dona que cal ser recordada i posada en valor. Va aportar modernitat i noves costums, relacionant-se amb la població autòctona i aportant un valuós patrimoni fotogràfic del municipi, que hui en dia podem trobar a l’Arxiu Municipal de Teulada i a l’Arxiu de l’Associació Cultural Amics de Teulada.

Bibliografia consultada:

• GINER, Jordi. (2014) “Història de Fuz: Aproximació al primer turisme internacional de Teulada“. En: Revista Aguaits. Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta.

Teulada i el Cinema

Este article naix del nostre interès per recuperar tot allò relacionat amb la memòria gràfica i oral del nostre poble. Un article pendent que ara vos presentem després d’un temps sense publicacions. Agrair l’interès i la informació d’uns dels cinèfils per excel·lència del nostre poble: Paco Pérez Torregrosa.

Teulada no és Dénia en quan a producció cinematogràfica, no obstant, són algunes les produccions que decidiren ubicar-se al nostre municipi. Ací vos deixem un llistat que anirem desenvolupant al llarg de l’article:

• El Hombre de la Isla (1959)
• La Camisa de la Serpiente (1996)
• The cold light of the day (2010)

EL HOMBRE DE LA ISLA (1959)

El tram que s’estén de Xàbia a Moraira va ser l’escenari natural d’esta pel·lícula, dirigida per Vicente Escrivà, contava amb la mexicana Marga López i un magnífic Paco Rabal amb el paper protagonista. El film es va rodar entre el 10 de juliol i el 10 de setembre del 1959, instal·lant el centre operatiu en Xàbia. No obstant, es registraren imatges a altres localitats com Calp, Guadalest, Altea o Benissa entre altres (Reig & Crespo, 2004). Entre els protagonistes de la pel·lícula es trobava Pilar Cansino, cosina germana de Rita Cansino (Rita Hayworth). El rodatge i l’estrena va ser un record inoblidable per a la població, i són molts qui recorden escenes de la pel·lícula (Paco Rabal i Marga López vivien en una barraca ubicada al costat del Castell), així com el dia de l’estrena l’any 1961 amb el cinema d’estiu de Cervera de gom a gom, fet que va suposar que es tingués que habilitar una segona sessió.

Farà uns anys, al 2008, la vídua de Paco Rabal, va acudir a un homenatge al seu marit en Moraira, per tal de recordar el rodatge en la localitat i la seua vida dedicada al món del cinema. A l’acte acudiren personatges com Pierre Louis Thevenet (veí del nostre municipi), director artístic i guanyador d’un Goya a la millor direcció artística i d’un Oscar a la direcció de Patton.

Fig. 1. Extres en la pel.lícula “El hombre de la isla”: Vicenta Oller “Marinero”, Pepita Pinet, Rosita Neso, Elena Malonda, Vicenta Boji Llobell, Quica Vesa, Francisca (Esbardal), Amparo Oller, Fca. Sala Malonda. Font: Facebook Moraira donde el mar descansa. Foto cedida por Amparo Oller.

 

Fig. 2. Un dels cartell de la pel•lícula on es pot apreciar clarament el Cap d’Or. La fotografia superior a la dreta es correspondria amb la zona anomenada com el “Portitxolet”, on s’ubicava el muret. Font: Blog “Mitiquisimo”.

 

Fig. 3. Escena de la pel•lícula. Paco Rabal i Marga López en la seua cabanya al costat del Castell de Moraira. Font: Cervantes Virtual. Arxiu fotogràfic de Paco Rabal.

 

Fig. 4. Escena de la pel•lícula amb el Cap d’Or o Punta de Moraira al fons. Font: Cervantes virtual. Arxiu fotogràfic de Paco Rabal.

LA CAMISA DE LA SERPIENTE (1996)

Esta pel·lícula de producció valenciana, dirigida per Toni Canet, pretenia reviscolar el cinema valencià amb un equip 100% de la terra. Comèdia musical amb un pressupost de 133 milions i de dubtosa qualitat, la pel·lícula va passar sense pena ni glòria per les cartelleres, però ens va deixar imatges curioses del poble com simbologia franquista (el “yugo y las flechas”) penjant del balcó del que era la seu de la Unió del Poble Valencià a la Plaça de l’Església, l’actual casa veïna de la Casa Abadia. En la pel·lícula, rodada a l’hivern del 1996, s’observen molts extres del poble repetint vives a Jose Antonio, i cartells que anuncien les falles del 1968, ja que les principals escenes rodades a Teulada estan fetes en la Plaça l’Església i representen dies festius. El nostre centre històric va compartir protagonisme amb el de Benissa perquè els seus centres urbans no han variat en dècades i conserven físicament el color d’aquella època (Toni Canet en: Diario Información, 28-1-1996). Els pobles mantenien l’ambient franquista dels anys 40’s i 50’s i el tipisme mediterrani, fet que va aprofitar el director. Esta comarca ofereix un estímul espacial, uns paratges especials i uns pobles molt conservats. Resulta impossible buscar un poble amb estes característiques a menys de 30 o 50 kilòmetres de distància de València (Toni Canet en: Las Províncias, 28-1-1996).

Fig. 5. Cartell de la pel•lícula “La Camisa de la Serpiente”. Font: Filmaffinity.

THE COLD LIGHT OF DAY (2010)

Ja més recentment, el dia 13 de Setembre del 2010 s’inicia el rodatge en Moraira d’esta macroproducció estadounidenca. Amb protagonistes de la talla com Bruce Willis, Sigourney Weaver o Henry Cavill, es tracta d’un thriller d’acció en el que un jove estadounidenc (Henry Cavill) ha de salvar a la seva família del segrest esdevingut en Espanya durant les seues vacances. La pel·lícula agafa diferents plànols de Moraira (alguns d’ells apareixen al tràiler), sobretot el port, encara que també es pot observar en alguns moment el Castell i les finques del Fortí. La pel·lícula compta també amb alguns plànols de La Granadella (Xàbia).

Fig. 6. Bruce Willis en una escena pel Port. Al fons podem veure el castell i els apartaments de les Sorts. Font: Foro la taberna del puerto.

 

Fig. 7. Amb el vaixell atracat al port. Al fons les finques del Fortí.
Font: Foro la taberna del Puerto.

SERIES DE TELEVISIÓ

Són un parell les series de televisió que decidiren localitzar escenes al nostre poble. Una d’elles la sèrie Benifotrem (1995), primera producció pròpia de la desapareguda Radio Televisió Valenciana dirigida per Toni Canet. En ella participaven l’actriu valenciana Rosanna Pastor i la periodista Amàlia Garrigós. Respecte a l’argument, la sèrie contava la relació d’uns periodistes mentre visitaven diferents pobles en festes per tal fer cròniques de les mateixes.

La miniserie produïda per Antena 3 i Globomedia Una Bala para el rey (2008) també va decidir ubicar algunes escenes al port de Moraira. La sèrie és una tv movie de dos capítols centrada en els atemptats que va intentar perpetuar la banda terrorista ETA a l’estiu del 1995 contra el rey Juan Carlos en Palma de Mallorca. Rodada també en exteriors de Gandia, va agafar el port de Moraira per representar algunes escenes del port de Palma, únicament per motius econòmics, ja que en la ciutat balear era molt més car gravar.

PRODUCCIONS FRUSTRADES

Pel que fa a produccions frustrades, tenim constància oral que Pecado de Amor (1961) dirigida per Luis César Amadori va iniciar el seu rodatge al nostre municipi, concretament a l’Ermita de sant Vicent Ferrer. Conten que molts són els teuladins i teuladines que acudiren a l’ermita amb el reclam de la seua protagonista: una jove Sara Montiel. En l’escena que es pretenia rodar, ella apareixia resant. Sembla ser que el director no deguera quedar molt content amb la fotografia de l’escena i finalment va decidir marxar-se amb l’equip de rodatge a la localitat veïna de Xàbia (Torregrosa, 2012) .

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA

• BRU RONDA, Concepción (2012). Moraira, lugar de cine, novelas y arte. En: Facebook. Moraira donde el mar descansa.
• CRESPO RONDA, Miquel; REIG PÉREZ, Antoni (2004). Dénia, ciutat de cine. Dénia, Ajuntament de Dénia, Regidoria de Cultura.
• MARTÍ LAPEÑA, Vicent; SAU MONCHO, Jaume (2012). Dénia, càmera… Acció! Dénia, Falla Saladar.

Burjassot, Teulada

Farà uns dies Joan Ivars comentava l’entrada anterior d’Història de Teulada (Quan Vicent Andrés Estellés va visitar Teulada) i ens contava la seua experiència amb el poeta de Burjassot l’agost del 1974.

Gràcies a la seua aportació vam poder assabentar-nos que l’aventura d’Estellés amb Teulada no només havia acabat amb l’article publicat a Las Províncias. I és que el poeta va dedicar tres poemes al nostre poble.

Gesmil o “Jasmiler” arremullat. Fotografía del teuladí Santi Vallés.

Tots tres recollits en l’Obra Completa que va editar l’Editorial Tres i Quatre. Els poemes apareixen en un recull titulat “Burjassot, Teulada”, i els podem trobar en el 5é volum anomenat “Cant Temporal”. Encara que també els podreu trobar reproduits per Joan Llobell en el Llibre de Festes a sant Vicent Ferrer del 1994. Ací vos deixem amb els poemes:

I.

Com descantats o recolzats

a la meua infantesa, com

així deixats, com oblidats,

oberts al vent, riu-rau,

hores de vinyes i moreres,

hores, finestres ventrudes,

vesprades que donen a la mar,

geranis, la tarda ol a

gesmil, la nit ol a gestimil

oh ventura, guitarra d’enlloc!

II.

Les bigues poderoses, les

bigues de l’antic testament,

la dona treu uns dolços, una

copeta de mistela, uns

platerets, el sostre és alt;

comoditat i pulcritud,

netedat de novençana, mobles

de novençana, mantellina.

Ol a intimitat, ol a dies,  ol

a pulcritud. Ol a nou, a llit,

sexe novell, coses no gastades,

la novençana es posava vermella.

III.

Estic escrivint en carn

viva. Plore una existència,

ai, plore uns anys, plore una 

oculta dolcesa que he perdut,

me l’han agafada de les mans.

Qui ha estat el culpable, qui?

Estic plorant en carn viva

damunt un cos adolescent.

Veig els barracons de la fira,

els cavallets de cartó donen voltes.

(Vicent Andrés Estellés)

Bibliografia consultada:

• ANDRÉS ESTELLÉS, V. (1972-1990), “Burjassot, Teulada“. En: Cant Temporal, 10 vol., València. Tres i Quatre.
• LLOBELL, J. (1994), “Tres Poemes“. En: Llibre de Festes a sant Vicent Ferrer 1994. Teulada. Ajuntament de Teulada.

Teuladins a Nova York

Info Televisió, realitzadors d’interessants documentals com “Valencians de Mallorca” o “Algèria el meu país”, duen entre mans un nou projecte d’investigació: “Del Montgó a Manhattan”, un documental que tracta de recollir la memòria oral i visual de tots aquells emigrants valencians que tingueren que marxar entre el 1910 i 1920 a Nova York.

Per este motiu, des del Centre Ecomuseogràfic de Teulada s’ha fet una crida als fills, néts o bestnéts de teuladins que varen viatjar a Nova York.

Cartell anunciador del Centre Ecomuseogràfic de Teulada.

Avui ens hem pogut assabentar que Info Televisió juntament amb Jaume Buigues, han pogut localitzar unes 70 persones, i és per això que el dimarts passat, dia 24 de setembre, varen venir al nostre poble a realitzar entrevistes i a recollir material gràfic.

Gràcies al seu Facebook hem pogut conèixer la història de Juan Reduán, un teuladí que se’n va anar a treballar a Nova York. Allí es va casar amb una dona de Murla, Josefa Giner. La seua filla, Josefa Reduán, nascuda a la mateixa ciutat el 1932, va facilitar a Info TV esta fotografia que vos mostrem ara en Història de Teulada. Els seu pares són els de la dreta. No obstant, en el documental segur ens amplien més informació.

Juan Reduán i Josefa Giner, els dos últims de la dreta.

Des d’aci volem animar-vos a participar d’este projecte tant enrequiridor que ens ajudarà a conèixer el passat i entendre millor el nostre present. Si sabeu d’algú o sou descendents d’emigrants, no dubteu en posar-se en contacte amb el Centre Ecomuseogràfic!

Quan Vicent Andrés Estellés va visitar Teulada

Vicent Andrés Estellés.

Aprofitant que este any se celebra l’any Estellés a tot arreu del País Valencià, des d’Història de Teulada volem fer un xicotet homenatge a este gran poeta valencià.

Vicent Andrés Estellés va visitar terres teuladines l’any 1974, i ho va fer convidat pels clavaris de sant Vicent Ferrer del 1975 (el que serien els actuals festers) el mes d’Agost, amb motiu de l’elecció de la Regina de festes. L’escriptor no coneixia Teulada, així ho fa constar en un article publicat a Las Provincias, que es reprodueix al llibre  de festes del 1975. Però este desconeixement no va ser inconvenient per a que el poeta li dedicara al municipi belles paraules com estes:

[…] Teulada, blanco de cal en las fachadas, verde en las persianas, ventrudo en los muy solemnes hierros de las ventanas, en los que no es difícil adivinar asechanzas, amagos de la piratería de otro tiempo. La tarde era clara, […] y por la brisa iba y volvía, nervioso y contento, un intenso olor a jazmín.

Estranya que l’escrit siga en castellà, però no oblidem que estem parlant de l’any 1974 i que es tracta d’un article publicat a un diari i reproduit en un llibre d’unes festes populars. Estellés era conscient de la situació lingüística del moment, i sabia perfectament que la gran majoria dels teuladins i teuladines no sabien escriure ni llegir en la seua llengua autòctona.

En l’article, Estellés aprofita per parlar del passat i present de Teulada. Critica l’estat lamentable d’uns riuraus que continuen en ús, i alaba la verdor del paisatge i el seu abancalament.

Subía hasta la loma donde está Teulada, se demoraba luego en las viñas y proseguía hasta Moraira y el “portet”, se extendía sobre la mar azul, sobre los pámpanos, sobre las hojas incitantes. Y ocurrió que se estaba bien.

Vistes de Teulada.

Sobre el centre històric

Estellés considerava el centre històric d’un gran valor:

El juego de callecitas, de callecitas hondas, profundas, que se precipitan cuesta abajo, que reptan cuesta arriba, que de pronto se paran todas en seco y crean un silencio como de cisterna, es una de las pocas cosas literalmente encantadoras que llevo vistas en muchos años. Y en todas las fachadas, los hierros de las ventanas, ventrudos, a punto de parir, por lo menos fuera de cuentas.

Tauló ceràmic a l’antiga Casa de Constança Ferrer. El text és un escrit de Vicent Andrés Estellés.

El de Burjassot aprofita l’espai que se li proporciona per denunciar diverses barbaritats urbanístiques del centre històric, probablement els blocs de pisos construits en la Plaça de l’Església i la Plaça Espanya:

[…] a la vista estaban, diez o doce barbaridades que se llevaban cometidas en la edificación de fincas “modernas” en rinconadas, en plazoletas donde el tiempo parecía haberse dormido.

També ens conta que de la casa de Constança Ferrer (germana del predicador) ja no queda ni rastre. I comenta que el poble té l’esperança que al construir l’Ajuntament nou (no serà fins al 1992) l’edifici de l’Ajuntament vell passe a ser la Casa de Cultura o Museu. Esperançes que com bé sabeu varen ser truncades.

L’Ajuntament Vell. Fotografia extreta del llibre de festes de l’any 1986.

Conten que Estellés va quedar impregnant de l’olor a jasmiler que feia el poble. Jasmilers que encara es mantenen com els de l’Avinguda Santa Caterina, número 40. I és que Estellés va quedar encantat amb la visita, com així ho va expressar de la millor manera possible: amb les seues paraules.

Nunca, nunca, nunca como en Teulada, a la noche, he visto, he olido, en oleadas sucesivas y turbadoras, a jazmín. Nunca he visto al jazmín enseñorearse de una noche y hacerla suya y pasear con ella como en Teulada. Daban ganas de tener una aventura. […] Uno volvía con recuerdos para toda la vida.

Bibliografia consultada:

• ANDRÉS ESTELLÉS, V. “Viaje a Teulada” del Llibre de Festes a sant Vicent Ferrer 1975. Ajuntament de Teulada. Abril del 1975.
• Viva voce de Joan Ivars. President de la Comissió de Festes del 1975.

Les festes patronals de sant Vicent Ferrer i la Processó del Rosari del Pessic

Farà uns mesos vos varem informar que publicariem més informació sobre la Processó del Rosari del Pessic, doncs bé, ací la teniu. El document que a continuació vos presentem és un treball acadèmic realitzat per a l’assignatura de “Patrimonialització Etnològica i Cultura Popular” del Màster en Gestió Cultural. Els apartats que es parlen en el treball són els següents:

• Contextualitzar el ritual en el territori i en les festes patronals.
• Parlar de l’origen i l’evolució tant de les festes com de la processó.
• Explicar què és la Processó del Rosari del Pessic.
• Reflexionar sobre tots els col·lectius i associacions que participen en les Festes i que podrien participar en el procés de patrimonialització de la processó.
• Realitzar una proposta de catalogació sobre la Processó del Pessic.
• Presentar un projecte de museïtzació de les Festes Patronals de Teulada

Esperem us agrade!