Apunts sobre associacionisme obrer a Teulada: la vaga de juny de 1932.

Per Juanjo Buigues Sapena

La proclamació de la II República, arran dels resultats de les eleccions municipals de 1931, va generar grans expectatives de transformació de la realitat sòcio-econòmica existent, produint-se un clima propici per a l’increment de l’associacionisme obrer a l’àmbit rural, fins aleshores feblement organitzat en comparació a les àrees urbanes i industrials.

Les primeres mesures legislatives en matèria sòcio-laboral.

Memòria II Congrés FNTT-UGT

En aquest sentit, el Govern Provisional tenia entre els seus objectius prioritaris la qüestió agrària. Així, va promulgar una sèrie de mesures de caire sòcio-laboral, orientades a l’ordenació del mercat de treball. Entre altres, la llei de contractes de treball, que regulava salaris i la jornada de 8 hores, protegint el dret a la vaga; el decret de conreu forçós, que propiciava la cessió de les terres dels propietaris a les organitzacions obreres locals, si aquestes no eres treballades havent obrers agrícoles aturats; el decret de termes municipals, que prioritzava la contractació dels treballadors que residien al municipi; la constitució de jurats mixtes de treball rural, amb presència de patrons i obrers, per a arbitrar les condicions de contractació i vigilar l’acompliment de la normativa laboral; o la creació de centres públics de col·locació obrera, instant als Ajuntaments a que es dugués un registre amb inscripcions diàries d’ofertes i demandes de treball amb la finalitat de que els treballadors aturats pogueren trobar una ocupació.

Aquesta estratègia reformista republicana tenia com a objectiu la reducció de la conflictivitat laboral, canalitzant-la a través d’organismes oficials i representació corporativa, amb la voluntat de desactivar a l’hora la via insurreccional que defensava una part de l’anarcosindicalisme.

El sindicalisme de classe: dues estratègies, dues realitats.

Icona de la FNTT

Aleshores, el moviment sindical de classe obrera es trobava dividit en dues tendències, l’esmentada anarco-sindicalista, representada per la CNT, i la socialista, representada per l’UGT, corretja de transmissió del PSOE a l’àmbit laboral. Després de la fi de la Dictadura de Primo de Rivera, aquests dos sindicats aplegaven en situacions completament divergents. Per una banda, els ugetistes havien aconseguit mantenir una sòlida organització sindical gràcies a la col·laboració implícita amb el règim dictatorial a través de la seua controvertida presència als comitès paritaris (antecedent dels esmentats jurats mixtes). Per contra, els cenetistes havien patit una forta repressió a conseqüència de la il·legalització decretada durant la dictadura, veient desmantellada la seua organització i suprimits els seus òrgans d’expressió, quedant reduïts a la clandestinitat, fet que va deixar molt malmès l’anarquisme rural valencià, hegemònic durant els primers lustres del segle XX, especialment a les zones de conreu de l’arròs i la taronja (Aurora Bosch, 1992).

Tanmateix, les característiques específiques del món agrari a La Marina, com el predomini del minifundisme, la forta presència de l’arrendament com a forma d’explotació de la terra, la recurrent immigració estacional de jornalers cap al nord d’Àfrica o França fugint de l’atur forçós, o l’absorció de la mà d’obra rural excedent per part de la industria, havien tingut com a resultat un escàs grau d’organització i de consciència política entre els treballadors agrícoles. Altres factors que van influir a l’escàs desenvolupament del moviment obrer en aquests indrets foren el desinterès dels propis sindicats en l’organització del proletariat rural, així com la presència hegemònica del caciquisme com a element controlador de la vida pública.

Antecedents d’associacionisme sindical a Teulada.

Així, prèviament a la proclamació de la II República només trobem formalment constituït a Teulada el Sindicato Agrícola San Vicente Ferrer1, enquadrat dins de l’òrbita de l’associacionisme d’inspiració catòlica, promogut per la classe dominant com un instrument per a sostraure a la classe treballadora de la influència d’ideologies ‘dissolvents’, i caracteritzat per una visió paternalista de la qüestió social. Aquests sindicats catòlics habitualment eren fundats i dirigits per sacerdots, propietaris agrícoles o grans contribuents, i es trobaven integrats majoritàriament per petits propietaris els quals, a través d’aquesta sindicació, resolien problemes concrets de la seua activitat quotidiana com podia estar la comercialització dels seues productes, l’adquisició de llavors i fertilitzants, o el finançament econòmic (Francisco Moreno, 1988). El sindicat catòlic teuladí es trobava presidit pel metge José Morell Alberola, qui també havia estat el cap local de Unión Patriótica2, el partit únic del règim primoriverista.

Naix el sindicat ‘Trabajadores Agrícolas’.

Setgell UGT Teulada

Tot i això, amb el nou context polític i, afavorit per la seua posició privilegiada respecte a les relacions amb el Govern Provisional recentment constituït (Largo Caballero ocupava el Ministeri de Treball i Previsió Social), la UGT va orientar part del seu esforç en aconseguir la seua implantació a nombroses petites poblacions de l’àmbit agrari a través de l’acció de la FNTT3, dirigint la seua acció tant a jornalers sense terra com a arrendataris i petits propietaris semi-proletaritzats4. Aquest va ser el cas de Teulada.

Així les coses, la Comissió Executiva de la UGT, en reunió ordinària de 8 de setembre de 1931, acordava donar ingrés, a través de l’esmentada FNTT, al sindicat teuladí Trabajadores Agrícolas, que comptava aleshores amb 150 afiliats5. Aquest és el primer sindicat, pròpiament obrer i de classe, del qual tenim constància documental al nostre poble, i comptava amb una seu social anomenada Centro Obrero. Entenem que la seua organització va anar bastint-se paulatinament fins aconseguir la seua constitució formal i l’adhesió al sindicat socialista. Tenim constància que també hi existien aleshores a La Marina Alta altres sindicats agrícoles adscrits a l’UGT, com era el cas de Benimeli, Benissa, Castell de Castells, Sanet i Negrals, o La Xara.6

La República no aplega al camp.

La principal font de conflicte amb la qual es trobaven els treballadors del camp era la dificultat d’aconseguir l’aplicació de la legislació sòcio-laboral i de les conegudes com a ‘bases de treball’ per part dels patrons i de les autoritats locals.

Al cas específic de Teulada, si bé hi havia un predomini notable del minifundisme com a la nostra comarca, també és cert que hi existia un cert grau de concentració de la propietat rústica en mans d’una mena de burgesia agrària local, composada per un reduït nombre de famílies benestants, que havia anat configurant el seu patrimoni gràcies al procés de desamortització iniciat a mitjans del segle XIX, així com a una recurrent estratègia d’enllaços matrimonials per afavorir la concentració de la riquesa assolida. Entre aquestes famílies destacaven els Bertomeu-Rodríguez, els Bertomeu-Lledó, els Borja-Bertomeu, els Cabrera-Bertomeu (teuladins per línia materna), els Bertomeu-Espinós o els Oller-Malonda. Aquesta situació determinava un fort poder de negociació en favor dels patrons a l’hora d’imposar la seua voluntat a les relacions laborals. El mètode de contractació habitual havia estat la plaça pública: era costum acostar-se pels indrets de l’antic ‘Hostal de Bollo’, situat a la plaça de la Creu, punt al qual, després de la litúrgia religiosa dominical, acudien passejant els propietaris, per satisfer les necessitats de mà d’obra que requerien per a la setmana entrant7. Aquestes relacions no implicaven cap tipus de vincle permanent ni obligació de protecció social del patrons respecte dels jornalers contractats, extingint-se o renovant-se en funció dels desitjos i necessitats conjunturals de producció dels primers. Es configurava així, des del punt de vista de l’economia clàssica, una ‘relació perfecta’ entre l’oferta i la demanda de treball.

Generalment, els patrons solien fugir de tota norma o procediment que regulés la jornada o la retribució del treball, emparats en la seua preeminent posició de poder. Així, recorrien a totes les excuses possibles per no haver de signar cap compromís que es vinculés a obligacions de tipus laboral i, en alguns casos, la seua actuació trobava la protecció de les autoritats locals; no debades, eren els propis terratinents qui controlaven directament, o influïen de manera decisiva en la seua composició, la majoria dels ajuntaments a l’àmbit rural. Així era el cas de Teulada, doncs a les primeres corporacions ‘republicanes’ trobarem, entre d’altres veïns, a Romualdo Bertomeu Rodríguez, Ricardo Romany Borja o Jaime Oller Malonda, tots ells entre els principals contribuents del municipi.

El comitè nacional de l’UGT es lamentava de l’adversa situació que continuava vivint-se a l’àmbit agrari per part dels treballadors, doncs, “deixats de banda els primers moments que seguiren a la instauració de la II República, on els propietaris cediren un poc en la seua actuació persecutòria en relació amb els obrers, transcorreguts uns mesos tornaren a actuar com era norma en ells (…) S’obligava als treballadors a fer jornades inacabables i se’ls pagava jornals irrisoris. Poc importava que del Ministeri de Treball partiren lleis socials que regularen les feines i fixaren condicions”. Aquest sindicat feia èmfasi en que abans de recórrer a la declaració d’una vaga, esgotava tots els procediments possibles, com dirigir notificacions als Alcaldes o presentar denúncies davant dels governadors civils per incompliments dels contractes de treball, deixant palesa la seua orientació preeminentment reformista.

La vaga de juny de 1932.

El Luchador, 22.06.1932

Des de 1931, al camp alacantí havien començat a produir-se ja una sèrie de vagues agràries i agitacions camperoles un tant inconnexes i de transcendència limitada, si ho comparen amb altres moviments que estaven produint-se a diferents indrets com per exemple Andalusia.

Així les coses, a Teulada el conflicte d’interessos inherent a les relacions entre jornalers i patrons va anar escalant en tensió fins desembocar en la declaració de vaga per part del ‘Centro Obrero’ al mes de juny de 1932, en demanda d’un augment salarial i una reducció de la jornada laboral que venien realitzant els treballadors agrícoles, i que els patrons es negaven a acceptar. A les feines del camp era pràctica habitual que les jornades foren ‘de sol a sol’, mentre que la nova legislació estipulava per als treballadors agrícoles un salari mínim de 5,5 pessetes per a una jornada màxima de 8 hores8. Generalment, per a que aquest mecanisme de pressió, com era la vaga, tingués certa capacitat d’influència es feia coincidir amb alguna de les tasques agrícoles més importants, i on es necessitava major mà d’obra, com ara la recol·lecció.

Després de 4 dies de vaga, el Governador Civil d’Alacant, José Echeverría Novoa, i el Delegat Provincial de Treball, José Papí Albert, es van desplaçar a Teulada per a arbitrar una solució al conflicte social existent9. Aquesta intermediació va generar inicialment els seus fruits, doncs es signa un plec de condicions, entre el Centre Obrer i els patrons, que anava a regir les futures relacions laborals10, el que es coneixia com a contracte de treball col·lectiu.

Els sindicats del camp de l’UGT advocaven per aquest tipus de regulació col·lectiva, que oferia major garantia i protecció dels seus drets als treballadors. Tanmateix, des de les seues files també s’advertia del recurrent incompliment de les condicions laborals pactades per part dels patrons, doncs “pocs eren els contractes de treball que aconseguien confeccionar les societats obreres d’agricultors, i reduït nombre d’ells els que s’aconseguien que foren acomplits” (…) “Quan s’iniciava un conflicte, aparentment quedava resolt, redactant un contracte de treball, però amb això no es feia altra cosa que entretenir als treballadors, doncs si bé és cert que el contracte es signava per patrons i obrers, els primers no feien mai honor a la seua signatura”.

El Luchador, 23.06.1932

Amb tots aquests antecedents, resulta raonable pensar que el plec de condicions signat per a regular el treball agrícola a Teulada no degué tindre massa recorregut, amb la qual cosa probablement la victòria del sindicat teuladí fou efímera, i els patrons degueren continuar incomplint de manera sistemàtica tota normativa laboral de caràcter col·lectiu, prioritzant la negociació individual de les relacions laborals. De fet, el volum d’afiliació al sindicat ugetista teuladí no es recuperarà fins l’abril de 1936, ja a un context polític més propici, un indici de que potser hi hagués algun tipus de represàlia econòmica per part dels patrons contra aquells jornalers que havien propiciat l’agitació social contra els seus interessos. El poder coercitiu dels propietaris continuava erigint-se així en el major desincentiu per a l’associacionisme obrer agrícola, fet que a l’hora també anava a propiciar una radicalització dels plantejaments sindicals.

——————————————————————————————————-

1 Trobem referències d’aquest sindicat a la premsa escrita durant el període la Dictadura de Primo de Rivera, on participa en la constitució de la Federació de Sindicats Agrícoles de La Marina (Diario de Alicante, 29.07.1925).

2 Revista ‘Unión Patriòtica’, nº10, pàgina 38, òrgan d’expressió oficial. Aquest partit ideat per la Dictadura de Primo de Rivera, si bé es va inspirar en el model feixista i corporativista de l’italià Benito Mussolini, a la pràctica es trobava més pròxim als plantejaments polítics de la dreta tradicional catòlica, antiliberal i antidemocràtica.

3 La Federació Nacional de Treballadors de la Terra (FNTT) va quedar constituïda oficialment el 6 d’abril de 1930, a la Casa del Poble de Madrid, després d’una convocatòria feta mitjançant un manifest difós per tota Espanya dirigit als camperols afiliats a l’UGT. Hi van assistir 235 delegats de 157 poblacions, representant a 27.340 afiliats, però no hi va haver present cap sindicat agrícola de La Marina. Com a mostra de la progressiva expansió que va experimentar aquesta Federació al camp alacantí, a l’octubre de 1931 l’UGT ja reunia a la província d’Alacant fins a 41 societats agrícoles adscrites, representant a un total de 4.871 afiliats (ací ja es trobava federat el sindicat teuladí), mentre que a 17 de setembre de 1932, quan es celebra el II Congrés de la FNTT, aquesta ja comptava a la província amb 75 organitzacions, i un total d’11.250 afiliats.

Com a terme general, el proletariat rural del País Valencià, a diferència del d’altres territoris latifundistes com Andalusia o Extremadura amb grans nivells de desigualtat i misèria, no es trobava totalment desarrelat de la terra, donada la major fragmentació de la propietat de la terra que hi existia ací. Era habitual trobar petites explotacions d’àmbit familiar però que tenien una necessitat peremptòria de trobar altres fonts d’ingressos per atenuar la seua precària situació econòmica. Tanmateix, es trobava prou estesa la figura del treballador agrícola que posseïa la terra sota un règim de tinença indirecta com l’arrendament o emfiteusi, consistent en la cessió perpètua, o durant un llarg període de temps, del domini útil d’un immoble mitjançant el pagament d’una pensió anual al propietari. Aquest tipus de relació de producció precapitalista va subsistir a les nostres terres fins ben entrat el segle XX. (Salvador Forner, 1982). En aquest sentit, el Govern Provisional també va legislar en favor d’aquests arrendataris concedint-los el dret a exigir una retribució per les millores efectuades o la possibilitat de sol·licitar una reducció de la renda a pagar si la collita havia sigut roina.

5 ‘Boletín de la Unión General de Trabajadores’, núm.33, pàg.270.

6 ‘Memoria II Congreso Federación Nacional de Trabadores de la Tierra’, segons dades de 30 de juny de 1932.

7 Font oral: Alejandro Llobell Dalmau.

8 Per a tindre una visió més precisa de la capacitat adquisitiva que podia tindre una família obrera que depenia exclusivament del jornal de les feines agrícoles, cal atendre als preus aproximats que tenien aleshores les aliments més bàsics: la ració de pa, oscil·lava entorn als 0,46 cèntims; la carn, tenia un preu de 4,60 pessetes per kilogram; o l’oli, que costava al voltant de 2 pessetes per litre (Salvador Forner, 1982).

9 Diario de Alicante, 21.06.1932.

10 El Luchador, 23.06.1932.

La instauració de la II República a Teulada: Les eleccions municipals de 1931 (Part 2)

Per Juanjo Buigues Sapena

Tot i allò esmentat anteriorment, gràcies als aires renovadors que havien impregnat les institucions provincials, el nou Governador Civil d’Alacant (l’històric republicà alacantí Carlos Esplá, va ocupar aquest càrrec durant uns breus dies) va anular la proclamació de candidats a Teulada, anomenant una Comissió Gestora composada per correligionaris d’ideologia republicana proposats pel Cercle d’Aliança Republicana, els quals havien denunciat les coaccions dutes a terme per Romualdo Bertomeu per impedir que es dugueren a terme les eleccions municipals1. L’alcaldia anava a recaure momentàniament en Ricardo Romany Borja, vinculat eixe moment al Partit Republicà Radical (tot i el fet curiós d’esser nebot, per línia materna, del que havia estat cap del Partit Conservador Monàrquic, Miguel Borja).

osé Marcos visita el Ministre de Governació (Font: La Libertad 13.0)

Aquesta Comissió Gestora anava a tindre, des de l’inici, una vida convulsa. Des de ben prompte el ‘senyoret’ va fer ús de tota la seua capacitat d’influència i coerció a les instàncies governatives provincials, per tractar de desestabilitzar-la, desacreditant la seua gestió per recuperar així el poder eventualment perdut. La premsa d’orientació republicana es feia ressò de les recurrents reunions que Bertomeu va mantenir amb els successius Governadors Civils (en aquells primers mesos de naixement de la II República, aquest càrrec es va caracteritzar per una alta rotació, passant per ell, a més de l’esmentat Esplá, diferents polítics de la Dreta Liberal Republicana i del Partit Republicà Radical). A les seues planes, titllaven a Bertomeu de cínic per denunciar anormalitats en la gestió municipal per part de la nova comissió gestora, quan ell “va deixar a l’Ajuntament amb un dèficit que prompte es sabrà en que va estar emprat”, convidant-lo a quedar-se a sa casa “a esperar la sanció que un dia l’imposarà la justícia per la seua recent actuació”, doncs la República es trobava a Teulada “molt ben representada per aquells homes que sempre la van saber defensar i mai es van dedicar a ascendir amb els diners del contribuent, ni coaccionar i imposar el seu criteri el dia de l’elecció”.2

Proclamació Candidats (Arxiu de la Diputació Provincial d’Alacant)

Des de les files republicanes teuladines també es feien gestions a les més altes instàncies per decantar al seu favor aquesta lluita pel poder polític municipal. Així, pel mes de maig d’aquell any, José Marcos Devesa, president del Cercle d’Aliança Republicana, es desplaça a Madrid juntament amb una comitiva comarcal, per entrevistar-se amb el ministre de Governació, Miguel Maura Gamazo (junt amb el propi Alcalá-Zamora, els dos únics representants de la DLR al primer govern provisional), sol·licitant-li la seua intervenció doncs, al seu entendre, a la Marina Alta s’estava perjudicant als antics republicans en favor d’elements dels quals es desconeixia la seua ideologia abans de les eleccions de 12 d’abril passat.3

Finalment però, les pressions del ‘senyoret’ van aconseguir el seu objectiu, i el nou governador civil, Emilio Bordanove Tarrasó (també vinculat al ‘nicetisme’), va validar la proclamació inicial dels 11 regidors feta en virtut de l’article 29 de la vigent llei electoral. Aquesta decisió va causar un forta estupefacció i indignació entre els republicans del municipi, interposant una protesta davant de la instància governativa provincial, però sense èxit. L’excitació popular per aquest fet va aplegar a l’extrem que “alguns parlaven de cremar la casa del cacic”, encara que finalment els membres del cercle republicà van poder reconduir aquesta situació4. Curiosament, aquest famós article 29 de la Llei Electoral de 1907, que emparava l’acció de Romualdo Bertomeu, havia quedat en suspès pel Reial Decret l’11 de febrer de 1931, però només pel que fa a l’elecció de diputats a Corts Generals.

Llistat d’Electors (Arxiu de la Diputació Provincial d’Alacant)

Tot i això, des del Govern Provisional, conscients de les nombroses dificultats plantejades a l’àmbit rural per l’acció opositora del caciquisme contra la incipient República, i davant la situació generalitzada d’interposició de protestes contra els resultats dels comicis del 12 d’abril, es decreta la celebració de noves eleccions municipals a totes aquelles poblacions on s’hagués incoat un expedient de protesta. Amb el matís important de que “no podrà prescindir-se de la celebració d’eleccions encara que el nombre de proclamats fora igual als cridats a ser elegits”5.

Constitució Mesa (Font: Arxiu de la Diputació Provincial d’Alacant)

En aquest cas es trobava Teulada, on inicialment devien de celebrar-se noves eleccions el 31 de maig de 1931. Malgrat açò, el Governador Civil de la província, tornant a intercedir en favor dels interessos del senyoret, decidia suspendre aquesta convocatòria, tot i que la pròpia Junta Municipal de Cens Electoral, en reunió de 24 de maig de 1931, havia aprovat les següents candidatures, acceptant ara sí als partidaris republicans:

  • Pel districte Primer, amb 5 vacants a cobrir:
    • Vicente Roselló Torres (proposat per dos ex-regidors), republicà.
    • Francisco Vidal Oller (proposat per dos ex-regidors), republicà.
    • Ricardo Romany Borja (proposat per dos ex-regidors), republicà.
    • José Baydal (proposat per dos ex-regidors), republicà.
    • Jaime Oliver Ronda (en qualitat d’ex-regidor), monàrquic.
    • Jaime Oller Malonda (proposat per dos ex-regidors), monàrquic.
    • Antonio Ramiro Signes (proposat per dos ex-regidors), monàrquic.
    • Vicente Bertomeu Cardona (en qualitat d’ex-regidor), monàrquic.
    • Jaime Buigues García (proposat per dos ex-regidors), monàrquic.
    • Bautista Oller Vallés (proposat per dos ex-regidors), monàrquic.
  • Pel districte Segon, amb 6 vacants a cobrir:
    • Juan Bertomeu Ferrando (en qualitat d’ex-regidor), republicà.
    • Antonio Vallés Vives (en qualitat d’ex-regidor), republicà.
    • Bautista Vila Buigues (proposat per dos ex-regidors), republicà.
    • José Carrió Costa (proposat per dos ex-regidors), republicà.
    • Francisco Cervera Malonda (en qualitat d’ex-regidor), monàrquic.
    • José Oller Sala (proposat per dos ex-regidors), monàrquic.
    • Vicente Oller Andrés (proposat per dos ex-regidors), monàrquic.
    • Francisco García Buigues (proposat per dos ex-regidors), monàrquic.
    • Ricardo García Cerdá (proposat per dos ex-regidors), monàrquic.
    • Romualdo Bertomeu Rodríguez (en qualitat d’ex-regidor), monàrquic.

Cal introduir l’incís de que, per a poder ser proclamat candidat a regidor, s’havia de reunir algun dels requisits recollits a l’article 24 de la Llei Electoral de 8 d’Agost de 1907: haver estat ja elegit regidor anteriorment ; ser proposat per dos regidors o ex-regidors; o estar proposat per una vigèsima part del nombre total d’electors del districte (opció aquesta última que no trobem al nostre municipi). Per tant, l’accés estava fortament restringit, amb la finalitat de limitar i controlar l’acció política que es pogués desenvolupar des del poder municipal.

Acta Escrutini (Font: (Font: Arxiu de la Diputació Provincial d’Alacant)

Malgrat la suspensió dictaminada pel Governador Civil, des de el Cercle Republicà es va decidir fer cas omís i celebrar les eleccions municipals per a l’esmentat diumenge 31 de maig.

El dia anterior es celebrava un gran acte de proselitisme polític al poble, on participaren destacades figures del Partit Republicà Radical-Socialista alacantí6, com Eduardo Planelles Guijarro, Germinal Ros Martí, Alfredo Badenas Andrés i Fermín Botella Pérez (co-propietari del diari ‘El Luchador’), els quals es dirigien, des del balcó del Cercle Republicà i introduïts per José Pastor Gisbert, al “nombrós públic que es va estacionar allí per escoltar els discursos dels correligionaris d’Alacant”.

Un dels esmentats oradors d’aquell dissabte, Alfredo Badenas, recordava que ja havia estat al poble fent difusió de les idees republicanes i que “vindrà quantes voltes ho exigeixi la salut del mateix, doncs encara el caciquisme no ha mort, i la llibertat i el progrés d’aquest poble no podran desenvolupar-se mentre hi hagen cacics i caciquets”. A la seua arenga també adverteix de que no hi ha que fiar-se dels monàrquics que “tracten d’enganyar a la gent fingint ser republicans” doncs, al seu entendre, únicament mereix confiança el republicanisme del Cercle, format abans de l’adveniment de la República.

Per altra banda, Fermin Botella a la seua al·locució acusa “als cacics locals per haver fet desaparèixer l’acta de protesta per a que s’anul·len les eleccions”, evitant-se així que la voluntat del poble de Teulada pogués posar-se de manifest a través de les urnes.

De fet, a penes uns dies abans de la celebració d’aquests comicis a Teulada, la premsa republicana7 encara denunciava que no anaven a dur-se a terme perquè “no convé als elevats fins del cacics monàrquics”, lamentant-se de la situació generalitzada de que “a la Marina els vells cacics cauen ara sobre la República com escopits”, i que en el cas teuladí anava a suposar que els 11 regidors de la Comissió Gestora anaven a ésser substituïts per republicans “de nou cuny”.

Així les coses, el diumenge 31 de maig els teuladins amb dret a vot (que tenint en compte totes les restriccions ja esmentades, es reduïen aproximadament a menys del 30% de la població total) 8 acudien a les urnes. Però la participació no superarà ni la meitat del cens electoral, fet que deixava pales el boicot d’aquests comicis per part dels senyorets i els seus adeptes, tot i haver afavorit la presència de candidats que representaven clarament les seues posicions polítiques. Aquests van estar els resultats d’aquella jornada, per districtes electorals i seccions9:

  • Districte Primer:
  • Secció Primera: 191 Electors convocats; 82 vots emesos (42,93% participació)
    • Vicente Roselló Torres (81 vots)
    • José Baydal (81 vots)
    • Ricardo Romany Borja (81 vots)
    • Juan Bertomeu Ferrrando (1 vot)
    • Antonio Vallés Vives (1 vot)
    • Bautista Vila Buigues (1 vot)
    • José Carrió Costa (1 vot)
  • Secció Segona: 241 Electors convocats; 104 vots emesos (43,15% participació)
    • Vicente Roselló Torres (99 vots)
    • José Baydal (99 vots)
    • Ricardo Romay Borja (99 vots)
    • Juan Bertomeu Ferrando (3 vots)
    • Antonio Vallés Vives (3 vots)
    • Bautista Vila Buigues (3 vots)
    • José Carrió Costa (3 vots)
    • Jaime Buigues García (2 vots)
    • Jaime Oller Malonda (2 vots)
  • Districte Segon:
  • Secció Única: 436 Electors convocats; 188 vots emesos (43,12% participació)
    • Juan Bertomeu Ferrando (179 vots)
    • Antonio Vallés Vives (179 vots)
    • Bautista Vila Buigues (179 vots)
    • José Carrió Costa (179 vots)
    • Vicente Roselló Torres (8 vots)
    • José Baydal (8 vots)
    • Ricardo Romany Borja (8 vots)
    • Vicente Bertomeu Cardona (1 vot)
    • José Oller Puig (1 vot)

La nova corporació municipal que es configura a partir d’aquests resultats anava a estar presidida per Ricardo Romany Borja, amb Bautista Vila Buigues com a 1er Tinent d’Alcalde, Antonio Vallés Vives com a 2on Tinent d’Alcalde, José Baydal com a Síndic i Juan Bertomeu Ferrando com a Dipositari; els restants regidors electes del bloc republicà eren Vicente Roselló Torres i José Carrió Costa, mentre que la minoria monàrquica estava representada per Jaime Buigues García, Jaime Oller Malonda, José Oller Puig i Vicente Bertomeu Cardona.

La premsa d’adscripció republicana es congratulava d’aquests resultats a Teulada on, defugint de la decisió de la primera autoritat civil de la província, “es va donar satisfacció al poble acudint a aquests comicis”, calmant així “a la irritada multitud que novament pretenia fer objecte de les seus ires al culpable de la fellonia”, Romualdo Bertomeu Rodríguez.10

Per contra, aquesta política de fets consumats duta a terme pels republicans teuladins era fortament censurada a les pàgines de la premsa vinculada a la dreta republicana11, demandant al nou Governador Civil, Víctor Rubio Chávarri (DLR), que restaurés la llei vulnerada substituint de nou a l’Ajuntament pels 11 regidors proclamats segons l’article 29.

Aquesta lluita pel poder polític municipal es perllongaria durant tot el període de pervivència de la Segona República, demostrant els convulsos moments que s’hi vivien, on l’anhel transformador i modernitzador d’uns anava a col·lisionar violentament amb la voluntat de mantenir, al preu que fora, el privilegiat estatus social i econòmic d’altres.

—————————————————————————————————————–

  1. El Luchador, número 6.636, 2 de juny de 1931.
  2. Diario de Alicante, 5 de maig de 1931.
  3. La Libertad, 13 de maig de 1931.
  4. El Luchador, número 6.636, 2 de juny de 1931.
  5. Gaseta de Madrid, número 134, pàgina 715.
  6. El Luchador, número 6.636, 2 de juny de 1931.
  7. Diario de Alicante, 30 de Maig de 1931
  8. Segons dades del Cens Electoral de 1930, només 868 veïns poden exercir el dret a vot, per a una població de 2.913 habitants.
  9. Font: Arxiu Diputació Provincial d’Alacant. Atenent al contingut de l’article 21 de la Llei Electoral de 1907, al haver d’elegir-se més de quatre candidats per cadascú dels dos districtes, cada elector havia de triar a dos candidats menys del nombre dels que hagueren d’elegir-se; és a dir, al districte primer es podien votar fins a tres candidats, i al districte segon fins a quatre candidats.
  10. El Luchador, número 6336, dimarts 2 de juny de 1931.
  11. El Correo, 21 de setembre de 1931.

 

La instauració de la II República a Teulada: les eleccions municipals de 1931 (Part 1)

Per Juanjo Buigues Sapena

Arran de la dimissió del general Primo de Rivera, a gener de 1931, davant la progressiva pèrdua de recolzament polític i social per part de les elits econòmiques i militars, així com d’una creixent organització de l’oposició política al règim dictatorial, el monarca Borbó Alfons XIII es veu obligat a anomenar un nou govern executiu presidit pel General Dámaso Berenguer Fusté, qui signarà, el 14 de febrer de 1930, un decret pel qual es disposava el canvi dels Ajuntaments, fins a la celebració de nous comicis municipals.

Els nous consells municipals anaven a estar composats en una meitat pels majors contribuents del municipi, i l’altra meitat per ex-regidors més votats a les eleccions celebrades entre 1917 i 1923 (data en que s’instaura la dictadura de Primo de Rivera), canvi que devia dur-se abans del 25 de febrer. Aquesta decisió estava orientada a reconduir l’acció política municipal dins de l’orde constitucional previ a la dictadura, afavorint que el poder institucional, si és que en algun moment ho havia deixat d’estar, retornés a les mateixes mans.

Aleshores, a Teulada l’Alcaldia es trobava en mans de Romualdo Bertomeu Rodríguez, qui continuarà ocupant el càrrec almenys fins l’1 d’Abril de 1931. Aquest es trobava vinculat al Partit Liberal-Monàrquic1, dirigit per Trinitario Ruiz Valarino. Durant el període de la restauració borbònica, caracteritzat per un sistema caciquil d’alternança pactada entre liberals i conservadors, l’altre gran bloc polític, organitzat al voltant del Partit Conservador, havia tingut com a principal referent al nostre poble a Miguel Borja Bertomeu.2

Respecte a la composició de la resta de la Corporació Municipal, prèvia a la celebració dels futurs comicis electorals municipals, i tenint en compte quins veïns eren els majors contribuents del municipi aleshores, ens aventurem a considerar que probablement tingueren presència ‘prohoms’ teuladins com Pascual Bertomeu Espinós, Romualdo Bertomeu Lledó, Jaime Oller Malonda o el propi Miguel Borja Bertomeu.

Diario El Luchador (14.04.1931)

Pel que fa als càrrecs de l’administració de justícia local, trobem aleshores com a Jutge Municipal a Vicente Bertomeu Vives i Antonio Moll Cervera (titular i suplent, respectivament), i com a Fiscal Municipal a Antonio Llobell Oller i Bautista Oller Vallés. Alguns d’ells, com  per exemple Antonio Moll, ja havien exercit càrrecs institucionals durant la dictadura de Primo de Rivera, i també el trobarem, juntament amb Bautista Oller, a la primera  Junta Municipal Provisional, sorgida després de la fi de la guerra civil. Aquest fet corroboraria com molts dels veïns que havien ostentat el poder polític municipal durant el règim monàrquic, així com durant el període de la dictadura de Primo de Rivera, també ho faran a partir de la instauració de la dictadura franquista.3

Així les coses, el decret definitiu de convocatòria d’eleccions municipals apareixerà publicat al butlletí oficial el 16 de març de 19314, aquesta vegada signat per l’almirall Juan Bautista Aznar, qui ara encapçalava el nou consell de ministres. Es fixava la data del 12 d’abril per a la seua celebració, amb la finalitat d’escometre una renovació total de les corporacions municipals, regint-se per allò establert a la Llei Electoral de 8 d’agost de 1907, devent estar ja en ple funcionament tots els nous Ajuntaments a partir del 16 de maig.

Precisament, aquesta Llei Electoral de 1907, formulada en temps de la Restauració Borbònica per tal de garantir l’alternança pactada al poder i l’estabilitat institucional, anava a suposar el principal obstacle per a una vertadera ‘renovació’, fonamentalment a l’àmbit rural, on el pes del caciquisme a penes s’havia vist alterat. Concretament, el seu article número 29 establia que, en cas de no presentar-se més candidats dels que podien ser elegits (fins un total d’11, en el cas de Teulada5), els seus integrants es convertien automàticament en regidors, sense necessitat de que foren celebrades les eleccions.

Així ocorregué al nostre poble, on el 6 d’abril es comunica al Governador Civil de la província la proclamació d’11 regidors d’adscripció monàrquica (liberals i conservadors)6, en base a l’esmentat precepte legal, que evitava haver de sotmetre’s a la voluntat popular sorgida de les urnes. Voluntat aquesta, en tot cas, fortament limitada, doncs quedaven exclosos del dret al sufragi totes les dones, els barons menors de 26 anys, així com tots aquells que hagueren estat ‘inhabilitats judicialment’ per a exercir els seus drets polítics (qualsevol persona que s’hagués oposat al règim monàrquic, ho podria haver estat), o que hagueren estat incursos en un procediment de reclamació legal d’algun deute, que practicaren la mendicitat, o estigueren acollits a institucions benèfiques i de caritat (fet que, en la pràctica, també expulsava del dret al sufragi a tot aquell sense recursos econòmics suficients). En tot cas, aquests 11 regidors ‘monàrquics’ prenien possessió del càrrec el 8 d’abril, entre ells estaven Ricardo García Cerdà, José Ivars Soler o Vicente Oller Andrés7.

Romualdo Bertomeu i els monàrquics reconvertits (Diario de Alicante 20.04.1931)

La premsa afecta a la ideologia republicana posava el crit al cel davant aquesta situació, com per exemple al periòdic El Luchador8, vinculat al republicanisme d’esquerres, on denunciaven com “els vells ardits de la política més repugnant han impedit que foren proclamats candidats correligionaris” seus. Des de les pàgines de ‘Diario de Alicante’, òrgan d’expressió del lerrouxisme a la província d’Alacant, s’advertia al Governador Civil de la maniobra política que “havia culminat, a pobles com Teulada on el cacic de Torres d’Orduña i Jorro Miranda, el senyoret Romualdo Bertomeu, ha fet republicans a uns quants conservadors de sempre, i els ha posat al front de l’Ajuntament, burlant a tots aquells que visqueren una vida de sacrificis i persecucions del propi que ara s’erigeix en director del republicanisme d’aquella comarca”.9

Era la Junta Municipal del Cens Electoral10 la que dirimia la idoneïtat de cadascun dels candidats presentats. El control d’aquest ens permetia així aplicar un filtre en favor d’aquelles persones més favorables al interès de les elits locals. La composició d’aquesta Junta Electoral ja comptava amb un fort biaix en favor de les classes benestants, doncs només podien formar-ne part: el regidor amb major nombre de vots en elecció popular i que formés part de l’Ajuntament; un funcionari jubilat de l’Administració de l’Estat o ex-Jutge Municipal; dos del majors contribuents per immobles, cultius i ramaderia, designats per sorteig entre tots ells; els President o Síndics de dos gremis industrials locals, o en cas de no haver-ne, els majors contribuents industrials del municipi. A Teulada, era presidida per Vicente Bertomeu Vives (en la seua condició de Jutge Municipal), actuant com a vocals Romualdo Bertomeu Lledó, Vicente Llobell Bertomeu, Bautista Julià Ronda, Francisco Vidal Oller i José Oller Puig. Així les coses, aquesta Junta sembla que va bloquejar inicialment la presentació de candidats republicans.

Tanmateix com va ocórrer al nostre poble, a molts petits nuclis de població de l’àmbit rural ni tan sols va aplegar a efectuar-se una votació, estant proclamats directament els candidats presentats en virtut de l’esmentada disposició legal. Així, d’un total de 207 vacants a cobrir, corresponents a ajuntaments de 24 localitats, els candidats monàrquics proclamats ascendiren a 181, sumant més del 87% del total de regidors (Salvador Forner, 1982). Aquest fet era un símptoma evident de la pervivència de les estructures de poder del caciquisme, doncs era molt difícil presentar-se com a candidat si no es comptava amb el recolzament del cacic, per les implicacions negatives que podia comportar a l’àmbit laboral o social. Aquesta barrera d’entrada al lliure joc democràtic coartava qualsevol confrontament electoral mínimament democràtic (Salvador Forner, 1982).

Ben distinta era la realitat a l’àmbit urbà com Alacant o els principals nuclis de població de la província on, gràcies a la forta presència d’una petita burgesia liberal i una classe treballadora industrial notablement organitzada, van veure el triomf electoral de la conjunció de republicans i socialistes, els quals havien decidit concórrer junts a la contesa. El gran suport electoral obtingut pels partidaris del canvi de règim a aquests comicis va desencadenar la caiguda del regnat d’Alfons XIII, qui abandonarà el país, camí de l’exili, la matinada del 14 d’abril. Aquella jornada s’havia proclamat oficialment l’inici de la II República a Espanya, creant-se un govern provisional presidit per Niceto Alcalá-Zamora (vinculat a diferents faccions del Partit Liberal durant la Restauració), amb presència de republicans d’esquerra i dreta, socialistes, així com nacionalistes gallecs i catalans.

Malgrat açò, a Teulada, al igual que a molts altres indrets d’àmbit rural, el canvi de règim només va suposar, almenys inicialment, una adaptació del tradicional caciquisme, encarnat en la figura dels ‘senyorets’ i la seua ‘xarxa de clienteles’, a la nova realitat republicana, duent a terme el clàssic ‘canvi de jaqueta’ per mantenir la seua hegemonia al poder municipal.

Anunci Mítin a Teulada (El Luchador 02.05.1931)

——————————————————————————————————————-

  1. Revista ‘Actualidad’, número 148, pàgina 4.
  2. Aquest es trobava dins de l’òrbita de la corrent ‘maurista’ d’aquest partit, junt amb altres veïns com Salvador Vidal Borja o José Vila Marcos (‘La Lealtad’, 7 de setembre de 1913). El “Maurisme” fou un moviment polític conservador articulat entorn a la figura d’Antonio Maura, arran del cisma patit al si del Partit Conservador, entre aquells que eren partidaris de continuar amb el sistema de torns d’alternança al poder amb el Partit Liberal agrupats entorn a Eduardo Dato, i aquells que eren partidaris d’una ruptura amb aquesta dinàmica. Ideològicament aquest moviment donava cabuda des del catolicisme social, o el liberalisme conservador, a posicions més pròximes al populisme i l’autoritarisme. L’estrat social predominant a aquest moviment eren els joves de l’aristocràcia i les classes mitjanes acomodades. Foren caps destacats d’aquest corrent del Partit Conservador, a la comarca de La Marina, els germans José i Juan Torres Sala, fills del cacic Antonio Torres de Orduña.
  3. Tanmateix, seria interessant prestar atenció a la figura del ‘sometent’, creada pel directori militar de Primo de Rivera al setembre de 1923, com una mena de cos paramilitar de veïns “de reconeguda moralitat”, que utilitzaven armes de la seua propietat per exercir funcions de seguretat i vigilància, per esbrinar si hi existeix una vinculació entre aquells que formaren part d’aquest cos, i aquells que nodriran les files del falangisme al municipi.
  4. Gaseta de Madrid, número 75, pàgina 1441.
  5. ‘El Dia’, número 4772, 1 d’abril de 1931.
  6. Diario de Alicante, 6 d’abril de 1931; El Luchador, 7 d’abril de 1931.
  7. CDMH, Delegació Nacional de Serveis Documentals de la Presidència del Govern, Fitxer de la Secretaria General i de la Secció Politico-Social.
  8. El Luchador, 7 d’abril de 1931.
  9. Diario de Alicante, número 6.134, 20 de abril de 1931.
  10. Font: Arxiu Diputació Provincial d’Alacant.