La instauració de la II República a Teulada: Les eleccions municipals de 1931 (Part 2)

Per Juanjo Buigues Sapena

Tot i allò esmentat anteriorment, gràcies als aires renovadors que havien impregnat les institucions provincials, el nou Governador Civil d’Alacant (l’històric republicà alacantí Carlos Esplá, va ocupar aquest càrrec durant uns breus dies) va anular la proclamació de candidats a Teulada, anomenant una Comissió Gestora composada per correligionaris d’ideologia republicana proposats pel Cercle d’Aliança Republicana, els quals havien denunciat les coaccions dutes a terme per Romualdo Bertomeu per impedir que es dugueren a terme les eleccions municipals1. L’alcaldia anava a recaure momentàniament en Ricardo Romany Borja, vinculat eixe moment al Partit Republicà Radical (tot i el fet curiós d’esser nebot, per línia materna, del que havia estat cap del Partit Conservador Monàrquic, Miguel Borja).

osé Marcos visita el Ministre de Governació (Font: La Libertad 13.0)

Aquesta Comissió Gestora anava a tindre, des de l’inici, una vida convulsa. Des de ben prompte el ‘senyoret’ va fer ús de tota la seua capacitat d’influència i coerció a les instàncies governatives provincials, per tractar de desestabilitzar-la, desacreditant la seua gestió per recuperar així el poder eventualment perdut. La premsa d’orientació republicana es feia ressò de les recurrents reunions que Bertomeu va mantenir amb els successius Governadors Civils (en aquells primers mesos de naixement de la II República, aquest càrrec es va caracteritzar per una alta rotació, passant per ell, a més de l’esmentat Esplá, diferents polítics de la Dreta Liberal Republicana i del Partit Republicà Radical). A les seues planes, titllaven a Bertomeu de cínic per denunciar anormalitats en la gestió municipal per part de la nova comissió gestora, quan ell “va deixar a l’Ajuntament amb un dèficit que prompte es sabrà en que va estar emprat”, convidant-lo a quedar-se a sa casa “a esperar la sanció que un dia l’imposarà la justícia per la seua recent actuació”, doncs la República es trobava a Teulada “molt ben representada per aquells homes que sempre la van saber defensar i mai es van dedicar a ascendir amb els diners del contribuent, ni coaccionar i imposar el seu criteri el dia de l’elecció”.2

Proclamació Candidats (Arxiu de la Diputació Provincial d’Alacant)

Des de les files republicanes teuladines també es feien gestions a les més altes instàncies per decantar al seu favor aquesta lluita pel poder polític municipal. Així, pel mes de maig d’aquell any, José Marcos Devesa, president del Cercle d’Aliança Republicana, es desplaça a Madrid juntament amb una comitiva comarcal, per entrevistar-se amb el ministre de Governació, Miguel Maura Gamazo (junt amb el propi Alcalá-Zamora, els dos únics representants de la DLR al primer govern provisional), sol·licitant-li la seua intervenció doncs, al seu entendre, a la Marina Alta s’estava perjudicant als antics republicans en favor d’elements dels quals es desconeixia la seua ideologia abans de les eleccions de 12 d’abril passat.3

Finalment però, les pressions del ‘senyoret’ van aconseguir el seu objectiu, i el nou governador civil, Emilio Bordanove Tarrasó (també vinculat al ‘nicetisme’), va validar la proclamació inicial dels 11 regidors feta en virtut de l’article 29 de la vigent llei electoral. Aquesta decisió va causar un forta estupefacció i indignació entre els republicans del municipi, interposant una protesta davant de la instància governativa provincial, però sense èxit. L’excitació popular per aquest fet va aplegar a l’extrem que “alguns parlaven de cremar la casa del cacic”, encara que finalment els membres del cercle republicà van poder reconduir aquesta situació4. Curiosament, aquest famós article 29 de la Llei Electoral de 1907, que emparava l’acció de Romualdo Bertomeu, havia quedat en suspès pel Reial Decret l’11 de febrer de 1931, però només pel que fa a l’elecció de diputats a Corts Generals.

Llistat d’Electors (Arxiu de la Diputació Provincial d’Alacant)

Tot i això, des del Govern Provisional, conscients de les nombroses dificultats plantejades a l’àmbit rural per l’acció opositora del caciquisme contra la incipient República, i davant la situació generalitzada d’interposició de protestes contra els resultats dels comicis del 12 d’abril, es decreta la celebració de noves eleccions municipals a totes aquelles poblacions on s’hagués incoat un expedient de protesta. Amb el matís important de que “no podrà prescindir-se de la celebració d’eleccions encara que el nombre de proclamats fora igual als cridats a ser elegits”5.

Constitució Mesa (Font: Arxiu de la Diputació Provincial d’Alacant)

En aquest cas es trobava Teulada, on inicialment devien de celebrar-se noves eleccions el 31 de maig de 1931. Malgrat açò, el Governador Civil de la província, tornant a intercedir en favor dels interessos del senyoret, decidia suspendre aquesta convocatòria, tot i que la pròpia Junta Municipal de Cens Electoral, en reunió de 24 de maig de 1931, havia aprovat les següents candidatures, acceptant ara sí als partidaris republicans:

  • Pel districte Primer, amb 5 vacants a cobrir:
    • Vicente Roselló Torres (proposat per dos ex-regidors), republicà.
    • Francisco Vidal Oller (proposat per dos ex-regidors), republicà.
    • Ricardo Romany Borja (proposat per dos ex-regidors), republicà.
    • José Baydal (proposat per dos ex-regidors), republicà.
    • Jaime Oliver Ronda (en qualitat d’ex-regidor), monàrquic.
    • Jaime Oller Malonda (proposat per dos ex-regidors), monàrquic.
    • Antonio Ramiro Signes (proposat per dos ex-regidors), monàrquic.
    • Vicente Bertomeu Cardona (en qualitat d’ex-regidor), monàrquic.
    • Jaime Buigues García (proposat per dos ex-regidors), monàrquic.
    • Bautista Oller Vallés (proposat per dos ex-regidors), monàrquic.
  • Pel districte Segon, amb 6 vacants a cobrir:
    • Juan Bertomeu Ferrando (en qualitat d’ex-regidor), republicà.
    • Antonio Vallés Vives (en qualitat d’ex-regidor), republicà.
    • Bautista Vila Buigues (proposat per dos ex-regidors), republicà.
    • José Carrió Costa (proposat per dos ex-regidors), republicà.
    • Francisco Cervera Malonda (en qualitat d’ex-regidor), monàrquic.
    • José Oller Sala (proposat per dos ex-regidors), monàrquic.
    • Vicente Oller Andrés (proposat per dos ex-regidors), monàrquic.
    • Francisco García Buigues (proposat per dos ex-regidors), monàrquic.
    • Ricardo García Cerdá (proposat per dos ex-regidors), monàrquic.
    • Romualdo Bertomeu Rodríguez (en qualitat d’ex-regidor), monàrquic.

Cal introduir l’incís de que, per a poder ser proclamat candidat a regidor, s’havia de reunir algun dels requisits recollits a l’article 24 de la Llei Electoral de 8 d’Agost de 1907: haver estat ja elegit regidor anteriorment ; ser proposat per dos regidors o ex-regidors; o estar proposat per una vigèsima part del nombre total d’electors del districte (opció aquesta última que no trobem al nostre municipi). Per tant, l’accés estava fortament restringit, amb la finalitat de limitar i controlar l’acció política que es pogués desenvolupar des del poder municipal.

Acta Escrutini (Font: (Font: Arxiu de la Diputació Provincial d’Alacant)

Malgrat la suspensió dictaminada pel Governador Civil, des de el Cercle Republicà es va decidir fer cas omís i celebrar les eleccions municipals per a l’esmentat diumenge 31 de maig.

El dia anterior es celebrava un gran acte de proselitisme polític al poble, on participaren destacades figures del Partit Republicà Radical-Socialista alacantí6, com Eduardo Planelles Guijarro, Germinal Ros Martí, Alfredo Badenas Andrés i Fermín Botella Pérez (co-propietari del diari ‘El Luchador’), els quals es dirigien, des del balcó del Cercle Republicà i introduïts per José Pastor Gisbert, al “nombrós públic que es va estacionar allí per escoltar els discursos dels correligionaris d’Alacant”.

Un dels esmentats oradors d’aquell dissabte, Alfredo Badenas, recordava que ja havia estat al poble fent difusió de les idees republicanes i que “vindrà quantes voltes ho exigeixi la salut del mateix, doncs encara el caciquisme no ha mort, i la llibertat i el progrés d’aquest poble no podran desenvolupar-se mentre hi hagen cacics i caciquets”. A la seua arenga també adverteix de que no hi ha que fiar-se dels monàrquics que “tracten d’enganyar a la gent fingint ser republicans” doncs, al seu entendre, únicament mereix confiança el republicanisme del Cercle, format abans de l’adveniment de la República.

Per altra banda, Fermin Botella a la seua al·locució acusa “als cacics locals per haver fet desaparèixer l’acta de protesta per a que s’anul·len les eleccions”, evitant-se així que la voluntat del poble de Teulada pogués posar-se de manifest a través de les urnes.

De fet, a penes uns dies abans de la celebració d’aquests comicis a Teulada, la premsa republicana7 encara denunciava que no anaven a dur-se a terme perquè “no convé als elevats fins del cacics monàrquics”, lamentant-se de la situació generalitzada de que “a la Marina els vells cacics cauen ara sobre la República com escopits”, i que en el cas teuladí anava a suposar que els 11 regidors de la Comissió Gestora anaven a ésser substituïts per republicans “de nou cuny”.

Així les coses, el diumenge 31 de maig els teuladins amb dret a vot (que tenint en compte totes les restriccions ja esmentades, es reduïen aproximadament a menys del 30% de la població total) 8 acudien a les urnes. Però la participació no superarà ni la meitat del cens electoral, fet que deixava pales el boicot d’aquests comicis per part dels senyorets i els seus adeptes, tot i haver afavorit la presència de candidats que representaven clarament les seues posicions polítiques. Aquests van estar els resultats d’aquella jornada, per districtes electorals i seccions9:

  • Districte Primer:
  • Secció Primera: 191 Electors convocats; 82 vots emesos (42,93% participació)
    • Vicente Roselló Torres (81 vots)
    • José Baydal (81 vots)
    • Ricardo Romany Borja (81 vots)
    • Juan Bertomeu Ferrrando (1 vot)
    • Antonio Vallés Vives (1 vot)
    • Bautista Vila Buigues (1 vot)
    • José Carrió Costa (1 vot)
  • Secció Segona: 241 Electors convocats; 104 vots emesos (43,15% participació)
    • Vicente Roselló Torres (99 vots)
    • José Baydal (99 vots)
    • Ricardo Romay Borja (99 vots)
    • Juan Bertomeu Ferrando (3 vots)
    • Antonio Vallés Vives (3 vots)
    • Bautista Vila Buigues (3 vots)
    • José Carrió Costa (3 vots)
    • Jaime Buigues García (2 vots)
    • Jaime Oller Malonda (2 vots)
  • Districte Segon:
  • Secció Única: 436 Electors convocats; 188 vots emesos (43,12% participació)
    • Juan Bertomeu Ferrando (179 vots)
    • Antonio Vallés Vives (179 vots)
    • Bautista Vila Buigues (179 vots)
    • José Carrió Costa (179 vots)
    • Vicente Roselló Torres (8 vots)
    • José Baydal (8 vots)
    • Ricardo Romany Borja (8 vots)
    • Vicente Bertomeu Cardona (1 vot)
    • José Oller Puig (1 vot)

La nova corporació municipal que es configura a partir d’aquests resultats anava a estar presidida per Ricardo Romany Borja, amb Bautista Vila Buigues com a 1er Tinent d’Alcalde, Antonio Vallés Vives com a 2on Tinent d’Alcalde, José Baydal com a Síndic i Juan Bertomeu Ferrando com a Dipositari; els restants regidors electes del bloc republicà eren Vicente Roselló Torres i José Carrió Costa, mentre que la minoria monàrquica estava representada per Jaime Buigues García, Jaime Oller Malonda, José Oller Puig i Vicente Bertomeu Cardona.

La premsa d’adscripció republicana es congratulava d’aquests resultats a Teulada on, defugint de la decisió de la primera autoritat civil de la província, “es va donar satisfacció al poble acudint a aquests comicis”, calmant així “a la irritada multitud que novament pretenia fer objecte de les seus ires al culpable de la fellonia”, Romualdo Bertomeu Rodríguez.10

Per contra, aquesta política de fets consumats duta a terme pels republicans teuladins era fortament censurada a les pàgines de la premsa vinculada a la dreta republicana11, demandant al nou Governador Civil, Víctor Rubio Chávarri (DLR), que restaurés la llei vulnerada substituint de nou a l’Ajuntament pels 11 regidors proclamats segons l’article 29.

Aquesta lluita pel poder polític municipal es perllongaria durant tot el període de pervivència de la Segona República, demostrant els convulsos moments que s’hi vivien, on l’anhel transformador i modernitzador d’uns anava a col·lisionar violentament amb la voluntat de mantenir, al preu que fora, el privilegiat estatus social i econòmic d’altres.

—————————————————————————————————————–

  1. El Luchador, número 6.636, 2 de juny de 1931.
  2. Diario de Alicante, 5 de maig de 1931.
  3. La Libertad, 13 de maig de 1931.
  4. El Luchador, número 6.636, 2 de juny de 1931.
  5. Gaseta de Madrid, número 134, pàgina 715.
  6. El Luchador, número 6.636, 2 de juny de 1931.
  7. Diario de Alicante, 30 de Maig de 1931
  8. Segons dades del Cens Electoral de 1930, només 868 veïns poden exercir el dret a vot, per a una població de 2.913 habitants.
  9. Font: Arxiu Diputació Provincial d’Alacant. Atenent al contingut de l’article 21 de la Llei Electoral de 1907, al haver d’elegir-se més de quatre candidats per cadascú dels dos districtes, cada elector havia de triar a dos candidats menys del nombre dels que hagueren d’elegir-se; és a dir, al districte primer es podien votar fins a tres candidats, i al districte segon fins a quatre candidats.
  10. El Luchador, número 6336, dimarts 2 de juny de 1931.
  11. El Correo, 21 de setembre de 1931.

 

Anuncis

La instauració de la II República a Teulada: les eleccions municipals de 1931 (Part 1)

Per Juanjo Buigues Sapena

Arran de la dimissió del general Primo de Rivera, a gener de 1931, davant la progressiva pèrdua de recolzament polític i social per part de les elits econòmiques i militars, així com d’una creixent organització de l’oposició política al règim dictatorial, el monarca Borbó Alfons XIII es veu obligat a anomenar un nou govern executiu presidit pel General Dámaso Berenguer Fusté, qui signarà, el 14 de febrer de 1930, un decret pel qual es disposava el canvi dels Ajuntaments, fins a la celebració de nous comicis municipals.

Els nous consells municipals anaven a estar composats en una meitat pels majors contribuents del municipi, i l’altra meitat per ex-regidors més votats a les eleccions celebrades entre 1917 i 1923 (data en que s’instaura la dictadura de Primo de Rivera), canvi que devia dur-se abans del 25 de febrer. Aquesta decisió estava orientada a reconduir l’acció política municipal dins de l’orde constitucional previ a la dictadura, afavorint que el poder institucional, si és que en algun moment ho havia deixat d’estar, retornés a les mateixes mans.

Aleshores, a Teulada l’Alcaldia es trobava en mans de Romualdo Bertomeu Rodríguez, qui continuarà ocupant el càrrec almenys fins l’1 d’Abril de 1931. Aquest es trobava vinculat al Partit Liberal-Monàrquic1, dirigit per Trinitario Ruiz Valarino. Durant el període de la restauració borbònica, caracteritzat per un sistema caciquil d’alternança pactada entre liberals i conservadors, l’altre gran bloc polític, organitzat al voltant del Partit Conservador, havia tingut com a principal referent al nostre poble a Miguel Borja Bertomeu.2

Respecte a la composició de la resta de la Corporació Municipal, prèvia a la celebració dels futurs comicis electorals municipals, i tenint en compte quins veïns eren els majors contribuents del municipi aleshores, ens aventurem a considerar que probablement tingueren presència ‘prohoms’ teuladins com Pascual Bertomeu Espinós, Romualdo Bertomeu Lledó, Jaime Oller Malonda o el propi Miguel Borja Bertomeu.

Diario El Luchador (14.04.1931)

Pel que fa als càrrecs de l’administració de justícia local, trobem aleshores com a Jutge Municipal a Vicente Bertomeu Vives i Antonio Moll Cervera (titular i suplent, respectivament), i com a Fiscal Municipal a Antonio Llobell Oller i Bautista Oller Vallés. Alguns d’ells, com  per exemple Antonio Moll, ja havien exercit càrrecs institucionals durant la dictadura de Primo de Rivera, i també el trobarem, juntament amb Bautista Oller, a la primera  Junta Municipal Provisional, sorgida després de la fi de la guerra civil. Aquest fet corroboraria com molts dels veïns que havien ostentat el poder polític municipal durant el règim monàrquic, així com durant el període de la dictadura de Primo de Rivera, també ho faran a partir de la instauració de la dictadura franquista.3

Així les coses, el decret definitiu de convocatòria d’eleccions municipals apareixerà publicat al butlletí oficial el 16 de març de 19314, aquesta vegada signat per l’almirall Juan Bautista Aznar, qui ara encapçalava el nou consell de ministres. Es fixava la data del 12 d’abril per a la seua celebració, amb la finalitat d’escometre una renovació total de les corporacions municipals, regint-se per allò establert a la Llei Electoral de 8 d’agost de 1907, devent estar ja en ple funcionament tots els nous Ajuntaments a partir del 16 de maig.

Precisament, aquesta Llei Electoral de 1907, formulada en temps de la Restauració Borbònica per tal de garantir l’alternança pactada al poder i l’estabilitat institucional, anava a suposar el principal obstacle per a una vertadera ‘renovació’, fonamentalment a l’àmbit rural, on el pes del caciquisme a penes s’havia vist alterat. Concretament, el seu article número 29 establia que, en cas de no presentar-se més candidats dels que podien ser elegits (fins un total d’11, en el cas de Teulada5), els seus integrants es convertien automàticament en regidors, sense necessitat de que foren celebrades les eleccions.

Així ocorregué al nostre poble, on el 6 d’abril es comunica al Governador Civil de la província la proclamació d’11 regidors d’adscripció monàrquica (liberals i conservadors)6, en base a l’esmentat precepte legal, que evitava haver de sotmetre’s a la voluntat popular sorgida de les urnes. Voluntat aquesta, en tot cas, fortament limitada, doncs quedaven exclosos del dret al sufragi totes les dones, els barons menors de 26 anys, així com tots aquells que hagueren estat ‘inhabilitats judicialment’ per a exercir els seus drets polítics (qualsevol persona que s’hagués oposat al règim monàrquic, ho podria haver estat), o que hagueren estat incursos en un procediment de reclamació legal d’algun deute, que practicaren la mendicitat, o estigueren acollits a institucions benèfiques i de caritat (fet que, en la pràctica, també expulsava del dret al sufragi a tot aquell sense recursos econòmics suficients). En tot cas, aquests 11 regidors ‘monàrquics’ prenien possessió del càrrec el 8 d’abril, entre ells estaven Ricardo García Cerdà, José Ivars Soler o Vicente Oller Andrés7.

Romualdo Bertomeu i els monàrquics reconvertits (Diario de Alicante 20.04.1931)

La premsa afecta a la ideologia republicana posava el crit al cel davant aquesta situació, com per exemple al periòdic El Luchador8, vinculat al republicanisme d’esquerres, on denunciaven com “els vells ardits de la política més repugnant han impedit que foren proclamats candidats correligionaris” seus. Des de les pàgines de ‘Diario de Alicante’, òrgan d’expressió del lerrouxisme a la província d’Alacant, s’advertia al Governador Civil de la maniobra política que “havia culminat, a pobles com Teulada on el cacic de Torres d’Orduña i Jorro Miranda, el senyoret Romualdo Bertomeu, ha fet republicans a uns quants conservadors de sempre, i els ha posat al front de l’Ajuntament, burlant a tots aquells que visqueren una vida de sacrificis i persecucions del propi que ara s’erigeix en director del republicanisme d’aquella comarca”.9

Era la Junta Municipal del Cens Electoral10 la que dirimia la idoneïtat de cadascun dels candidats presentats. El control d’aquest ens permetia així aplicar un filtre en favor d’aquelles persones més favorables al interès de les elits locals. La composició d’aquesta Junta Electoral ja comptava amb un fort biaix en favor de les classes benestants, doncs només podien formar-ne part: el regidor amb major nombre de vots en elecció popular i que formés part de l’Ajuntament; un funcionari jubilat de l’Administració de l’Estat o ex-Jutge Municipal; dos del majors contribuents per immobles, cultius i ramaderia, designats per sorteig entre tots ells; els President o Síndics de dos gremis industrials locals, o en cas de no haver-ne, els majors contribuents industrials del municipi. A Teulada, era presidida per Vicente Bertomeu Vives (en la seua condició de Jutge Municipal), actuant com a vocals Romualdo Bertomeu Lledó, Vicente Llobell Bertomeu, Bautista Julià Ronda, Francisco Vidal Oller i José Oller Puig. Així les coses, aquesta Junta sembla que va bloquejar inicialment la presentació de candidats republicans.

Tanmateix com va ocórrer al nostre poble, a molts petits nuclis de població de l’àmbit rural ni tan sols va aplegar a efectuar-se una votació, estant proclamats directament els candidats presentats en virtut de l’esmentada disposició legal. Així, d’un total de 207 vacants a cobrir, corresponents a ajuntaments de 24 localitats, els candidats monàrquics proclamats ascendiren a 181, sumant més del 87% del total de regidors (Salvador Forner, 1982). Aquest fet era un símptoma evident de la pervivència de les estructures de poder del caciquisme, doncs era molt difícil presentar-se com a candidat si no es comptava amb el recolzament del cacic, per les implicacions negatives que podia comportar a l’àmbit laboral o social. Aquesta barrera d’entrada al lliure joc democràtic coartava qualsevol confrontament electoral mínimament democràtic (Salvador Forner, 1982).

Ben distinta era la realitat a l’àmbit urbà com Alacant o els principals nuclis de població de la província on, gràcies a la forta presència d’una petita burgesia liberal i una classe treballadora industrial notablement organitzada, van veure el triomf electoral de la conjunció de republicans i socialistes, els quals havien decidit concórrer junts a la contesa. El gran suport electoral obtingut pels partidaris del canvi de règim a aquests comicis va desencadenar la caiguda del regnat d’Alfons XIII, qui abandonarà el país, camí de l’exili, la matinada del 14 d’abril. Aquella jornada s’havia proclamat oficialment l’inici de la II República a Espanya, creant-se un govern provisional presidit per Niceto Alcalá-Zamora (vinculat a diferents faccions del Partit Liberal durant la Restauració), amb presència de republicans d’esquerra i dreta, socialistes, així com nacionalistes gallecs i catalans.

Malgrat açò, a Teulada, al igual que a molts altres indrets d’àmbit rural, el canvi de règim només va suposar, almenys inicialment, una adaptació del tradicional caciquisme, encarnat en la figura dels ‘senyorets’ i la seua ‘xarxa de clienteles’, a la nova realitat republicana, duent a terme el clàssic ‘canvi de jaqueta’ per mantenir la seua hegemonia al poder municipal.

Anunci Mítin a Teulada (El Luchador 02.05.1931)

——————————————————————————————————————-

  1. Revista ‘Actualidad’, número 148, pàgina 4.
  2. Aquest es trobava dins de l’òrbita de la corrent ‘maurista’ d’aquest partit, junt amb altres veïns com Salvador Vidal Borja o José Vila Marcos (‘La Lealtad’, 7 de setembre de 1913). El “Maurisme” fou un moviment polític conservador articulat entorn a la figura d’Antonio Maura, arran del cisma patit al si del Partit Conservador, entre aquells que eren partidaris de continuar amb el sistema de torns d’alternança al poder amb el Partit Liberal agrupats entorn a Eduardo Dato, i aquells que eren partidaris d’una ruptura amb aquesta dinàmica. Ideològicament aquest moviment donava cabuda des del catolicisme social, o el liberalisme conservador, a posicions més pròximes al populisme i l’autoritarisme. L’estrat social predominant a aquest moviment eren els joves de l’aristocràcia i les classes mitjanes acomodades. Foren caps destacats d’aquest corrent del Partit Conservador, a la comarca de La Marina, els germans José i Juan Torres Sala, fills del cacic Antonio Torres de Orduña.
  3. Tanmateix, seria interessant prestar atenció a la figura del ‘sometent’, creada pel directori militar de Primo de Rivera al setembre de 1923, com una mena de cos paramilitar de veïns “de reconeguda moralitat”, que utilitzaven armes de la seua propietat per exercir funcions de seguretat i vigilància, per esbrinar si hi existeix una vinculació entre aquells que formaren part d’aquest cos, i aquells que nodriran les files del falangisme al municipi.
  4. Gaseta de Madrid, número 75, pàgina 1441.
  5. ‘El Dia’, número 4772, 1 d’abril de 1931.
  6. Diario de Alicante, 6 d’abril de 1931; El Luchador, 7 d’abril de 1931.
  7. CDMH, Delegació Nacional de Serveis Documentals de la Presidència del Govern, Fitxer de la Secretaria General i de la Secció Politico-Social.
  8. El Luchador, 7 d’abril de 1931.
  9. Diario de Alicante, número 6.134, 20 de abril de 1931.
  10. Font: Arxiu Diputació Provincial d’Alacant.

La censura de l’exposició de Josep Buigues a la Cultural

El diari el Canfali Marina Alta del 15 de gener del 1978 es feia ressó d’esta notícia: “Exposición clausurada 24 horas después de su inauguración”. “Es un atentado a la libertad de expresión”, afegia l’autor de l’exposició Josep Buigues.

L’exposició de Josep Buigues, inaugurada el dia 31 (creiem que de Desembre), va ser clausurada al dia següent dia 1 de gener per la Junta Directiva de la Societat Recreativa Cultural, entitat on devia romandre l’exposició fins al 15 de gener del 1978.

Al periòdic es plasmen les causes d’esta censura. La primera d’ella és que que el pintor no hauria tingut en compte la Societat (de la qual era soci) per a exposar. La segona de les causes argumentades és que el pintor perseguia una finalitat no prevista en els estatuts de la Societat, els polítics.

El pintor afegeix: “el primer punto es falso porque una semana antes y el mismo dia de la exposición mantuve contactos con el propio president y otros miembros de la junta directiva. El segundo punto también es falso porque hace poco tiempo en una asamblea se había abolido los estatutos, entre ellos el que prohibia hablar de política y religión en la Sociedad”.

El periòdic continua dient que un grup de socis va fer una reunió el dia 2 de Gener després de mostrar-se en contra de la mesura (prohibir parlar de política i religió) varen anar a parlar amb la directiva. Com a conseqüència, la directiva va canviar l’argumentació de la censura. A partir d’este moment la directiva afirmaria que el tancament de l’exposició es devia per por a que es formara aldarull degut a pressions que provenien del sector més conservador de la Societat Recreativa i Cultural.

L’article realitza una entrevista al president de la Societat Recreativa Cultural, en la que diu que hi ha un problema creat per un sector conservador de la Societat. A més afegeix que s’havia autoritzat una exposició i que s’havia quedat amb l’autor que es veuria el mateix dissabte per la nit, moments abans que s’inaugurarà l’exposició, però quan la Junta Directiva va arribar, l’exposició ja portava oberta una hora i l’aldarull ja estava format. El president continua dient que ell personalment no tenia cap problema amb l’exposició, però creia que Josep Buigues, sent soci i de Teulada hauria d’haver-se adonat que l’exposició anava a generar polèmica i que per pròpia iniciativa, no per exigència, hauria d’haver consultat els temes a exposar.

A partir d’este punt l’entrevista es posa interessant. L’entrevistador li pregunta al President si és partidari de la llibertat d’expressió i el President afegeix que totalment, aleshores, continua l’entrevistador, perquè està tancada l’exposició? El president diu que com a directiu tenia l’obligació de tallar tot tipus d’aldarull i que la continuïtat de l’exposició es decidiria després de l’assemblea que se celebraria el 22 de Gener del 1978. El President acaba reconeixent que en la directiva impera una ideologia clara, i esta és la de la UCD (Unión de Centro Democrático).

La situació arriba a tal tensió, que se li nega l’accés al propi pintor a la Societat Recreativa La Cultural, al·legant el President que si l’exposició està clausurada per a tots, és per a tots. El President afegeix que la Directiva havia fallat al no demanar els quadres amb antelació i que s’havien passat de democràtics.

Este fet ocorregut al 1977 no resulta tant llunyà, ja que en l’actualitat encara continuen havent molt casos de censura en el món de l’art, on la llibertat creativa de l’artista i la llibertat d’expressió queden qüestionats.

Bibliografia consultada

  • Serradell, P. (15-01-1978) “Exposición clausurada 24 horas después de su inauguración”, Canfali Marina Alta, pp. portada, 9.

 

 

 

De la Marina a la Safor: La repoblació de teuladins al Real de Gandia.

A partir del 1606 és té constància de que el rector del Real de Gandia era fill de la vila de Teulada, Joan-Baptista Saragossà, aquest serà el motiu principal pel qual el Real, després de l’expulsió dels moriscos al 1609 quedarà repoblada per teuladins. No obstant, Joan Català (basant-se en la informació de la Col·legiata de Gandia) afirma que Mossen Saragossà va nàixer a esta ciutat l’any 1569. Des de 1604 a 1626 va ocupar la rectoria de la parròquia del Real; després va exercir de canonge a la Col·legiata de Gandia, on va morir al 1637.

Si realment Mossen Saragossà era de Gandia no se sap per tant, quin motiu hauria d’haver per tal de traslladar-se 50 famílies de Teulada al Real de Gandia; els senyorius d’ambdues poblacions eren diferents (el Marqués d’Ariza, de Teulada, i el duc de Gandia, del Real). No es pot esbrinar tampoc l’existència del cognom Saragossà a Teulada amb anterioritat al 1609 perquè els Quinque Libri conservats comencen a 1614. Una repoblació que és tot un misteri

Gravat del Mossen Saragossà

L’edicte de l’expulsió dels moriscos fou publicat el 22 de setembre del 1609, encara que al Real no es llegirà públicament fins al dia 26. En el mateix edicte es donà un termini de tres dies als habitants per a replegar el que pogueren i preparar-se per a ser expulsats. El 30 de setembre del 1609 més de 400 moriscos realeres foren acompanyats a Dénia, on embarcarien en diverses galeres amb destinació al nord d’Àfrica.

Una versió en primera mà de com es va viure aquella neteja ètnica la tenim gràcies al rector teuladí, mossen Saragossà, que va escriure el següent comentari:

Llibre de bateigs y matrimonis del Real de Gandia fet a la fi de l’any MDCVIIII, després que los moros que habitaven dit lloch del Real, per manament de la Magestat de don Phelip Tercer (a qui nostres senyor guarde molts anys) se’n passaren en Berberia. Lo qual mandato fonch publicat en aquest lloch a 26 dies del mes de setembre de dit any 1609, manant-los que dins tres dies anasen a Dénia y s’embarasen en les galeres que Sa Magestat tenia aprestades per a d’aqueix efecte. Y així, dia de Sant Jeroni, que és lo darrer de dit mes se n’anares de aquell lloch, sense remor ninguna. Y pochs dies després se pobla dit lloch, majorment d’ell de gent de la vila de Teulada, y algunes altres cases, de diferentes parts. Trobant-me yo, Joan-Baptiste Çaragoçà, prevere rector en dit lloch, axí en lo un temps com també en lo altre.

El batle del palau del Real i el rector de la parròquia actuaren de seguida. Ambdós vingueren personalment a Teulada a l’endemà mateix de l’expulsió i amb llicència del duc, per a portar d’ací una caravana de pobladors. Es creu que una vegada ací van pregonar l’existència de terres i cases buides molt bones i disponibles per a qualsevol que s’hi oferira. Finalment tingueren èxit, desenes de teuladins i teuladines, fadrins, casats i vidus, alguns d’ells parents del senyor rector s’apuntaren al viatge fundacional del nou Real valencià.El primer casament celebrat pels nous pobladors tindria lloc el 27 de febrer del 1610, un enllaç entre dos vidus que havien vingut a soles: Pere Malonda i Elisabet Sentís, vidua del sabater teuladí Joan Pérez.

En el fons documental del ducat de Gandia es conserva una relació dels 65 pobladors que fundaren l’actual Real de Gandia, una localitat que en aquell moment comptaria amb uns 200 habitants. El llistat, ordenat per ordre alfabètic l’anys 1614, és l’índex del padró de terres que repartiren aleshores, i gràcies a ell podem veure com molts dels cognoms pertanyen a repobladors teuladins. Alguns dels noms que demostren esta repoblació són els següents:

Andreu Ahuir menor, Andreu Ahuir major, Bernat Oller, Bertomeu Oller, Francesc Llopis, Francesc Oller major, Francesc Oller menor, Jeroni Llopis, Gaspar Banyuls major, Gaspar Banyuls menor, Jaume Vidal, Joan Signes, Josep Oliver, Josep Malonda menor, Jaume Llobell, Joan Oller, Lluis Puig, Mateu Oller, Onofre Ahuir, Pere Malonda major, Pere Malonda menor, Cristòfol Malonda…

Document on apareixen els repobladors teuladins del Real de Gandia

Bibliografia

  • Soler, Abel. 2007. El Real de Gandia: Geografia, història, patrimoni. Ajuntament del Real de Gandia
  • Ivars, Joan. 2009. El Real de Gandia: Del desarmament dels moriscos en 1563 a l’expulsió i posterior repoblació per gent de Teulada en 1609. En: 5é Congrés d’Estudis de la Marina Alta. Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta.

Personatges de Teulada (II): Vicent Buigues Ferrando el “Ti Marguí”

Vicent Buigues condecorat
Vicent Buigues condecorat

El personatge del que parlem hui és un personatge que naix al segle XIX, concretament el 6 de desembre del 1864. Vicent Buigues naix en Moraira en una família de mariners i llauradors. La vida no els resultava fàcil en Moraira, es guardaven un poc de la pesca per menjar i els altres queviures que sobraven els intercanviaven per altres com ametles, oli, raïm, figues… I entre pesca i pesca anaven agafant fred, solien anar descalços i un dia si i l’altre també arribaven a casa enrevenats i mullats.

El pare de Vicent estava ben arrelat al mar, era calafat i es passava els dies arreglant barques i posant estopa a les juntes de les taules de les embarcacions, quan Vicent va créixer i es va fer major, va començar a festejar amb la teuladina Jacinta Vives Malonda, amb qui més tard es casaria. A partir d’aquest moment Moraira se li va quedar menut. Vicent era una persona ambiciosa i necessitava un camp més ampli, per això va decidir emigrar a altres terres, més concretament a Múrcia, a Cartagena, ben aprop del Cap de Pals, on va tenir 5 fills: José, Vicente, Antonio, Hermenegildo i Josefina.

Un dia que la mar estava picada, Vicent anava amb el seu vaixell (feia la línia Dénia-Cartagena), el destí va fer que Vicent aconseguira saltar a la primera pàgina dels diaris de tot el món. Com a bon observador, Vicent es va adonar que no molt lluny d’ell navegava un transatlàntic d’unes 4.000 tones, el “Syrio”. Procedia de Gènova i es dirigia a l’Argentina i al Brasil i portava 722 tripulants, entre passatgers i tripulació (les xifres varien segons les fonts).

Era el 4 d’Agost de 1906 i ell havia eixit de Dénia amb el seu vaixell “el Joven Miguel” rumb a Cartagena, molt prompte es va adonar que el vaixell d’origen italià prenia un rumb estrany. De sobte va veure com el transatlàntic s’aproximava una mica massa a la costa, i per un reflux d’una gran onada, encallà als Baixos de les Formigues. En un tres i no res va començar a afonar-se d’estribord, alçant a la vegada la proa.

El vapor Syrio enfonsant-se
El vapor Syrio enfonsant-se

Sense pensar, el ti Marguí es va dirigir cap al “Syrio” i es va col·locar a poca distància del transtatlàntic. Aleshores Vicent va llançar el seu petit bot de salvament i tots els caps de corda que tenia. D’esta manera va anar omplint el seu vaixell. En menys de 2 hores va aplegar a salvar de la mort a uns 350 nàufrags, entre el que es trobava el més selecte de l’aristocràcia Europea. Els supervivents els desembarcaria en Cartagena.

Degut a aquest acte heroic, en una reunió de Govern es va acordar atorgar-li la Creu del Mèrit Naval i la Medalla d’Or de Salvament de Nàufrags a més d’altres:

A propuesta del general Auñón se han concedido cruces rojas del Mérito Naval por los servicos prestados en el salvamento de los náufragos a los patronos del pilebot “Joven Miguel”, Vicente Buigues, y del laud “Vicente Lacambra”, Agustín Ansolino, sin prejuicio de mejorar las recompensas conforme el resultado del expediente que se instruye”; (…) Se les regalará las insignias por suscripción popular y se les hará entrega con gran solemnidad”

A més a més va rebre grans quantitats en metàl·lic d’aquells que havia salvat. Degut a aquesta proesa Vicent Buigues va ser rebut per Alfons XII, visita de la qual conten que va sorgir una gran amistat entre ambdós.

Passats uns quants anys, deixaria les embarcacions als seus fills i va començar el negoci de les salines. Primer en va crear una al Cap de Pals. I una vegada venuda, una altra a Canet de Berenguer. Finalment al 1917 va anar a parar a Calp, on va comprar el Saladar a uns germans de Gata i va fundar la Societat Mercantil Buigues Hermanos, i així va crear un nou negoci: Les Salines de Calp.

Amb 73 anys ja encara es pensava que podia fer esforços de jove, així que se li va ocórrer descarregar una grossa soca d’un arbre des de d’alt d’un carro. De la forçada li sobrevendria una hemorragia cerebrar el 17 de gener del 1937.

Bibliografia

El món romà en Teulada (II): Les Vil·les i l’explotació del territori

Compartim una nova col·laboració al blog d’un article aparegut al llibre de festes del 2016.

Per Josep Antoni Ahuir, Arqueòleg.

Continuem amb el tema que vam tractar l’any passat, el poblament romà del terme de Teulada, enguany parlarem del món rural romà al nostre terme. El model d’ocupació romana, és prou conegut a la comarca de la Marina Alta, però per desgracia tenim pocs exemples documentats arqueològicament i molt menys museïtzats i amb accés als visitants.

En estos moments es té coneixement de vora 50 viles romanes, hereves d’una tradició de poblament que es remunta als últims moments del món ibèric, són poblacions que són romanitzades i assimilades al segle I aC i que perduren durant tot el període romà.

L’actual terme de Teulada degut a la seua ubicació geogràfica, lluny de les grans capitals provincials, Tarraco i Cartago-Nova, amb Dianium com a centre urbà més pròxim, és el pas del Territorium de Dianium cap al sud, per aquesta raó tenim un dens entramat de vil·les i assentaments rurals.

En aquestos moments, fa més de 2000 anys, el territori es vertebrava i s’explotava mitjançant una sèrie de vil·les o xicotetes explotacions agropecuàries. Desprès del magnífic treball de Joaquim Bolufer als anys 80, tenim catalogades una sèrie d’assentaments molt xicotets repartits per tot el terme. Tots presenten unes característiques molt semblants:

  • Són explotacions agrícoles hereves de les antigues granges que hi havia al món tardo- ibèric (Ss. II – I ANE)
  • Tenen unes dimensions mont reduïdes
  • Se situen a la vora de camins o en la vessant de xicotets monticles.
  • El conjunt de materials arqueològics que presenten són molt homogenis (Tegulae, Dolia, imbrex, ceràmica comuna, àmfores per guardar el vi i l`oli etc.)
  • La cronologia que abracen és molt llarga,  va entre el segle I ANE i el segle V  NE.
  • Segons les investigacions, les vil·les romanes més primerenques del nostre terme són dels anys 40 -50 ANE. i les més tardanes daten del segle VI NE. La majoria d’assentaments però, pertanyen a l’època de l’Alt Imperi (entre els segles I i III NE).

Així en superfície trobem abundants indicis de jaciments coneguts com són la Rambla, les Moraires, el Camí del Rei, el Rafalet, les Comes, la carretera del Portet, la casa de Joan Vila i Benimarco.

Figura 1. Dibuixos Materials romans jaciment de Moraires. Font. Bolufer Marqués. J. “Patrimoni Arqueològic de Teulada”. 1995).
Figura 1. Dibuixos Materials romans jaciment de Moraires. Font. Bolufer Marqués. J. “Patrimoni Arqueològic de Teulada” (1995).

A pesar del poc coneixement sobre el món romà, tenim un jaciment que podríem dir que es el més conegut de tots, es tracta de LA TORRETA:

La Torreta. (Foto Josep Ahuir. 2015)
La Torreta. (Foto Josep Ahuir. 2015)

Anem a centrar la nostra explicació en aquest jaciment, perquè es l’únic que s’ha pogut documentar amb una excavació arqueològica, duta a terme l’any 1992 per Jaume Buigues, Pascual Costa i Joaquim Bolufer. Es tracta d’un jaciment situat a 170 m.s.n.m i que ocupa uns 3000 m2, situat a prop de l’actual Avinguda de la Mediterrània de Teulada, en direcció sud-oest, en una zona abancalada ja des d’antic.

El Topònim la Torreta, ve donat per la casa senyorial del segle XIX situada al cap d´amunt del tossalet. Es tracta d’un complex rústic per a l’explotació agropecuària del territori, del qual coneixem sols els materials en superfície, sent documentats  un gran nombre de fragments de “dolia” (grans recipients ceràmics utilitzats com a Sitges per emmagatzemar el blat i altres productes agrícoles), també s’han documentat fragments de ceràmica comuna (olles, pitxers…), àmfores per al transport del vi i l’oli o taulells de diverses granaries, així com alguns fragments de Terra Sigil·lata Hispànica i Africana. Però malauradament ninguna estructura d’hàbitat.

Suposem que baix de la casa actual i als seus voltants podrien aparèixer aquestes restes que quedarien per a una futura excavació arqueològica. Les restes presenten una ampla cronologia entre el segle I i el V NE. L’element més interessant d’aquest jaciment ve donat per la necròpoli trobada a un centenar de metres d’on degué estar situat l’hàbitat. Van aparèixer diferents tombes, en concret 4 inhumacions molt semblants, a aquestes troballes sols es va poder excavar una tomba, l’any 1992.

Seguint la informació publicada per l`equip d’arqueòlegs citat anteriorment podem veure que:

“En aquesta intervenció van aparèixer  les restes d’una fossa excavada al sol natural (tap) amb el cadàver d’una dona jove (segons els excavadors) en posició de decúbit supí amb els braços pegats al cos i les mans sobre la pelvis. Presentava un fragment de tegulae com a “coixi”.  Als seus peus tenia el aixovar funerari, format per dues peces, un petit olp de ceràmica comuna i una escudella de vora engrossida, també classificada com a ceràmica comuna.”

La hipòtesi de l’equip excavador seria que la tomba tindria una cronologia del segle I –II, es dir, Alt Imperial.

Figura 2. Excavació enterrament romà de la Torreta, Imatge. Jaume Buigues i Vila. Font. Bolufer Marqués. J. “Patrimoni Arqueològic de Teulada” (1995)
Figura 2. Excavació enterrament romà de la Torreta, Imatge. Jaume Buigues i Vila. Font. Bolufer Marqués. J. “Patrimoni Arqueològic de Teulada” (1995)
Dibuixos enterrament romà de la Torreta, dib. Pascual Costa. Font. Bolufer Marqués. J. “Patrimoni Arqueològic de Teulada” (1995).
Figura 3. Dibuixos enterrament romà de la Torreta, dib. Pascual Costa. Font. Bolufer Marqués. J. “Patrimoni Arqueològic de Teulada” (1995).
Figura 4 i 5. Dibuixos materials romans de la Torreta. Font. Bolufer Marqués. J. “Patrimoni Arqueològic de Teulada”. (1995).
Figura 4. Dibuixos materials romans de la Torreta. Font. Bolufer Marqués. J. “Patrimoni Arqueològic de Teulada”. (1995).
Figura 4 i 5. Dibuixos materials romans de la Torreta. Font. Bolufer Marqués. J. “Patrimoni Arqueològic de Teulada”. (1995).
Figura 4 i 5. Dibuixos materials romans de la Torreta. Font. Bolufer Marqués. J. “Patrimoni Arqueològic de Teulada”. (1995).

Conclusions

Com hem vist en els articles que han precedit a aquest, al terme municipal de Teulada, hi ha una sèrie d’assentaments de l’època prehistòrica i protohistòrica com la Cova de la Cendra , la Cova de les Rates, el Morro del Castellar, o d’art rupestre al del barranc del Bou o un interessant conjunt de vil·les i vies romanes, un importantíssim patrimoni que ens indica que les nostres terres han estat poblades al llarg d’un ample període de temps.

Ara, com a resum de tot el que s’ha dit en els apartats anteriors d’aquest escrit, volem remarcar que hem intentat aportar sobre el món  romà, que en el cas d’avui ens ocupa, amb la presència de vil·les rústiques en les que s’explotava el territori, on es plantava raïm, es feia vi i oli i on vivien i treballaven els teuladins i les teuladines d’abans.

I tot perquè aquest patrimoni és molt fràgil i com es pot comprovar és molt fàcil que poc a poc desaparega en els pròxims anys, és per això que es fa necessari que tot aquest patrimoni arqueològic, històric i cultural, es pose en valor, es difonga i es consolide com una oferta de turisme de qualitat que segur, que donarà grans beneficis tant socials com econòmics al poble i a les seues gents.

També volem fer una crida a totes aquelles persones que tinguen materials arqueològics a sa casa, ens deixen documentar-los, i així el coneixement de la història del nostre poble siga més gran, és una feina a fer entre tots.

Bibliografia

  • AHUIR J. (2015). El món romà a Teulada: La Via Augusta i algunes troballes casuals. Llibre de Festes de Sant Vicent Ferrer. Teulada
  • ARASA, F. i ROSSELLÓ, V.M. (1995), Les vies valencianes del territori valencià, València.
  • BOLUFER MARQUES. J: (1995). El patrimoni arqueològic de Teulada. Associació Cultural Amics de Teulada.

Personatges de Teulada (I) : La Senyora Fuz

La història sempre ha estat escrita pels poderosos. I són aquestos els que han fet que es recorde una determinada història i es cree una determinada memòria. Amb aquesta secció volem posar en valor alguns personatges que han passat desapercebuts en la història escrita i que no han sigut tant recordats com el predicador valencià, però que amb les seues històries ens conten una altra cara de Teulada.

Volem encetar la secció recordant la figura d’Evelyn Dewhurst, més coneguda com la senyora Fuz. La senyora Fuz està considerada com a la primera turista internacional que va arribar a Teulada (Giner, 2014). Estiuejants nacionals ja hi havia, doncs a la Segona República i la Guerra Civil hi ha constància de l’assemptament de families de l’alta burgesia valenciana al Portet. La senyora Fuz va arribar en temps de Postguerra a Teulada, concretament el 1956, un context en el que la prioritat era subsistir conforme es podia i on això d’escoltar un idioma estranger era estrany i molt més veure una dona viatjant sola.

La Senyora Fuz, com en els casos dels primers turistes internacionals a Dénia i Xàbia, provenia de classe benestant, però en canvi, la seua vinguda no era com en els casos anteriors (no venia ni per qüestions comercials ni per a iniciar una nova vida bucòlica i romàntica de contacte amb la naturalesa). La senyora Fuz venia perquè s’havia jubilat.

Qui era la senyora Fuz?

Va nàixer el 12 de Gener del 1902 a Londres, en un entorn social de classe alta, envoltada d’homes de negocis i de dones amb temps lliure per practicar esports com el tennis, en definitiva en una família burgesa. La família residia a Northwood, un barri residencial de la capital anglesa. Sembla ser que Dewhurst va viure a l’antiga Ceilan, l’actual Sri Lanka, que va ser colònia britànica, on probablement el seu marit (Godfrey Jefferson Dewhurst) tindria negocis relacionats amb el cotó. La senyora Fuz va tenir una vida vinculada al tennis, primer per sa mare que ja practicava aquest esport al SXIX, després perquè ella mateixa va ser jugadora (va jugar a Wimbledon) i finalment perquè es va convertir en entrenadora i divulgadora d’aquest esport.

Vistes des de la Casa de la Senyora Fuz al Portet. Font: Arxiu Municipal de Teulada
Vistes del 1956 des de la Casa de la Senyora Fuz al Portet. Font: Arxiu Municipal de Teulada

Visquent al Portet

Segons les fonts orals consultades per Jordi Giner, l’arribada de la Senyora Fuz al poble va ser casual. S’havia allotjat sola al desaparegut Parador d’Ifach de Calp (on s’allotjaren estreles de Hollywood com Ava Gardner, Orson Welles, Bette Davis o l’escriptor Ernst Hemingway), i sembla ser que des de Calp Fuz va entreveure la figura del Cap d’Or i va preguntar que era allò, amb la qual cosa es va decidir a anar. Va pujar al tren i va baixar a Teulada:

“Va baixar a Teulada i al costat de casa Jaume Maro, tenia un taller de bicicletes Luís, el biciclista. Ella anava amb pantalons. Clar, quan ella arriba ací, una dona, de casi dos metres d’alta, amb pantalons, allò va ser… […] Va anar al taller de bicicletes i va preguntar per on es podia baixar a la mar. Ella no sabia si era Moraira o què era. I li van dir que la carretera era eixa, que hi havia set quilòmetres. Total, que Luís li va llogar una bicicleta, i ella sola, que en aquell moment era impensable, agarrà la bicicleta i va baixar. Va baixar i li va agradar. Però com ella era una dona senzilla, es va posar a menjar al costat de la mar. De vesprada va tornar a Teulada, va deixar la bicicleta, va agarrar el tren i se’n va tornar a Calp, al Parador”. (Testimoni de Vicente R. Vallés).

Pels testimonis recollits, la Senyora Fuz pareixia ser tota una avançada a la seua època (la situació econòmica també li facilitaria les coses). Atrevida i moderna, no seguia les pautes de comportament establertes, “ja ho havia fet visitant sola una terra desconeguda […] i per això no dubtava en conduir ella mateixa una bicicleta vestida en pantalons” (Giner, 2014). Va ser al 1957 (un any després de la seua visita) quan la senyora Fuz va conèixer el seu futur lloc: El Portet. És en aquest any quan adquireix una propietat davant de la mar, que durant molt de temps ha dut en la seua façana el nom de “Casa Fuz”.

La senyora Fuz davant de la seua casa del Portet. Imatge: Associació Cultural Amics de Teulada
La senyora Fuz davant de la seua casa del Portet. Font: Associació Cultural Amics de Teulada.

Actualment es conserva encara la forma de la casa i encara es coneix com la Casa Fuz. Se sap que en aquella època El Portet era lloc d’estiueig de la burgesia valenciana com els Vilallonga. En aquella època eren conegudes les festes que es feien al Portet. Moltes d’elles s’allargaven fins a ben tard si contaven amb la presència de les autoritats locals. Curiosos privilegis tenien els turistes. Als anys 70′ hi vivien families com els Duato, els Chiarri, Vicent Calafí, el matrimoni noruec Eknes, els Larrea de Madrid o Antoni Lázaro (Testimoni de Pablo Duato). El Portet era com una Eivissa a xicoteta escala.

Per què cal recordar-la?

La senyora Fuz va ser una de les pioneres del turisme en el nostre poble, una dona avançada que va intentar integrar-se i aprendre l’idioma (no ens referim al valencià precisament), una dona que cal ser recordada i posada en valor. Va aportar modernitat i noves costums, relacionant-se amb la població autòctona i aportant un valuós patrimoni fotogràfic del municipi, que hui en dia podem trobar a l’Arxiu Municipal de Teulada i a l’Arxiu de l’Associació Cultural Amics de Teulada.

Bibliografia consultada: