Apunts sobre associacionisme obrer a Teulada: la vaga de juny de 1932.

Per Juanjo Buigues Sapena

La proclamació de la II República, arran dels resultats de les eleccions municipals de 1931, va generar grans expectatives de transformació de la realitat sòcio-econòmica existent, produint-se un clima propici per a l’increment de l’associacionisme obrer a l’àmbit rural, fins aleshores feblement organitzat en comparació a les àrees urbanes i industrials.

Les primeres mesures legislatives en matèria sòcio-laboral.

Memòria II Congrés FNTT-UGT

En aquest sentit, el Govern Provisional tenia entre els seus objectius prioritaris la qüestió agrària. Així, va promulgar una sèrie de mesures de caire sòcio-laboral, orientades a l’ordenació del mercat de treball. Entre altres, la llei de contractes de treball, que regulava salaris i la jornada de 8 hores, protegint el dret a la vaga; el decret de conreu forçós, que propiciava la cessió de les terres dels propietaris a les organitzacions obreres locals, si aquestes no eres treballades havent obrers agrícoles aturats; el decret de termes municipals, que prioritzava la contractació dels treballadors que residien al municipi; la constitució de jurats mixtes de treball rural, amb presència de patrons i obrers, per a arbitrar les condicions de contractació i vigilar l’acompliment de la normativa laboral; o la creació de centres públics de col·locació obrera, instant als Ajuntaments a que es dugués un registre amb inscripcions diàries d’ofertes i demandes de treball amb la finalitat de que els treballadors aturats pogueren trobar una ocupació.

Aquesta estratègia reformista republicana tenia com a objectiu la reducció de la conflictivitat laboral, canalitzant-la a través d’organismes oficials i representació corporativa, amb la voluntat de desactivar a l’hora la via insurreccional que defensava una part de l’anarcosindicalisme.

El sindicalisme de classe: dues estratègies, dues realitats.

Icona de la FNTT

Aleshores, el moviment sindical de classe obrera es trobava dividit en dues tendències, l’esmentada anarco-sindicalista, representada per la CNT, i la socialista, representada per l’UGT, corretja de transmissió del PSOE a l’àmbit laboral. Després de la fi de la Dictadura de Primo de Rivera, aquests dos sindicats aplegaven en situacions completament divergents. Per una banda, els ugetistes havien aconseguit mantenir una sòlida organització sindical gràcies a la col·laboració implícita amb el règim dictatorial a través de la seua controvertida presència als comitès paritaris (antecedent dels esmentats jurats mixtes). Per contra, els cenetistes havien patit una forta repressió a conseqüència de la il·legalització decretada durant la dictadura, veient desmantellada la seua organització i suprimits els seus òrgans d’expressió, quedant reduïts a la clandestinitat, fet que va deixar molt malmès l’anarquisme rural valencià, hegemònic durant els primers lustres del segle XX, especialment a les zones de conreu de l’arròs i la taronja (Aurora Bosch, 1992).

Tanmateix, les característiques específiques del món agrari a La Marina, com el predomini del minifundisme, la forta presència de l’arrendament com a forma d’explotació de la terra, la recurrent immigració estacional de jornalers cap al nord d’Àfrica o França fugint de l’atur forçós, o l’absorció de la mà d’obra rural excedent per part de la industria, havien tingut com a resultat un escàs grau d’organització i de consciència política entre els treballadors agrícoles. Altres factors que van influir a l’escàs desenvolupament del moviment obrer en aquests indrets foren el desinterès dels propis sindicats en l’organització del proletariat rural, així com la presència hegemònica del caciquisme com a element controlador de la vida pública.

Antecedents d’associacionisme sindical a Teulada.

Així, prèviament a la proclamació de la II República només trobem formalment constituït a Teulada el Sindicato Agrícola San Vicente Ferrer1, enquadrat dins de l’òrbita de l’associacionisme d’inspiració catòlica, promogut per la classe dominant com un instrument per a sostraure a la classe treballadora de la influència d’ideologies ‘dissolvents’, i caracteritzat per una visió paternalista de la qüestió social. Aquests sindicats catòlics habitualment eren fundats i dirigits per sacerdots, propietaris agrícoles o grans contribuents, i es trobaven integrats majoritàriament per petits propietaris els quals, a través d’aquesta sindicació, resolien problemes concrets de la seua activitat quotidiana com podia estar la comercialització dels seues productes, l’adquisició de llavors i fertilitzants, o el finançament econòmic (Francisco Moreno, 1988). El sindicat catòlic teuladí es trobava presidit pel metge José Morell Alberola, qui també havia estat el cap local de Unión Patriótica2, el partit únic del règim primoriverista.

Naix el sindicat ‘Trabajadores Agrícolas’.

Setgell UGT Teulada

Tot i això, amb el nou context polític i, afavorit per la seua posició privilegiada respecte a les relacions amb el Govern Provisional recentment constituït (Largo Caballero ocupava el Ministeri de Treball i Previsió Social), la UGT va orientar part del seu esforç en aconseguir la seua implantació a nombroses petites poblacions de l’àmbit agrari a través de l’acció de la FNTT3, dirigint la seua acció tant a jornalers sense terra com a arrendataris i petits propietaris semi-proletaritzats4. Aquest va ser el cas de Teulada.

Així les coses, la Comissió Executiva de la UGT, en reunió ordinària de 8 de setembre de 1931, acordava donar ingrés, a través de l’esmentada FNTT, al sindicat teuladí Trabajadores Agrícolas, que comptava aleshores amb 150 afiliats5. Aquest és el primer sindicat, pròpiament obrer i de classe, del qual tenim constància documental al nostre poble, i comptava amb una seu social anomenada Centro Obrero. Entenem que la seua organització va anar bastint-se paulatinament fins aconseguir la seua constitució formal i l’adhesió al sindicat socialista. Tenim constància que també hi existien aleshores a La Marina Alta altres sindicats agrícoles adscrits a l’UGT, com era el cas de Benimeli, Benissa, Castell de Castells, Sanet i Negrals, o La Xara.6

La República no aplega al camp.

La principal font de conflicte amb la qual es trobaven els treballadors del camp era la dificultat d’aconseguir l’aplicació de la legislació sòcio-laboral i de les conegudes com a ‘bases de treball’ per part dels patrons i de les autoritats locals.

Al cas específic de Teulada, si bé hi havia un predomini notable del minifundisme com a la nostra comarca, també és cert que hi existia un cert grau de concentració de la propietat rústica en mans d’una mena de burgesia agrària local, composada per un reduït nombre de famílies benestants, que havia anat configurant el seu patrimoni gràcies al procés de desamortització iniciat a mitjans del segle XIX, així com a una recurrent estratègia d’enllaços matrimonials per afavorir la concentració de la riquesa assolida. Entre aquestes famílies destacaven els Bertomeu-Rodríguez, els Bertomeu-Lledó, els Borja-Bertomeu, els Cabrera-Bertomeu (teuladins per línia materna), els Bertomeu-Espinós o els Oller-Malonda. Aquesta situació determinava un fort poder de negociació en favor dels patrons a l’hora d’imposar la seua voluntat a les relacions laborals. El mètode de contractació habitual havia estat la plaça pública: era costum acostar-se pels indrets de l’antic ‘Hostal de Bollo’, situat a la plaça de la Creu, punt al qual, després de la litúrgia religiosa dominical, acudien passejant els propietaris, per satisfer les necessitats de mà d’obra que requerien per a la setmana entrant7. Aquestes relacions no implicaven cap tipus de vincle permanent ni obligació de protecció social del patrons respecte dels jornalers contractats, extingint-se o renovant-se en funció dels desitjos i necessitats conjunturals de producció dels primers. Es configurava així, des del punt de vista de l’economia clàssica, una ‘relació perfecta’ entre l’oferta i la demanda de treball.

Generalment, els patrons solien fugir de tota norma o procediment que regulés la jornada o la retribució del treball, emparats en la seua preeminent posició de poder. Així, recorrien a totes les excuses possibles per no haver de signar cap compromís que es vinculés a obligacions de tipus laboral i, en alguns casos, la seua actuació trobava la protecció de les autoritats locals; no debades, eren els propis terratinents qui controlaven directament, o influïen de manera decisiva en la seua composició, la majoria dels ajuntaments a l’àmbit rural. Així era el cas de Teulada, doncs a les primeres corporacions ‘republicanes’ trobarem, entre d’altres veïns, a Romualdo Bertomeu Rodríguez, Ricardo Romany Borja o Jaime Oller Malonda, tots ells entre els principals contribuents del municipi.

El comitè nacional de l’UGT es lamentava de l’adversa situació que continuava vivint-se a l’àmbit agrari per part dels treballadors, doncs, “deixats de banda els primers moments que seguiren a la instauració de la II República, on els propietaris cediren un poc en la seua actuació persecutòria en relació amb els obrers, transcorreguts uns mesos tornaren a actuar com era norma en ells (…) S’obligava als treballadors a fer jornades inacabables i se’ls pagava jornals irrisoris. Poc importava que del Ministeri de Treball partiren lleis socials que regularen les feines i fixaren condicions”. Aquest sindicat feia èmfasi en que abans de recórrer a la declaració d’una vaga, esgotava tots els procediments possibles, com dirigir notificacions als Alcaldes o presentar denúncies davant dels governadors civils per incompliments dels contractes de treball, deixant palesa la seua orientació preeminentment reformista.

La vaga de juny de 1932.

El Luchador, 22.06.1932

Des de 1931, al camp alacantí havien començat a produir-se ja una sèrie de vagues agràries i agitacions camperoles un tant inconnexes i de transcendència limitada, si ho comparen amb altres moviments que estaven produint-se a diferents indrets com per exemple Andalusia.

Així les coses, a Teulada el conflicte d’interessos inherent a les relacions entre jornalers i patrons va anar escalant en tensió fins desembocar en la declaració de vaga per part del ‘Centro Obrero’ al mes de juny de 1932, en demanda d’un augment salarial i una reducció de la jornada laboral que venien realitzant els treballadors agrícoles, i que els patrons es negaven a acceptar. A les feines del camp era pràctica habitual que les jornades foren ‘de sol a sol’, mentre que la nova legislació estipulava per als treballadors agrícoles un salari mínim de 5,5 pessetes per a una jornada màxima de 8 hores8. Generalment, per a que aquest mecanisme de pressió, com era la vaga, tingués certa capacitat d’influència es feia coincidir amb alguna de les tasques agrícoles més importants, i on es necessitava major mà d’obra, com ara la recol·lecció.

Després de 4 dies de vaga, el Governador Civil d’Alacant, José Echeverría Novoa, i el Delegat Provincial de Treball, José Papí Albert, es van desplaçar a Teulada per a arbitrar una solució al conflicte social existent9. Aquesta intermediació va generar inicialment els seus fruits, doncs es signa un plec de condicions, entre el Centre Obrer i els patrons, que anava a regir les futures relacions laborals10, el que es coneixia com a contracte de treball col·lectiu.

Els sindicats del camp de l’UGT advocaven per aquest tipus de regulació col·lectiva, que oferia major garantia i protecció dels seus drets als treballadors. Tanmateix, des de les seues files també s’advertia del recurrent incompliment de les condicions laborals pactades per part dels patrons, doncs “pocs eren els contractes de treball que aconseguien confeccionar les societats obreres d’agricultors, i reduït nombre d’ells els que s’aconseguien que foren acomplits” (…) “Quan s’iniciava un conflicte, aparentment quedava resolt, redactant un contracte de treball, però amb això no es feia altra cosa que entretenir als treballadors, doncs si bé és cert que el contracte es signava per patrons i obrers, els primers no feien mai honor a la seua signatura”.

El Luchador, 23.06.1932

Amb tots aquests antecedents, resulta raonable pensar que el plec de condicions signat per a regular el treball agrícola a Teulada no degué tindre massa recorregut, amb la qual cosa probablement la victòria del sindicat teuladí fou efímera, i els patrons degueren continuar incomplint de manera sistemàtica tota normativa laboral de caràcter col·lectiu, prioritzant la negociació individual de les relacions laborals. De fet, el volum d’afiliació al sindicat ugetista teuladí no es recuperarà fins l’abril de 1936, ja a un context polític més propici, un indici de que potser hi hagués algun tipus de represàlia econòmica per part dels patrons contra aquells jornalers que havien propiciat l’agitació social contra els seus interessos. El poder coercitiu dels propietaris continuava erigint-se així en el major desincentiu per a l’associacionisme obrer agrícola, fet que a l’hora també anava a propiciar una radicalització dels plantejaments sindicals.

——————————————————————————————————-

1 Trobem referències d’aquest sindicat a la premsa escrita durant el període la Dictadura de Primo de Rivera, on participa en la constitució de la Federació de Sindicats Agrícoles de La Marina (Diario de Alicante, 29.07.1925).

2 Revista ‘Unión Patriòtica’, nº10, pàgina 38, òrgan d’expressió oficial. Aquest partit ideat per la Dictadura de Primo de Rivera, si bé es va inspirar en el model feixista i corporativista de l’italià Benito Mussolini, a la pràctica es trobava més pròxim als plantejaments polítics de la dreta tradicional catòlica, antiliberal i antidemocràtica.

3 La Federació Nacional de Treballadors de la Terra (FNTT) va quedar constituïda oficialment el 6 d’abril de 1930, a la Casa del Poble de Madrid, després d’una convocatòria feta mitjançant un manifest difós per tota Espanya dirigit als camperols afiliats a l’UGT. Hi van assistir 235 delegats de 157 poblacions, representant a 27.340 afiliats, però no hi va haver present cap sindicat agrícola de La Marina. Com a mostra de la progressiva expansió que va experimentar aquesta Federació al camp alacantí, a l’octubre de 1931 l’UGT ja reunia a la província d’Alacant fins a 41 societats agrícoles adscrites, representant a un total de 4.871 afiliats (ací ja es trobava federat el sindicat teuladí), mentre que a 17 de setembre de 1932, quan es celebra el II Congrés de la FNTT, aquesta ja comptava a la província amb 75 organitzacions, i un total d’11.250 afiliats.

Com a terme general, el proletariat rural del País Valencià, a diferència del d’altres territoris latifundistes com Andalusia o Extremadura amb grans nivells de desigualtat i misèria, no es trobava totalment desarrelat de la terra, donada la major fragmentació de la propietat de la terra que hi existia ací. Era habitual trobar petites explotacions d’àmbit familiar però que tenien una necessitat peremptòria de trobar altres fonts d’ingressos per atenuar la seua precària situació econòmica. Tanmateix, es trobava prou estesa la figura del treballador agrícola que posseïa la terra sota un règim de tinença indirecta com l’arrendament o emfiteusi, consistent en la cessió perpètua, o durant un llarg període de temps, del domini útil d’un immoble mitjançant el pagament d’una pensió anual al propietari. Aquest tipus de relació de producció precapitalista va subsistir a les nostres terres fins ben entrat el segle XX. (Salvador Forner, 1982). En aquest sentit, el Govern Provisional també va legislar en favor d’aquests arrendataris concedint-los el dret a exigir una retribució per les millores efectuades o la possibilitat de sol·licitar una reducció de la renda a pagar si la collita havia sigut roina.

5 ‘Boletín de la Unión General de Trabajadores’, núm.33, pàg.270.

6 ‘Memoria II Congreso Federación Nacional de Trabadores de la Tierra’, segons dades de 30 de juny de 1932.

7 Font oral: Alejandro Llobell Dalmau.

8 Per a tindre una visió més precisa de la capacitat adquisitiva que podia tindre una família obrera que depenia exclusivament del jornal de les feines agrícoles, cal atendre als preus aproximats que tenien aleshores les aliments més bàsics: la ració de pa, oscil·lava entorn als 0,46 cèntims; la carn, tenia un preu de 4,60 pessetes per kilogram; o l’oli, que costava al voltant de 2 pessetes per litre (Salvador Forner, 1982).

9 Diario de Alicante, 21.06.1932.

10 El Luchador, 23.06.1932.

La instauració de la II República a Teulada: Les eleccions municipals de 1931 (Part 2)

Per Juanjo Buigues Sapena

Tot i allò esmentat anteriorment, gràcies als aires renovadors que havien impregnat les institucions provincials, el nou Governador Civil d’Alacant (l’històric republicà alacantí Carlos Esplá, va ocupar aquest càrrec durant uns breus dies) va anular la proclamació de candidats a Teulada, anomenant una Comissió Gestora composada per correligionaris d’ideologia republicana proposats pel Cercle d’Aliança Republicana, els quals havien denunciat les coaccions dutes a terme per Romualdo Bertomeu per impedir que es dugueren a terme les eleccions municipals1. L’alcaldia anava a recaure momentàniament en Ricardo Romany Borja, vinculat eixe moment al Partit Republicà Radical (tot i el fet curiós d’esser nebot, per línia materna, del que havia estat cap del Partit Conservador Monàrquic, Miguel Borja).

osé Marcos visita el Ministre de Governació (Font: La Libertad 13.0)

Aquesta Comissió Gestora anava a tindre, des de l’inici, una vida convulsa. Des de ben prompte el ‘senyoret’ va fer ús de tota la seua capacitat d’influència i coerció a les instàncies governatives provincials, per tractar de desestabilitzar-la, desacreditant la seua gestió per recuperar així el poder eventualment perdut. La premsa d’orientació republicana es feia ressò de les recurrents reunions que Bertomeu va mantenir amb els successius Governadors Civils (en aquells primers mesos de naixement de la II República, aquest càrrec es va caracteritzar per una alta rotació, passant per ell, a més de l’esmentat Esplá, diferents polítics de la Dreta Liberal Republicana i del Partit Republicà Radical). A les seues planes, titllaven a Bertomeu de cínic per denunciar anormalitats en la gestió municipal per part de la nova comissió gestora, quan ell “va deixar a l’Ajuntament amb un dèficit que prompte es sabrà en que va estar emprat”, convidant-lo a quedar-se a sa casa “a esperar la sanció que un dia l’imposarà la justícia per la seua recent actuació”, doncs la República es trobava a Teulada “molt ben representada per aquells homes que sempre la van saber defensar i mai es van dedicar a ascendir amb els diners del contribuent, ni coaccionar i imposar el seu criteri el dia de l’elecció”.2

Proclamació Candidats (Arxiu de la Diputació Provincial d’Alacant)

Des de les files republicanes teuladines també es feien gestions a les més altes instàncies per decantar al seu favor aquesta lluita pel poder polític municipal. Així, pel mes de maig d’aquell any, José Marcos Devesa, president del Cercle d’Aliança Republicana, es desplaça a Madrid juntament amb una comitiva comarcal, per entrevistar-se amb el ministre de Governació, Miguel Maura Gamazo (junt amb el propi Alcalá-Zamora, els dos únics representants de la DLR al primer govern provisional), sol·licitant-li la seua intervenció doncs, al seu entendre, a la Marina Alta s’estava perjudicant als antics republicans en favor d’elements dels quals es desconeixia la seua ideologia abans de les eleccions de 12 d’abril passat.3

Finalment però, les pressions del ‘senyoret’ van aconseguir el seu objectiu, i el nou governador civil, Emilio Bordanove Tarrasó (també vinculat al ‘nicetisme’), va validar la proclamació inicial dels 11 regidors feta en virtut de l’article 29 de la vigent llei electoral. Aquesta decisió va causar un forta estupefacció i indignació entre els republicans del municipi, interposant una protesta davant de la instància governativa provincial, però sense èxit. L’excitació popular per aquest fet va aplegar a l’extrem que “alguns parlaven de cremar la casa del cacic”, encara que finalment els membres del cercle republicà van poder reconduir aquesta situació4. Curiosament, aquest famós article 29 de la Llei Electoral de 1907, que emparava l’acció de Romualdo Bertomeu, havia quedat en suspès pel Reial Decret l’11 de febrer de 1931, però només pel que fa a l’elecció de diputats a Corts Generals.

Llistat d’Electors (Arxiu de la Diputació Provincial d’Alacant)

Tot i això, des del Govern Provisional, conscients de les nombroses dificultats plantejades a l’àmbit rural per l’acció opositora del caciquisme contra la incipient República, i davant la situació generalitzada d’interposició de protestes contra els resultats dels comicis del 12 d’abril, es decreta la celebració de noves eleccions municipals a totes aquelles poblacions on s’hagués incoat un expedient de protesta. Amb el matís important de que “no podrà prescindir-se de la celebració d’eleccions encara que el nombre de proclamats fora igual als cridats a ser elegits”5.

Constitució Mesa (Font: Arxiu de la Diputació Provincial d’Alacant)

En aquest cas es trobava Teulada, on inicialment devien de celebrar-se noves eleccions el 31 de maig de 1931. Malgrat açò, el Governador Civil de la província, tornant a intercedir en favor dels interessos del senyoret, decidia suspendre aquesta convocatòria, tot i que la pròpia Junta Municipal de Cens Electoral, en reunió de 24 de maig de 1931, havia aprovat les següents candidatures, acceptant ara sí als partidaris republicans:

  • Pel districte Primer, amb 5 vacants a cobrir:
    • Vicente Roselló Torres (proposat per dos ex-regidors), republicà.
    • Francisco Vidal Oller (proposat per dos ex-regidors), republicà.
    • Ricardo Romany Borja (proposat per dos ex-regidors), republicà.
    • José Baydal (proposat per dos ex-regidors), republicà.
    • Jaime Oliver Ronda (en qualitat d’ex-regidor), monàrquic.
    • Jaime Oller Malonda (proposat per dos ex-regidors), monàrquic.
    • Antonio Ramiro Signes (proposat per dos ex-regidors), monàrquic.
    • Vicente Bertomeu Cardona (en qualitat d’ex-regidor), monàrquic.
    • Jaime Buigues García (proposat per dos ex-regidors), monàrquic.
    • Bautista Oller Vallés (proposat per dos ex-regidors), monàrquic.
  • Pel districte Segon, amb 6 vacants a cobrir:
    • Juan Bertomeu Ferrando (en qualitat d’ex-regidor), republicà.
    • Antonio Vallés Vives (en qualitat d’ex-regidor), republicà.
    • Bautista Vila Buigues (proposat per dos ex-regidors), republicà.
    • José Carrió Costa (proposat per dos ex-regidors), republicà.
    • Francisco Cervera Malonda (en qualitat d’ex-regidor), monàrquic.
    • José Oller Sala (proposat per dos ex-regidors), monàrquic.
    • Vicente Oller Andrés (proposat per dos ex-regidors), monàrquic.
    • Francisco García Buigues (proposat per dos ex-regidors), monàrquic.
    • Ricardo García Cerdá (proposat per dos ex-regidors), monàrquic.
    • Romualdo Bertomeu Rodríguez (en qualitat d’ex-regidor), monàrquic.

Cal introduir l’incís de que, per a poder ser proclamat candidat a regidor, s’havia de reunir algun dels requisits recollits a l’article 24 de la Llei Electoral de 8 d’Agost de 1907: haver estat ja elegit regidor anteriorment ; ser proposat per dos regidors o ex-regidors; o estar proposat per una vigèsima part del nombre total d’electors del districte (opció aquesta última que no trobem al nostre municipi). Per tant, l’accés estava fortament restringit, amb la finalitat de limitar i controlar l’acció política que es pogués desenvolupar des del poder municipal.

Acta Escrutini (Font: (Font: Arxiu de la Diputació Provincial d’Alacant)

Malgrat la suspensió dictaminada pel Governador Civil, des de el Cercle Republicà es va decidir fer cas omís i celebrar les eleccions municipals per a l’esmentat diumenge 31 de maig.

El dia anterior es celebrava un gran acte de proselitisme polític al poble, on participaren destacades figures del Partit Republicà Radical-Socialista alacantí6, com Eduardo Planelles Guijarro, Germinal Ros Martí, Alfredo Badenas Andrés i Fermín Botella Pérez (co-propietari del diari ‘El Luchador’), els quals es dirigien, des del balcó del Cercle Republicà i introduïts per José Pastor Gisbert, al “nombrós públic que es va estacionar allí per escoltar els discursos dels correligionaris d’Alacant”.

Un dels esmentats oradors d’aquell dissabte, Alfredo Badenas, recordava que ja havia estat al poble fent difusió de les idees republicanes i que “vindrà quantes voltes ho exigeixi la salut del mateix, doncs encara el caciquisme no ha mort, i la llibertat i el progrés d’aquest poble no podran desenvolupar-se mentre hi hagen cacics i caciquets”. A la seua arenga també adverteix de que no hi ha que fiar-se dels monàrquics que “tracten d’enganyar a la gent fingint ser republicans” doncs, al seu entendre, únicament mereix confiança el republicanisme del Cercle, format abans de l’adveniment de la República.

Per altra banda, Fermin Botella a la seua al·locució acusa “als cacics locals per haver fet desaparèixer l’acta de protesta per a que s’anul·len les eleccions”, evitant-se així que la voluntat del poble de Teulada pogués posar-se de manifest a través de les urnes.

De fet, a penes uns dies abans de la celebració d’aquests comicis a Teulada, la premsa republicana7 encara denunciava que no anaven a dur-se a terme perquè “no convé als elevats fins del cacics monàrquics”, lamentant-se de la situació generalitzada de que “a la Marina els vells cacics cauen ara sobre la República com escopits”, i que en el cas teuladí anava a suposar que els 11 regidors de la Comissió Gestora anaven a ésser substituïts per republicans “de nou cuny”.

Així les coses, el diumenge 31 de maig els teuladins amb dret a vot (que tenint en compte totes les restriccions ja esmentades, es reduïen aproximadament a menys del 30% de la població total) 8 acudien a les urnes. Però la participació no superarà ni la meitat del cens electoral, fet que deixava pales el boicot d’aquests comicis per part dels senyorets i els seus adeptes, tot i haver afavorit la presència de candidats que representaven clarament les seues posicions polítiques. Aquests van estar els resultats d’aquella jornada, per districtes electorals i seccions9:

  • Districte Primer:
  • Secció Primera: 191 Electors convocats; 82 vots emesos (42,93% participació)
    • Vicente Roselló Torres (81 vots)
    • José Baydal (81 vots)
    • Ricardo Romany Borja (81 vots)
    • Juan Bertomeu Ferrrando (1 vot)
    • Antonio Vallés Vives (1 vot)
    • Bautista Vila Buigues (1 vot)
    • José Carrió Costa (1 vot)
  • Secció Segona: 241 Electors convocats; 104 vots emesos (43,15% participació)
    • Vicente Roselló Torres (99 vots)
    • José Baydal (99 vots)
    • Ricardo Romay Borja (99 vots)
    • Juan Bertomeu Ferrando (3 vots)
    • Antonio Vallés Vives (3 vots)
    • Bautista Vila Buigues (3 vots)
    • José Carrió Costa (3 vots)
    • Jaime Buigues García (2 vots)
    • Jaime Oller Malonda (2 vots)
  • Districte Segon:
  • Secció Única: 436 Electors convocats; 188 vots emesos (43,12% participació)
    • Juan Bertomeu Ferrando (179 vots)
    • Antonio Vallés Vives (179 vots)
    • Bautista Vila Buigues (179 vots)
    • José Carrió Costa (179 vots)
    • Vicente Roselló Torres (8 vots)
    • José Baydal (8 vots)
    • Ricardo Romany Borja (8 vots)
    • Vicente Bertomeu Cardona (1 vot)
    • José Oller Puig (1 vot)

La nova corporació municipal que es configura a partir d’aquests resultats anava a estar presidida per Ricardo Romany Borja, amb Bautista Vila Buigues com a 1er Tinent d’Alcalde, Antonio Vallés Vives com a 2on Tinent d’Alcalde, José Baydal com a Síndic i Juan Bertomeu Ferrando com a Dipositari; els restants regidors electes del bloc republicà eren Vicente Roselló Torres i José Carrió Costa, mentre que la minoria monàrquica estava representada per Jaime Buigues García, Jaime Oller Malonda, José Oller Puig i Vicente Bertomeu Cardona.

La premsa d’adscripció republicana es congratulava d’aquests resultats a Teulada on, defugint de la decisió de la primera autoritat civil de la província, “es va donar satisfacció al poble acudint a aquests comicis”, calmant així “a la irritada multitud que novament pretenia fer objecte de les seus ires al culpable de la fellonia”, Romualdo Bertomeu Rodríguez.10

Per contra, aquesta política de fets consumats duta a terme pels republicans teuladins era fortament censurada a les pàgines de la premsa vinculada a la dreta republicana11, demandant al nou Governador Civil, Víctor Rubio Chávarri (DLR), que restaurés la llei vulnerada substituint de nou a l’Ajuntament pels 11 regidors proclamats segons l’article 29.

Aquesta lluita pel poder polític municipal es perllongaria durant tot el període de pervivència de la Segona República, demostrant els convulsos moments que s’hi vivien, on l’anhel transformador i modernitzador d’uns anava a col·lisionar violentament amb la voluntat de mantenir, al preu que fora, el privilegiat estatus social i econòmic d’altres.

—————————————————————————————————————–

  1. El Luchador, número 6.636, 2 de juny de 1931.
  2. Diario de Alicante, 5 de maig de 1931.
  3. La Libertad, 13 de maig de 1931.
  4. El Luchador, número 6.636, 2 de juny de 1931.
  5. Gaseta de Madrid, número 134, pàgina 715.
  6. El Luchador, número 6.636, 2 de juny de 1931.
  7. Diario de Alicante, 30 de Maig de 1931
  8. Segons dades del Cens Electoral de 1930, només 868 veïns poden exercir el dret a vot, per a una població de 2.913 habitants.
  9. Font: Arxiu Diputació Provincial d’Alacant. Atenent al contingut de l’article 21 de la Llei Electoral de 1907, al haver d’elegir-se més de quatre candidats per cadascú dels dos districtes, cada elector havia de triar a dos candidats menys del nombre dels que hagueren d’elegir-se; és a dir, al districte primer es podien votar fins a tres candidats, i al districte segon fins a quatre candidats.
  10. El Luchador, número 6336, dimarts 2 de juny de 1931.
  11. El Correo, 21 de setembre de 1931.

 

La instauració de la II República a Teulada: les eleccions municipals de 1931 (Part 1)

Per Juanjo Buigues Sapena

Arran de la dimissió del general Primo de Rivera, a gener de 1931, davant la progressiva pèrdua de recolzament polític i social per part de les elits econòmiques i militars, així com d’una creixent organització de l’oposició política al règim dictatorial, el monarca Borbó Alfons XIII es veu obligat a anomenar un nou govern executiu presidit pel General Dámaso Berenguer Fusté, qui signarà, el 14 de febrer de 1930, un decret pel qual es disposava el canvi dels Ajuntaments, fins a la celebració de nous comicis municipals.

Els nous consells municipals anaven a estar composats en una meitat pels majors contribuents del municipi, i l’altra meitat per ex-regidors més votats a les eleccions celebrades entre 1917 i 1923 (data en que s’instaura la dictadura de Primo de Rivera), canvi que devia dur-se abans del 25 de febrer. Aquesta decisió estava orientada a reconduir l’acció política municipal dins de l’orde constitucional previ a la dictadura, afavorint que el poder institucional, si és que en algun moment ho havia deixat d’estar, retornés a les mateixes mans.

Aleshores, a Teulada l’Alcaldia es trobava en mans de Romualdo Bertomeu Rodríguez, qui continuarà ocupant el càrrec almenys fins l’1 d’Abril de 1931. Aquest es trobava vinculat al Partit Liberal-Monàrquic1, dirigit per Trinitario Ruiz Valarino. Durant el període de la restauració borbònica, caracteritzat per un sistema caciquil d’alternança pactada entre liberals i conservadors, l’altre gran bloc polític, organitzat al voltant del Partit Conservador, havia tingut com a principal referent al nostre poble a Miguel Borja Bertomeu.2

Respecte a la composició de la resta de la Corporació Municipal, prèvia a la celebració dels futurs comicis electorals municipals, i tenint en compte quins veïns eren els majors contribuents del municipi aleshores, ens aventurem a considerar que probablement tingueren presència ‘prohoms’ teuladins com Pascual Bertomeu Espinós, Romualdo Bertomeu Lledó, Jaime Oller Malonda o el propi Miguel Borja Bertomeu.

Diario El Luchador (14.04.1931)

Pel que fa als càrrecs de l’administració de justícia local, trobem aleshores com a Jutge Municipal a Vicente Bertomeu Vives i Antonio Moll Cervera (titular i suplent, respectivament), i com a Fiscal Municipal a Antonio Llobell Oller i Bautista Oller Vallés. Alguns d’ells, com  per exemple Antonio Moll, ja havien exercit càrrecs institucionals durant la dictadura de Primo de Rivera, i també el trobarem, juntament amb Bautista Oller, a la primera  Junta Municipal Provisional, sorgida després de la fi de la guerra civil. Aquest fet corroboraria com molts dels veïns que havien ostentat el poder polític municipal durant el règim monàrquic, així com durant el període de la dictadura de Primo de Rivera, també ho faran a partir de la instauració de la dictadura franquista.3

Així les coses, el decret definitiu de convocatòria d’eleccions municipals apareixerà publicat al butlletí oficial el 16 de març de 19314, aquesta vegada signat per l’almirall Juan Bautista Aznar, qui ara encapçalava el nou consell de ministres. Es fixava la data del 12 d’abril per a la seua celebració, amb la finalitat d’escometre una renovació total de les corporacions municipals, regint-se per allò establert a la Llei Electoral de 8 d’agost de 1907, devent estar ja en ple funcionament tots els nous Ajuntaments a partir del 16 de maig.

Precisament, aquesta Llei Electoral de 1907, formulada en temps de la Restauració Borbònica per tal de garantir l’alternança pactada al poder i l’estabilitat institucional, anava a suposar el principal obstacle per a una vertadera ‘renovació’, fonamentalment a l’àmbit rural, on el pes del caciquisme a penes s’havia vist alterat. Concretament, el seu article número 29 establia que, en cas de no presentar-se més candidats dels que podien ser elegits (fins un total d’11, en el cas de Teulada5), els seus integrants es convertien automàticament en regidors, sense necessitat de que foren celebrades les eleccions.

Així ocorregué al nostre poble, on el 6 d’abril es comunica al Governador Civil de la província la proclamació d’11 regidors d’adscripció monàrquica (liberals i conservadors)6, en base a l’esmentat precepte legal, que evitava haver de sotmetre’s a la voluntat popular sorgida de les urnes. Voluntat aquesta, en tot cas, fortament limitada, doncs quedaven exclosos del dret al sufragi totes les dones, els barons menors de 26 anys, així com tots aquells que hagueren estat ‘inhabilitats judicialment’ per a exercir els seus drets polítics (qualsevol persona que s’hagués oposat al règim monàrquic, ho podria haver estat), o que hagueren estat incursos en un procediment de reclamació legal d’algun deute, que practicaren la mendicitat, o estigueren acollits a institucions benèfiques i de caritat (fet que, en la pràctica, també expulsava del dret al sufragi a tot aquell sense recursos econòmics suficients). En tot cas, aquests 11 regidors ‘monàrquics’ prenien possessió del càrrec el 8 d’abril, entre ells estaven Ricardo García Cerdà, José Ivars Soler o Vicente Oller Andrés7.

Romualdo Bertomeu i els monàrquics reconvertits (Diario de Alicante 20.04.1931)

La premsa afecta a la ideologia republicana posava el crit al cel davant aquesta situació, com per exemple al periòdic El Luchador8, vinculat al republicanisme d’esquerres, on denunciaven com “els vells ardits de la política més repugnant han impedit que foren proclamats candidats correligionaris” seus. Des de les pàgines de ‘Diario de Alicante’, òrgan d’expressió del lerrouxisme a la província d’Alacant, s’advertia al Governador Civil de la maniobra política que “havia culminat, a pobles com Teulada on el cacic de Torres d’Orduña i Jorro Miranda, el senyoret Romualdo Bertomeu, ha fet republicans a uns quants conservadors de sempre, i els ha posat al front de l’Ajuntament, burlant a tots aquells que visqueren una vida de sacrificis i persecucions del propi que ara s’erigeix en director del republicanisme d’aquella comarca”.9

Era la Junta Municipal del Cens Electoral10 la que dirimia la idoneïtat de cadascun dels candidats presentats. El control d’aquest ens permetia així aplicar un filtre en favor d’aquelles persones més favorables al interès de les elits locals. La composició d’aquesta Junta Electoral ja comptava amb un fort biaix en favor de les classes benestants, doncs només podien formar-ne part: el regidor amb major nombre de vots en elecció popular i que formés part de l’Ajuntament; un funcionari jubilat de l’Administració de l’Estat o ex-Jutge Municipal; dos del majors contribuents per immobles, cultius i ramaderia, designats per sorteig entre tots ells; els President o Síndics de dos gremis industrials locals, o en cas de no haver-ne, els majors contribuents industrials del municipi. A Teulada, era presidida per Vicente Bertomeu Vives (en la seua condició de Jutge Municipal), actuant com a vocals Romualdo Bertomeu Lledó, Vicente Llobell Bertomeu, Bautista Julià Ronda, Francisco Vidal Oller i José Oller Puig. Així les coses, aquesta Junta sembla que va bloquejar inicialment la presentació de candidats republicans.

Tanmateix com va ocórrer al nostre poble, a molts petits nuclis de població de l’àmbit rural ni tan sols va aplegar a efectuar-se una votació, estant proclamats directament els candidats presentats en virtut de l’esmentada disposició legal. Així, d’un total de 207 vacants a cobrir, corresponents a ajuntaments de 24 localitats, els candidats monàrquics proclamats ascendiren a 181, sumant més del 87% del total de regidors (Salvador Forner, 1982). Aquest fet era un símptoma evident de la pervivència de les estructures de poder del caciquisme, doncs era molt difícil presentar-se com a candidat si no es comptava amb el recolzament del cacic, per les implicacions negatives que podia comportar a l’àmbit laboral o social. Aquesta barrera d’entrada al lliure joc democràtic coartava qualsevol confrontament electoral mínimament democràtic (Salvador Forner, 1982).

Ben distinta era la realitat a l’àmbit urbà com Alacant o els principals nuclis de població de la província on, gràcies a la forta presència d’una petita burgesia liberal i una classe treballadora industrial notablement organitzada, van veure el triomf electoral de la conjunció de republicans i socialistes, els quals havien decidit concórrer junts a la contesa. El gran suport electoral obtingut pels partidaris del canvi de règim a aquests comicis va desencadenar la caiguda del regnat d’Alfons XIII, qui abandonarà el país, camí de l’exili, la matinada del 14 d’abril. Aquella jornada s’havia proclamat oficialment l’inici de la II República a Espanya, creant-se un govern provisional presidit per Niceto Alcalá-Zamora (vinculat a diferents faccions del Partit Liberal durant la Restauració), amb presència de republicans d’esquerra i dreta, socialistes, així com nacionalistes gallecs i catalans.

Malgrat açò, a Teulada, al igual que a molts altres indrets d’àmbit rural, el canvi de règim només va suposar, almenys inicialment, una adaptació del tradicional caciquisme, encarnat en la figura dels ‘senyorets’ i la seua ‘xarxa de clienteles’, a la nova realitat republicana, duent a terme el clàssic ‘canvi de jaqueta’ per mantenir la seua hegemonia al poder municipal.

Anunci Mítin a Teulada (El Luchador 02.05.1931)

——————————————————————————————————————-

  1. Revista ‘Actualidad’, número 148, pàgina 4.
  2. Aquest es trobava dins de l’òrbita de la corrent ‘maurista’ d’aquest partit, junt amb altres veïns com Salvador Vidal Borja o José Vila Marcos (‘La Lealtad’, 7 de setembre de 1913). El “Maurisme” fou un moviment polític conservador articulat entorn a la figura d’Antonio Maura, arran del cisma patit al si del Partit Conservador, entre aquells que eren partidaris de continuar amb el sistema de torns d’alternança al poder amb el Partit Liberal agrupats entorn a Eduardo Dato, i aquells que eren partidaris d’una ruptura amb aquesta dinàmica. Ideològicament aquest moviment donava cabuda des del catolicisme social, o el liberalisme conservador, a posicions més pròximes al populisme i l’autoritarisme. L’estrat social predominant a aquest moviment eren els joves de l’aristocràcia i les classes mitjanes acomodades. Foren caps destacats d’aquest corrent del Partit Conservador, a la comarca de La Marina, els germans José i Juan Torres Sala, fills del cacic Antonio Torres de Orduña.
  3. Tanmateix, seria interessant prestar atenció a la figura del ‘sometent’, creada pel directori militar de Primo de Rivera al setembre de 1923, com una mena de cos paramilitar de veïns “de reconeguda moralitat”, que utilitzaven armes de la seua propietat per exercir funcions de seguretat i vigilància, per esbrinar si hi existeix una vinculació entre aquells que formaren part d’aquest cos, i aquells que nodriran les files del falangisme al municipi.
  4. Gaseta de Madrid, número 75, pàgina 1441.
  5. ‘El Dia’, número 4772, 1 d’abril de 1931.
  6. Diario de Alicante, 6 d’abril de 1931; El Luchador, 7 d’abril de 1931.
  7. CDMH, Delegació Nacional de Serveis Documentals de la Presidència del Govern, Fitxer de la Secretaria General i de la Secció Politico-Social.
  8. El Luchador, 7 d’abril de 1931.
  9. Diario de Alicante, número 6.134, 20 de abril de 1931.
  10. Font: Arxiu Diputació Provincial d’Alacant.

La censura de l’exposició de Josep Buigues a la Cultural

El diari el Canfali Marina Alta del 15 de gener del 1978 es feia ressó d’esta notícia: “Exposición clausurada 24 horas después de su inauguración”. “Es un atentado a la libertad de expresión”, afegia l’autor de l’exposició Josep Buigues.

L’exposició de Josep Buigues, inaugurada el dia 31 (creiem que de Desembre), va ser clausurada al dia següent dia 1 de gener per la Junta Directiva de la Societat Recreativa Cultural, entitat on devia romandre l’exposició fins al 15 de gener del 1978.

Al periòdic es plasmen les causes d’esta censura. La primera d’ella és que que el pintor no hauria tingut en compte la Societat (de la qual era soci) per a exposar. La segona de les causes argumentades és que el pintor perseguia una finalitat no prevista en els estatuts de la Societat, els polítics.

El pintor afegeix: “el primer punto es falso porque una semana antes y el mismo dia de la exposición mantuve contactos con el propio president y otros miembros de la junta directiva. El segundo punto también es falso porque hace poco tiempo en una asamblea se había abolido los estatutos, entre ellos el que prohibia hablar de política y religión en la Sociedad”.

El periòdic continua dient que un grup de socis va fer una reunió el dia 2 de Gener després de mostrar-se en contra de la mesura (prohibir parlar de política i religió) varen anar a parlar amb la directiva. Com a conseqüència, la directiva va canviar l’argumentació de la censura. A partir d’este moment la directiva afirmaria que el tancament de l’exposició es devia per por a que es formara aldarull degut a pressions que provenien del sector més conservador de la Societat Recreativa i Cultural.

L’article realitza una entrevista al president de la Societat Recreativa Cultural, en la que diu que hi ha un problema creat per un sector conservador de la Societat. A més afegeix que s’havia autoritzat una exposició i que s’havia quedat amb l’autor que es veuria el mateix dissabte per la nit, moments abans que s’inaugurarà l’exposició, però quan la Junta Directiva va arribar, l’exposició ja portava oberta una hora i l’aldarull ja estava format. El president continua dient que ell personalment no tenia cap problema amb l’exposició, però creia que Josep Buigues, sent soci i de Teulada hauria d’haver-se adonat que l’exposició anava a generar polèmica i que per pròpia iniciativa, no per exigència, hauria d’haver consultat els temes a exposar.

A partir d’este punt l’entrevista es posa interessant. L’entrevistador li pregunta al President si és partidari de la llibertat d’expressió i el President afegeix que totalment, aleshores, continua l’entrevistador, perquè està tancada l’exposició? El president diu que com a directiu tenia l’obligació de tallar tot tipus d’aldarull i que la continuïtat de l’exposició es decidiria després de l’assemblea que se celebraria el 22 de Gener del 1978. El President acaba reconeixent que en la directiva impera una ideologia clara, i esta és la de la UCD (Unión de Centro Democrático).

La situació arriba a tal tensió, que se li nega l’accés al propi pintor a la Societat Recreativa La Cultural, al·legant el President que si l’exposició està clausurada per a tots, és per a tots. El President afegeix que la Directiva havia fallat al no demanar els quadres amb antelació i que s’havien passat de democràtics.

Este fet ocorregut al 1977 no resulta tant llunyà, ja que en l’actualitat encara continuen havent molt casos de censura en el món de l’art, on la llibertat creativa de l’artista i la llibertat d’expressió queden qüestionats.

Bibliografia consultada

  • Serradell, P. (15-01-1978) “Exposición clausurada 24 horas después de su inauguración”, Canfali Marina Alta, pp. portada, 9.

 

 

 

De la Marina a la Safor: La repoblació de teuladins al Real de Gandia.

A partir del 1606 és té constància de que el rector del Real de Gandia era fill de la vila de Teulada, Joan-Baptista Saragossà, aquest serà el motiu principal pel qual el Real, després de l’expulsió dels moriscos al 1609 quedarà repoblada per teuladins. No obstant, Joan Català (basant-se en la informació de la Col·legiata de Gandia) afirma que Mossen Saragossà va nàixer a esta ciutat l’any 1569. Des de 1604 a 1626 va ocupar la rectoria de la parròquia del Real; després va exercir de canonge a la Col·legiata de Gandia, on va morir al 1637.

Si realment Mossen Saragossà era de Gandia no se sap per tant, quin motiu hauria d’haver per tal de traslladar-se 50 famílies de Teulada al Real de Gandia; els senyorius d’ambdues poblacions eren diferents (el Marqués d’Ariza, de Teulada, i el duc de Gandia, del Real). No es pot esbrinar tampoc l’existència del cognom Saragossà a Teulada amb anterioritat al 1609 perquè els Quinque Libri conservats comencen a 1614. Una repoblació que és tot un misteri

Gravat del Mossen Saragossà

L’edicte de l’expulsió dels moriscos fou publicat el 22 de setembre del 1609, encara que al Real no es llegirà públicament fins al dia 26. En el mateix edicte es donà un termini de tres dies als habitants per a replegar el que pogueren i preparar-se per a ser expulsats. El 30 de setembre del 1609 més de 400 moriscos realeres foren acompanyats a Dénia, on embarcarien en diverses galeres amb destinació al nord d’Àfrica.

Una versió en primera mà de com es va viure aquella neteja ètnica la tenim gràcies al rector teuladí, mossen Saragossà, que va escriure el següent comentari:

Llibre de bateigs y matrimonis del Real de Gandia fet a la fi de l’any MDCVIIII, després que los moros que habitaven dit lloch del Real, per manament de la Magestat de don Phelip Tercer (a qui nostres senyor guarde molts anys) se’n passaren en Berberia. Lo qual mandato fonch publicat en aquest lloch a 26 dies del mes de setembre de dit any 1609, manant-los que dins tres dies anasen a Dénia y s’embarasen en les galeres que Sa Magestat tenia aprestades per a d’aqueix efecte. Y així, dia de Sant Jeroni, que és lo darrer de dit mes se n’anares de aquell lloch, sense remor ninguna. Y pochs dies després se pobla dit lloch, majorment d’ell de gent de la vila de Teulada, y algunes altres cases, de diferentes parts. Trobant-me yo, Joan-Baptiste Çaragoçà, prevere rector en dit lloch, axí en lo un temps com també en lo altre.

El batle del palau del Real i el rector de la parròquia actuaren de seguida. Ambdós vingueren personalment a Teulada a l’endemà mateix de l’expulsió i amb llicència del duc, per a portar d’ací una caravana de pobladors. Es creu que una vegada ací van pregonar l’existència de terres i cases buides molt bones i disponibles per a qualsevol que s’hi oferira. Finalment tingueren èxit, desenes de teuladins i teuladines, fadrins, casats i vidus, alguns d’ells parents del senyor rector s’apuntaren al viatge fundacional del nou Real valencià.El primer casament celebrat pels nous pobladors tindria lloc el 27 de febrer del 1610, un enllaç entre dos vidus que havien vingut a soles: Pere Malonda i Elisabet Sentís, vidua del sabater teuladí Joan Pérez.

En el fons documental del ducat de Gandia es conserva una relació dels 65 pobladors que fundaren l’actual Real de Gandia, una localitat que en aquell moment comptaria amb uns 200 habitants. El llistat, ordenat per ordre alfabètic l’anys 1614, és l’índex del padró de terres que repartiren aleshores, i gràcies a ell podem veure com molts dels cognoms pertanyen a repobladors teuladins. Alguns dels noms que demostren esta repoblació són els següents:

Andreu Ahuir menor, Andreu Ahuir major, Bernat Oller, Bertomeu Oller, Francesc Llopis, Francesc Oller major, Francesc Oller menor, Jeroni Llopis, Gaspar Banyuls major, Gaspar Banyuls menor, Jaume Vidal, Joan Signes, Josep Oliver, Josep Malonda menor, Jaume Llobell, Joan Oller, Lluis Puig, Mateu Oller, Onofre Ahuir, Pere Malonda major, Pere Malonda menor, Cristòfol Malonda…

Document on apareixen els repobladors teuladins del Real de Gandia

Bibliografia

  • Soler, Abel. 2007. El Real de Gandia: Geografia, història, patrimoni. Ajuntament del Real de Gandia
  • Ivars, Joan. 2009. El Real de Gandia: Del desarmament dels moriscos en 1563 a l’expulsió i posterior repoblació per gent de Teulada en 1609. En: 5é Congrés d’Estudis de la Marina Alta. Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta.

Personatges de Teulada (II): Vicent Buigues Ferrando el “Ti Marguí”

Vicent Buigues condecorat
Vicent Buigues condecorat

El personatge del que parlem hui és un personatge que naix al segle XIX, concretament el 6 de desembre del 1864. Vicent Buigues naix en Moraira en una família de mariners i llauradors. La vida no els resultava fàcil en Moraira, es guardaven un poc de la pesca per menjar i els altres queviures que sobraven els intercanviaven per altres com ametles, oli, raïm, figues… I entre pesca i pesca anaven agafant fred, solien anar descalços i un dia si i l’altre també arribaven a casa enrevenats i mullats.

El pare de Vicent estava ben arrelat al mar, era calafat i es passava els dies arreglant barques i posant estopa a les juntes de les taules de les embarcacions, quan Vicent va créixer i es va fer major, va començar a festejar amb la teuladina Jacinta Vives Malonda, amb qui més tard es casaria. A partir d’aquest moment Moraira se li va quedar menut. Vicent era una persona ambiciosa i necessitava un camp més ampli, per això va decidir emigrar a altres terres, més concretament a Múrcia, a Cartagena, ben aprop del Cap de Pals, on va tenir 5 fills: José, Vicente, Antonio, Hermenegildo i Josefina.

Un dia que la mar estava picada, Vicent anava amb el seu vaixell (feia la línia Dénia-Cartagena), el destí va fer que Vicent aconseguira saltar a la primera pàgina dels diaris de tot el món. Com a bon observador, Vicent es va adonar que no molt lluny d’ell navegava un transatlàntic d’unes 4.000 tones, el “Syrio”. Procedia de Gènova i es dirigia a l’Argentina i al Brasil i portava 722 tripulants, entre passatgers i tripulació (les xifres varien segons les fonts).

Era el 4 d’Agost de 1906 i ell havia eixit de Dénia amb el seu vaixell “el Joven Miguel” rumb a Cartagena, molt prompte es va adonar que el vaixell d’origen italià prenia un rumb estrany. De sobte va veure com el transatlàntic s’aproximava una mica massa a la costa, i per un reflux d’una gran onada, encallà als Baixos de les Formigues. En un tres i no res va començar a afonar-se d’estribord, alçant a la vegada la proa.

El vapor Syrio enfonsant-se
El vapor Syrio enfonsant-se

Sense pensar, el ti Marguí es va dirigir cap al “Syrio” i es va col·locar a poca distància del transtatlàntic. Aleshores Vicent va llançar el seu petit bot de salvament i tots els caps de corda que tenia. D’esta manera va anar omplint el seu vaixell. En menys de 2 hores va aplegar a salvar de la mort a uns 350 nàufrags, entre el que es trobava el més selecte de l’aristocràcia Europea. Els supervivents els desembarcaria en Cartagena.

Degut a aquest acte heroic, en una reunió de Govern es va acordar atorgar-li la Creu del Mèrit Naval i la Medalla d’Or de Salvament de Nàufrags a més d’altres:

A propuesta del general Auñón se han concedido cruces rojas del Mérito Naval por los servicos prestados en el salvamento de los náufragos a los patronos del pilebot “Joven Miguel”, Vicente Buigues, y del laud “Vicente Lacambra”, Agustín Ansolino, sin prejuicio de mejorar las recompensas conforme el resultado del expediente que se instruye”; (…) Se les regalará las insignias por suscripción popular y se les hará entrega con gran solemnidad”

A més a més va rebre grans quantitats en metàl·lic d’aquells que havia salvat. Degut a aquesta proesa Vicent Buigues va ser rebut per Alfons XII, visita de la qual conten que va sorgir una gran amistat entre ambdós.

Passats uns quants anys, deixaria les embarcacions als seus fills i va començar el negoci de les salines. Primer en va crear una al Cap de Pals. I una vegada venuda, una altra a Canet de Berenguer. Finalment al 1917 va anar a parar a Calp, on va comprar el Saladar a uns germans de Gata i va fundar la Societat Mercantil Buigues Hermanos, i així va crear un nou negoci: Les Salines de Calp.

Amb 73 anys ja encara es pensava que podia fer esforços de jove, així que se li va ocórrer descarregar una grossa soca d’un arbre des de d’alt d’un carro. De la forçada li sobrevendria una hemorragia cerebrar el 17 de gener del 1937.

Bibliografia

El món romà en Teulada (II): Les Vil·les i l’explotació del territori

Compartim una nova col·laboració al blog d’un article aparegut al llibre de festes del 2016.

Per Josep Antoni Ahuir, Arqueòleg.

Continuem amb el tema que vam tractar l’any passat, el poblament romà del terme de Teulada, enguany parlarem del món rural romà al nostre terme. El model d’ocupació romana, és prou conegut a la comarca de la Marina Alta, però per desgracia tenim pocs exemples documentats arqueològicament i molt menys museïtzats i amb accés als visitants.

En estos moments es té coneixement de vora 50 viles romanes, hereves d’una tradició de poblament que es remunta als últims moments del món ibèric, són poblacions que són romanitzades i assimilades al segle I aC i que perduren durant tot el període romà.

L’actual terme de Teulada degut a la seua ubicació geogràfica, lluny de les grans capitals provincials, Tarraco i Cartago-Nova, amb Dianium com a centre urbà més pròxim, és el pas del Territorium de Dianium cap al sud, per aquesta raó tenim un dens entramat de vil·les i assentaments rurals.

En aquestos moments, fa més de 2000 anys, el territori es vertebrava i s’explotava mitjançant una sèrie de vil·les o xicotetes explotacions agropecuàries. Desprès del magnífic treball de Joaquim Bolufer als anys 80, tenim catalogades una sèrie d’assentaments molt xicotets repartits per tot el terme. Tots presenten unes característiques molt semblants:

  • Són explotacions agrícoles hereves de les antigues granges que hi havia al món tardo- ibèric (Ss. II – I ANE)
  • Tenen unes dimensions mont reduïdes
  • Se situen a la vora de camins o en la vessant de xicotets monticles.
  • El conjunt de materials arqueològics que presenten són molt homogenis (Tegulae, Dolia, imbrex, ceràmica comuna, àmfores per guardar el vi i l`oli etc.)
  • La cronologia que abracen és molt llarga,  va entre el segle I ANE i el segle V  NE.
  • Segons les investigacions, les vil·les romanes més primerenques del nostre terme són dels anys 40 -50 ANE. i les més tardanes daten del segle VI NE. La majoria d’assentaments però, pertanyen a l’època de l’Alt Imperi (entre els segles I i III NE).

Així en superfície trobem abundants indicis de jaciments coneguts com són la Rambla, les Moraires, el Camí del Rei, el Rafalet, les Comes, la carretera del Portet, la casa de Joan Vila i Benimarco.

Figura 1. Dibuixos Materials romans jaciment de Moraires. Font. Bolufer Marqués. J. “Patrimoni Arqueològic de Teulada”. 1995).
Figura 1. Dibuixos Materials romans jaciment de Moraires. Font. Bolufer Marqués. J. “Patrimoni Arqueològic de Teulada” (1995).

A pesar del poc coneixement sobre el món romà, tenim un jaciment que podríem dir que es el més conegut de tots, es tracta de LA TORRETA:

La Torreta. (Foto Josep Ahuir. 2015)
La Torreta. (Foto Josep Ahuir. 2015)

Anem a centrar la nostra explicació en aquest jaciment, perquè es l’únic que s’ha pogut documentar amb una excavació arqueològica, duta a terme l’any 1992 per Jaume Buigues, Pascual Costa i Joaquim Bolufer. Es tracta d’un jaciment situat a 170 m.s.n.m i que ocupa uns 3000 m2, situat a prop de l’actual Avinguda de la Mediterrània de Teulada, en direcció sud-oest, en una zona abancalada ja des d’antic.

El Topònim la Torreta, ve donat per la casa senyorial del segle XIX situada al cap d´amunt del tossalet. Es tracta d’un complex rústic per a l’explotació agropecuària del territori, del qual coneixem sols els materials en superfície, sent documentats  un gran nombre de fragments de “dolia” (grans recipients ceràmics utilitzats com a Sitges per emmagatzemar el blat i altres productes agrícoles), també s’han documentat fragments de ceràmica comuna (olles, pitxers…), àmfores per al transport del vi i l’oli o taulells de diverses granaries, així com alguns fragments de Terra Sigil·lata Hispànica i Africana. Però malauradament ninguna estructura d’hàbitat.

Suposem que baix de la casa actual i als seus voltants podrien aparèixer aquestes restes que quedarien per a una futura excavació arqueològica. Les restes presenten una ampla cronologia entre el segle I i el V NE. L’element més interessant d’aquest jaciment ve donat per la necròpoli trobada a un centenar de metres d’on degué estar situat l’hàbitat. Van aparèixer diferents tombes, en concret 4 inhumacions molt semblants, a aquestes troballes sols es va poder excavar una tomba, l’any 1992.

Seguint la informació publicada per l`equip d’arqueòlegs citat anteriorment podem veure que:

“En aquesta intervenció van aparèixer  les restes d’una fossa excavada al sol natural (tap) amb el cadàver d’una dona jove (segons els excavadors) en posició de decúbit supí amb els braços pegats al cos i les mans sobre la pelvis. Presentava un fragment de tegulae com a “coixi”.  Als seus peus tenia el aixovar funerari, format per dues peces, un petit olp de ceràmica comuna i una escudella de vora engrossida, també classificada com a ceràmica comuna.”

La hipòtesi de l’equip excavador seria que la tomba tindria una cronologia del segle I –II, es dir, Alt Imperial.

Figura 2. Excavació enterrament romà de la Torreta, Imatge. Jaume Buigues i Vila. Font. Bolufer Marqués. J. “Patrimoni Arqueològic de Teulada” (1995)
Figura 2. Excavació enterrament romà de la Torreta, Imatge. Jaume Buigues i Vila. Font. Bolufer Marqués. J. “Patrimoni Arqueològic de Teulada” (1995)
Dibuixos enterrament romà de la Torreta, dib. Pascual Costa. Font. Bolufer Marqués. J. “Patrimoni Arqueològic de Teulada” (1995).
Figura 3. Dibuixos enterrament romà de la Torreta, dib. Pascual Costa. Font. Bolufer Marqués. J. “Patrimoni Arqueològic de Teulada” (1995).
Figura 4 i 5. Dibuixos materials romans de la Torreta. Font. Bolufer Marqués. J. “Patrimoni Arqueològic de Teulada”. (1995).
Figura 4. Dibuixos materials romans de la Torreta. Font. Bolufer Marqués. J. “Patrimoni Arqueològic de Teulada”. (1995).
Figura 4 i 5. Dibuixos materials romans de la Torreta. Font. Bolufer Marqués. J. “Patrimoni Arqueològic de Teulada”. (1995).
Figura 4 i 5. Dibuixos materials romans de la Torreta. Font. Bolufer Marqués. J. “Patrimoni Arqueològic de Teulada”. (1995).

Conclusions

Com hem vist en els articles que han precedit a aquest, al terme municipal de Teulada, hi ha una sèrie d’assentaments de l’època prehistòrica i protohistòrica com la Cova de la Cendra , la Cova de les Rates, el Morro del Castellar, o d’art rupestre al del barranc del Bou o un interessant conjunt de vil·les i vies romanes, un importantíssim patrimoni que ens indica que les nostres terres han estat poblades al llarg d’un ample període de temps.

Ara, com a resum de tot el que s’ha dit en els apartats anteriors d’aquest escrit, volem remarcar que hem intentat aportar sobre el món  romà, que en el cas d’avui ens ocupa, amb la presència de vil·les rústiques en les que s’explotava el territori, on es plantava raïm, es feia vi i oli i on vivien i treballaven els teuladins i les teuladines d’abans.

I tot perquè aquest patrimoni és molt fràgil i com es pot comprovar és molt fàcil que poc a poc desaparega en els pròxims anys, és per això que es fa necessari que tot aquest patrimoni arqueològic, històric i cultural, es pose en valor, es difonga i es consolide com una oferta de turisme de qualitat que segur, que donarà grans beneficis tant socials com econòmics al poble i a les seues gents.

També volem fer una crida a totes aquelles persones que tinguen materials arqueològics a sa casa, ens deixen documentar-los, i així el coneixement de la història del nostre poble siga més gran, és una feina a fer entre tots.

Bibliografia

  • AHUIR J. (2015). El món romà a Teulada: La Via Augusta i algunes troballes casuals. Llibre de Festes de Sant Vicent Ferrer. Teulada
  • ARASA, F. i ROSSELLÓ, V.M. (1995), Les vies valencianes del territori valencià, València.
  • BOLUFER MARQUES. J: (1995). El patrimoni arqueològic de Teulada. Associació Cultural Amics de Teulada.

Personatges de Teulada (I) : La Senyora Fuz

La història sempre ha estat escrita pels poderosos. I són aquestos els que han fet que es recorde una determinada història i es cree una determinada memòria. Amb aquesta secció volem posar en valor alguns personatges que han passat desapercebuts en la història escrita i que no han sigut tant recordats com el predicador valencià, però que amb les seues històries ens conten una altra cara de Teulada.

Volem encetar la secció recordant la figura d’Evelyn Dewhurst, més coneguda com la senyora Fuz. La senyora Fuz està considerada com a la primera turista internacional que va arribar a Teulada (Giner, 2014). Estiuejants nacionals ja hi havia, doncs a la Segona República i la Guerra Civil hi ha constància de l’assemptament de families de l’alta burgesia valenciana al Portet. La senyora Fuz va arribar en temps de Postguerra a Teulada, concretament el 1956, un context en el que la prioritat era subsistir conforme es podia i on això d’escoltar un idioma estranger era estrany i molt més veure una dona viatjant sola.

La Senyora Fuz, com en els casos dels primers turistes internacionals a Dénia i Xàbia, provenia de classe benestant, però en canvi, la seua vinguda no era com en els casos anteriors (no venia ni per qüestions comercials ni per a iniciar una nova vida bucòlica i romàntica de contacte amb la naturalesa). La senyora Fuz venia perquè s’havia jubilat.

Qui era la senyora Fuz?

Va nàixer el 12 de Gener del 1902 a Londres, en un entorn social de classe alta, envoltada d’homes de negocis i de dones amb temps lliure per practicar esports com el tennis, en definitiva en una família burgesa. La família residia a Northwood, un barri residencial de la capital anglesa. Sembla ser que Dewhurst va viure a l’antiga Ceilan, l’actual Sri Lanka, que va ser colònia britànica, on probablement el seu marit (Godfrey Jefferson Dewhurst) tindria negocis relacionats amb el cotó. La senyora Fuz va tenir una vida vinculada al tennis, primer per sa mare que ja practicava aquest esport al SXIX, després perquè ella mateixa va ser jugadora (va jugar a Wimbledon) i finalment perquè es va convertir en entrenadora i divulgadora d’aquest esport.

Vistes des de la Casa de la Senyora Fuz al Portet. Font: Arxiu Municipal de Teulada
Vistes del 1956 des de la Casa de la Senyora Fuz al Portet. Font: Arxiu Municipal de Teulada

Visquent al Portet

Segons les fonts orals consultades per Jordi Giner, l’arribada de la Senyora Fuz al poble va ser casual. S’havia allotjat sola al desaparegut Parador d’Ifach de Calp (on s’allotjaren estreles de Hollywood com Ava Gardner, Orson Welles, Bette Davis o l’escriptor Ernst Hemingway), i sembla ser que des de Calp Fuz va entreveure la figura del Cap d’Or i va preguntar que era allò, amb la qual cosa es va decidir a anar. Va pujar al tren i va baixar a Teulada:

“Va baixar a Teulada i al costat de casa Jaume Maro, tenia un taller de bicicletes Luís, el biciclista. Ella anava amb pantalons. Clar, quan ella arriba ací, una dona, de casi dos metres d’alta, amb pantalons, allò va ser… […] Va anar al taller de bicicletes i va preguntar per on es podia baixar a la mar. Ella no sabia si era Moraira o què era. I li van dir que la carretera era eixa, que hi havia set quilòmetres. Total, que Luís li va llogar una bicicleta, i ella sola, que en aquell moment era impensable, agarrà la bicicleta i va baixar. Va baixar i li va agradar. Però com ella era una dona senzilla, es va posar a menjar al costat de la mar. De vesprada va tornar a Teulada, va deixar la bicicleta, va agarrar el tren i se’n va tornar a Calp, al Parador”. (Testimoni de Vicente R. Vallés).

Pels testimonis recollits, la Senyora Fuz pareixia ser tota una avançada a la seua època (la situació econòmica també li facilitaria les coses). Atrevida i moderna, no seguia les pautes de comportament establertes, “ja ho havia fet visitant sola una terra desconeguda […] i per això no dubtava en conduir ella mateixa una bicicleta vestida en pantalons” (Giner, 2014). Va ser al 1957 (un any després de la seua visita) quan la senyora Fuz va conèixer el seu futur lloc: El Portet. És en aquest any quan adquireix una propietat davant de la mar, que durant molt de temps ha dut en la seua façana el nom de “Casa Fuz”.

La senyora Fuz davant de la seua casa del Portet. Imatge: Associació Cultural Amics de Teulada
La senyora Fuz davant de la seua casa del Portet. Font: Associació Cultural Amics de Teulada.

Actualment es conserva encara la forma de la casa i encara es coneix com la Casa Fuz. Se sap que en aquella època El Portet era lloc d’estiueig de la burgesia valenciana com els Vilallonga. En aquella època eren conegudes les festes que es feien al Portet. Moltes d’elles s’allargaven fins a ben tard si contaven amb la presència de les autoritats locals. Curiosos privilegis tenien els turistes. Als anys 70′ hi vivien families com els Duato, els Chiarri, Vicent Calafí, el matrimoni noruec Eknes, els Larrea de Madrid o Antoni Lázaro (Testimoni de Pablo Duato). El Portet era com una Eivissa a xicoteta escala.

Per què cal recordar-la?

La senyora Fuz va ser una de les pioneres del turisme en el nostre poble, una dona avançada que va intentar integrar-se i aprendre l’idioma (no ens referim al valencià precisament), una dona que cal ser recordada i posada en valor. Va aportar modernitat i noves costums, relacionant-se amb la població autòctona i aportant un valuós patrimoni fotogràfic del municipi, que hui en dia podem trobar a l’Arxiu Municipal de Teulada i a l’Arxiu de l’Associació Cultural Amics de Teulada.

Bibliografia consultada:

Teulada i el Cinema

Este article naix del nostre interès per recuperar tot allò relacionat amb la memòria gràfica i oral del nostre poble. Un article pendent que ara vos presentem després d’un temps sense publicacions. Agrair l’interès i la informació d’uns dels cinèfils per excel·lència del nostre poble: Paco Pérez Torregrosa.

Teulada no és Dénia en quan a producció cinematogràfica, no obstant, són algunes les produccions que decidiren ubicar-se al nostre municipi. Ací vos deixem un llistat que anirem desenvolupant al llarg de l’article:

  • El Hombre de la Isla (1959)
  • La Camisa de la Serpiente (1996)
  • The cold light of the day (2010)

EL HOMBRE DE LA ISLA (1959)

El tram que s’estén de Xàbia a Moraira va ser l’escenari natural d’esta pel·lícula, dirigida per Vicente Escrivà, contava amb la mexicana Marga López i un magnífic Paco Rabal amb el paper protagonista. El film es va rodar entre el 10 de juliol i el 10 de setembre del 1959, instal·lant el centre operatiu en Xàbia. No obstant, es registraren imatges a altres localitats com Calp, Guadalest, Altea o Benissa entre altres (Reig & Crespo, 2004). Entre els protagonistes de la pel·lícula es trobava Pilar Cansino, cosina germana de Rita Cansino (Rita Hayworth). El rodatge i l’estrena va ser un record inoblidable per a la població, i són molts qui recorden escenes de la pel·lícula (Paco Rabal i Marga López vivien en una barraca ubicada al costat del Castell), així com el dia de l’estrena l’any 1961 amb el cinema d’estiu de Cervera de gom a gom, fet que va suposar que es tingués que habilitar una segona sessió.

Farà uns anys, al 2008, la vídua de Paco Rabal, va acudir a un homenatge al seu marit en Moraira, per tal de recordar el rodatge en la localitat i la seua vida dedicada al món del cinema. A l’acte acudiren personatges com Pierre Louis Thevenet (veí del nostre municipi), director artístic i guanyador d’un Goya a la millor direcció artística i d’un Oscar a la direcció de Patton.

Fig. 1. Extres en la pel.lícula "El hombre de la isla": Vicenta Oller "Marinero", Pepita Pinet, Rosita Neso, Elena Malonda, Vicenta Boji Llobell, Quica Vesa, Francisca (Esbardal), Amparo Oller, Fca. Sala Malonda. Font: Facebook Moraira donde el mar descansa. Foto cedida por Amparo Oller.
Fig. 1. Extres en la pel.lícula “El hombre de la isla”: Vicenta Oller “Marinero”, Pepita Pinet, Rosita Neso, Elena Malonda, Vicenta Boji Llobell, Quica Vesa, Francisca (Esbardal), Amparo Oller, Fca. Sala Malonda. Font: Facebook Moraira donde el mar descansa. Foto cedida por Amparo Oller.

 

Fig. 2. Un dels cartell de la pel•lícula on es pot apreciar clarament el Cap d’Or. ELa fotografia superior a la dreta es correspondria amb la zona anomenada com el “Portitxolet”, on s’ubicava el muret. Font: Blog “Mitiquisimo”.
Fig. 2. Un dels cartell de la pel•lícula on es pot apreciar clarament el Cap d’Or. La fotografia superior a la dreta es correspondria amb la zona anomenada com el “Portitxolet”, on s’ubicava el muret. Font: Blog “Mitiquisimo”.

 

Fig. 3. Escena de la pel•lícula. Paco Rabal i Marga López en la seua cabanya al costat del Castell de Moraira. Font: Cervantes Virtual. Arxiu fotogràfic de Paco Rabal.
Fig. 3. Escena de la pel•lícula. Paco Rabal i Marga López en la seua cabanya al costat del Castell de Moraira. Font: Cervantes Virtual. Arxiu fotogràfic de Paco Rabal.

 

Fig. 4. Escena de la pel•lícula amb el Cap d’Or o Punta de Moraira al fons. Font: Cervantes virtual. Arxiu fotogràfic de Paco Rabal.
Fig. 4. Escena de la pel•lícula amb el Cap d’Or o Punta de Moraira al fons. Font: Cervantes virtual. Arxiu fotogràfic de Paco Rabal.

LA CAMISA DE LA SERPIENTE (1996)

Esta pel·lícula de producció valenciana, dirigida per Toni Canet, pretenia reviscolar el cinema valencià amb un equip 100% de la terra. Comèdia musical amb un pressupost de 133 milions i de dubtosa qualitat, la pel·lícula va passar sense pena ni glòria per les cartelleres, però ens va deixar imatges curioses del poble com simbologia franquista (el “yugo y las flechas”) penjant del balcó del que era la seu de la Unió del Poble Valencià a la Plaça de l’Església, l’actual casa veïna de la Casa Abadia. En la pel·lícula, rodada a l’hivern del 1996, s’observen molts extres del poble repetint vives a Jose Antonio, i cartells que anuncien les falles del 1968, ja que les principals escenes rodades a Teulada estan fetes en la Plaça l’Església i representen dies festius. El nostre centre històric va compartir protagonisme amb el de Benissa perquè els seus centres urbans no han variat en dècades i conserven físicament el color d’aquella època (Toni Canet en: Diario Información, 28-1-1996). Els pobles mantenien l’ambient franquista dels anys 40’s i 50’s i el tipisme mediterrani, fet que va aprofitar el director. Esta comarca ofereix un estímul espacial, uns paratges especials i uns pobles molt conservats. Resulta impossible buscar un poble amb estes característiques a menys de 30 o 50 kilòmetres de distància de València (Toni Canet en: Las Províncias, 28-1-1996).

Fig. 5. Cartell de la pel•lícula “La Camisa de la Serpiente”. Font: Filmaffinity.
Fig. 5. Cartell de la pel•lícula “La Camisa de la Serpiente”. Font: Filmaffinity.

THE COLD LIGHT OF DAY (2010)

Ja més recentment, el dia 13 de Setembre del 2010 s’inicia el rodatge en Moraira d’esta macroproducció estadounidenca. Amb protagonistes de la talla com Bruce Willis, Sigourney Weaver o Henry Cavill, es tracta d’un thriller d’acció en el que un jove estadounidenc (Henry Cavill) ha de salvar a la seva família del segrest esdevingut en Espanya durant les seues vacances. La pel·lícula agafa diferents plànols de Moraira (alguns d’ells apareixen al tràiler), sobretot el port, encara que també es pot observar en alguns moment el Castell i les finques del Fortí. La pel·lícula compta també amb alguns plànols de La Granadella (Xàbia).

Fig. 6. Bruce Willis en una escena pel Port. Al fons podem veure el castell i els apartaments de les Sorts. Font: Foro la taberna del puerto.
Fig. 6. Bruce Willis en una escena pel Port. Al fons podem veure el castell i els apartaments de les Sorts. Font: Foro la taberna del puerto.

 

Fig. 7. Amb el vaixell atracat al port. Al fons les finques del Fortí. Font: Foro la taberna del Puerto.
Fig. 7. Amb el vaixell atracat al port. Al fons les finques del Fortí.
Font: Foro la taberna del Puerto.

SERIES DE TELEVISIÓ

Són un parell les series de televisió que decidiren localitzar escenes al nostre poble. Una d’elles la sèrie Benifotrem (1995), primera producció pròpia de la desapareguda Radio Televisió Valenciana dirigida per Toni Canet. En ella participaven l’actriu valenciana Rosanna Pastor i la periodista Amàlia Garrigós. Respecte a l’argument, la sèrie contava la relació d’uns periodistes mentre visitaven diferents pobles en festes per tal fer cròniques de les mateixes.

La miniserie produïda per Antena 3 i Globomedia Una Bala para el rey (2008) també va decidir ubicar algunes escenes al port de Moraira. La sèrie és una tv movie de dos capítols centrada en els atemptats que va intentar perpetuar la banda terrorista ETA a l’estiu del 1995 contra el rey Juan Carlos en Palma de Mallorca. Rodada també en exteriors de Gandia, va agafar el port de Moraira per representar algunes escenes del port de Palma, únicament per motius econòmics, ja que en la ciutat balear era molt més car gravar.

PRODUCCIONS FRUSTRADES

Pel que fa a produccions frustrades, tenim constància oral que Pecado de Amor (1961) dirigida per Luis César Amadori va iniciar el seu rodatge al nostre municipi, concretament a l’Ermita de sant Vicent Ferrer. Conten que molts són els teuladins i teuladines que acudiren a l’ermita amb el reclam de la seua protagonista: una jove Sara Montiel. En l’escena que es pretenia rodar, ella apareixia resant. Sembla ser que el director no deguera quedar molt content amb la fotografia de l’escena i finalment va decidir marxar-se amb l’equip de rodatge a la localitat veïna de Xàbia (Torregrosa, 2012) .

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA

  • BRU RONDA, Concepción (2012). Moraira, lugar de cine, novelas y arte. En: Facebook. Moraira donde el mar descansa.
  • CRESPO RONDA, Miquel; REIG PÉREZ, Antoni (2004). Dénia, ciutat de cine. Dénia, Ajuntament de Dénia, Regidoria de Cultura.
  • MARTÍ LAPEÑA, Vicent; SAU MONCHO, Jaume (2012). Dénia, càmera… Acció! Dénia, Falla Saladar.

El món romà en Teulada (I)

Continuem amb una nova col·laboració al blog d’un article aparegut al llibre de festes del 2015.

Per Josep Antoni Ahuir, Arqueòleg 

En aquest xicotet article parlarem sobre el poblament romà del terme de Teulada i de la notícia sobre dues troballes arqueològiques importants per entendre la vida i el comerç al nostre poble fa quasi 2000 anys.

1. Introducció

El món romà es troba representat a Teulada per tretze jaciments arqueològics en els quals s’han trobat restes ceràmiques, necròpolis, troballes numismàtiques i estructures d’hàbitat corresponents a diverses explotacions agrícoles com es pot veure al mapa que va publicar l’arqueòleg Joaquim Bolufer l’any 1995.

En aquest article anem a veure com s’estructura el poblament a través de la Via Augusta i com al llarg dels anys s’han descobert algunes troballes tant terrestres com subaquàtiques que ens indiquen la importància del terme municipal de Teulada a l`època romana.

Figura 1. Jaciments romans al terme de Teulada. Font: Bolufer Marqués. J. “Patrimoni Arqueològic de Teulada” (1995).
Figura 1. Jaciments romans al terme de Teulada.
Font: Bolufer Marqués. J. “Patrimoni Arqueològic de Teulada” (1995).

A partir del segle III aC, comença el període de romanització a les nostres terres, que als segles següents esdevindrà en província romana fins al segle V dC, per aquesta raó, i com la presència humana ens ha deixat unes restes materials, hem pogut esbrinar el rastre d’aquelles gents que van viure, van patir, van treballar la terra i van gaudir del mateix terreny que avui en dia gaudim.

2. La via Augusta i la seua presencia al Terme de Teulada

La Via Augusta constituïx el primer gran eix vertebrador de la Península Ibèrica, amb un traçat des de Cadis fins als Pirineus, i continua cap a França amb el nom de Via Domícia, i per Itàlia com a Via Flamínia i Via Aurèlia fins a enllaçar amb Roma.

Des de fa més de 2000 anys ha sigut la via que ens comunicava per terra amb el que avui en dia coneixem com Europa, en aquells moments, una unitat política, coneguda com Imperi Romà.

Va ser l’emperador August l’impulsor de la unificació, rectificació i reparació dels primigenis camins ibers per a la creació d’una verdadera via de comunicació de gran abast, amb Roma com a pol central de difusió de cultura, comerç i poder.

És la calçada romana més llarga del territori peninsular amb un recorregut total aproximat de 1.500 km i és l’element romà de major importància dins del patrimoni viari, inclosa en la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO.

Figura 2. Pla de Recuperació de la Via Augusta. Conselleria d’Infraestructures. 2011
Figura 2. Pla de Recuperació de la Via Augusta. Font: Conselleria d’Infraestructures. 2011

A la nostra comarca, el traçat es coneixia com a Via Dianium, un traçat de la via que transcorria per 180 km des d’Albalat de la Ribera fins a Alacant, el qual coincideix amb el camí reial d`època medieval i moderna.

Al terme municipal de Teulada, tenim documentada la seua presència, segons pareix, a la partida de Benimarco, fossilitzat en el vell camí de Calp, per sota la cota de l`actual carretera CV-741. Es tracta d’un tram del camí de Calp, utilitzat des d’antic per anar des de Teulada cap al sud, i que, tot i trobar-se actualment en procés d’abandonament, encara uneix la CV-741 amb la CV-745.

Figura 3. Mapa del traçat de la Via Augusta, al seu pas per el Terme de Teulada (Conselleria d'Infrastructures. Generalitat Valenciana)
Figura 3. Mapa del traçat de la Via Augusta, al seu pas per el Terme de Teulada (Conselleria d’Infrastructures. Generalitat Valenciana)
Figura 4. Vial Fossilitzat (Josep Antoni Ahuir).
Figura 4. Vial Fossilitzat (Josep Antoni Ahuir).
Fig. 5. Vial Fossilitzat (Josep Antoni Ahuir).
Fig. 5. Vial Fossilitzat (Josep Antoni Ahuir).

 3. Teulada al territori romà de Dianium

El poblament romà a l’actual terme de Teulada és dispers, i hi trobem diverses explotacions agràries que s’estenen al llarg de totes les valls, en direcció cap a la mar.

Segons Joaquim Bolufer, en aquesta zona, trobem una gran quantitat d’assemptaments que exploten el territori. Per una banda tenim els assemptaments agrícoles, que es dedicaven a l’explotació agrària. Principalment es dedicaven a l’explotació de la vinya i de l’olivera, de les quals extreien vi i oli.

Un exemple del treball continuat d’aquestes terres i del comerç de vi i oli, seria els actuals bancals de raïm, oliveres, que malgrat tot han arribat fins als nostres dies.

Aquests assemptaments agrícoles són els denominats ara del següent mode: Tabaira, Moraires, Camí del Rei, Tossal de la Font Santa, Carretera del Portet, les Comes i la Rambla. Aquestes vil·les rurals estaven connectades per camins que discorrerien per les valls de nord a sud.

Les troballes ceràmiques o de les necròpolis en aquesta zona del terme han sigut objecte de diverses publicacions per part de Joaquim Bolufer, arqueòleg municipal de Xàbia, al seu llibre sobre el patrimoni arqueòlogic a Teulada.

4. Les troballes casuals

Durant els treballs agrícoles és normal moure gran quantitat de terra, és en aquestos casos quan solen aparèixer, en els llocs on hi ha hagut hàbitat, gran quantitat de restes ceràmiques. En la zona en què ens manegem, la densitat d’hàbitat ha sigut molt important a l`època romana, així es molt normal que trobem àmfores en aquestos casos.

Als anys 60, li van regalar a Vicent Ramon Vallés Oller, a qui agraïm la seua amabilitat per deixar-nos veure la peça, una àmfora en un molt bon estat de conservació, apareguda en la partida de la Miquela, al terme municipal de Teulada.

Analitzada aquesta peça arqueològica deduïm que es tracta d’un àmfora grecoitàlica, utilitzada als segles III – I aC, estem parlant d’ una peça de més de 2.000 anys d’antiguitat.

La denominació d’àmfora grecoitàlica, s’aplica a algunes peces ceràmiques destinades a contindre vi i que van ser fabricades al sud d’Itàlia, a la zona coneguda com a Magna Grècia, a partir del segle III aC. Tipològicament, es caracteritzen per tindre una vora triangular, coll cilíndric i anses rectes. El cos es d’aspecte ovoïdal, més estret a la part inferior.

En el cas de la peça que ens ocupa, no s’ha conservat el pivot, cosa que ens indica que és aquesta una peça un poc més tardana, però molt interessant perquè ens permet conèixer restes materials de l`època romana republicana, un periode prou desconegut al nostre poble. D’aquesta cronologia, tindríem el poblat ibèric tardà de la Punta de Moraira, tractat en anterioritat en els nostres escrits en aquesta mateixa sèrie d’articles als llibres de festes a sant Vicent.

Per anar resumint, tenim un poblament romà a Teulada, des del segle III aC testimoniat tant en restes d’hàbitat (poblat ibèric), com en restes materials i que ens fan veure la importància del nostre territori a l’època Ibérica i romana republicana.

Figura 6. Imatge de làmfora grecoitàlica estudiada.
Figura 6. Imatge de l’àmfora grecoitàlica estudiada.

5. Troballes subaquàtiques

És habitual a les nostres costes trobar restes de vaixells afonats d’època romana, restes d’àncores o fragments d`àmfores, encara que al nostre poble no s’havia donat quasi mai el cas, hem descobert una d`aquestes troballes.

A la zona del Portet, vora la Punta de Moraira, el dia 18 d’agost de l’any 1970, es va produir l’ofegament d’un ciutadà francés, i com a conseqüència de les feines de cerca i rescat del cos, es trobà casualment un vaixell afonat (que es va batejar com a Punta de Moraira I) amb diversos materials, entre ells, una àmfora, classificada com Almagro 51 C.

La notícia de l’ofegament, el rescat i la troballa, va transcendir a la premsa, ja que Sebastià Pérez, aleshores alcalde de Teulada va visitar Enric Llobregat, Director del Museu Arqueològic d´Alacant, per tal de presentar-li l’àmfora trobada i que emetera un informe, el qual es reprodueix en la premsa de l’època i que hem volgut incloure en aquest article.

El material recuperat, una vegada estudiat, va retornar a l’ajuntament de Teulada i ha estat exposat en diferents dependències municipals, fins que, en el marc de la redacció d’aquest escrit, ha passat a estar exposada en el Centre Ecomuseogràfic per a gaudi de tot el veïnat, on es pot veure a l’àmfora i les noticies de la seua troballa. Aquesta peça arqueològica va ser un àmfora molt important durant el Baix Imperi, als segles III –V dC.

Les seues característiques són el cos en forma de fus o forma de pera, amb dues anses menudes i un pivot en la part inferior, l`àmfora que tenim a Teulada, està fragmentada, en la seua part inferior.

La seua producció està localitzada a la zona de Lusitània (Portugal) i a la zona de Cadis i Màlaga, així i tot no es la primera, a la zona de Dénia (l`antiga Dianium) va aparèixer a l’any 2011, un vaixell amb àmfores lusitanes.

La seua utilització era per al transport de salses de peix, el conegut, garum, de fet a la zona de València, es va trobar un exemplar amb un grafit que posava «flos muriae» el que ens dóna informació sobre el seu contingut, salses de peix.

Diari INFORMACION de 12 de setembre de 1970 (Facilitat per Jose Lájara)
Figura 7. Diari INFORMACION de 12 de setembre de 1970 (Facilitat per Jose Lájara)
Diari INFORMACION de 27 novembre de 1970 (facilitat per José Lajara)
Figura 8. Diari INFORMACION de 27 novembre de 1970 (facilitat per José Lajara)

5. Conclusions

Com hem vist en els articles que han precedit a aquest, al terme municipal de Teulada, hi ha una sèrie d’assentaments per a l’època prehistòrica i protohistòrica com la Cova de la Cendra , la Cova de les Rates, el Morro del Castellar, amb art rupestre al del barranc del Bou, un importantissim patrimoni que ens indica que les nostres terres han estat poblades al llarg d’un ample període de temps.

Ara, com a resum de tot el que s’ha dit en els apartats anteriors d’aquest escrit, volem remarcar que hem intentat aportar llum sobre restes arqueològiques de l’època romana, que en el cas d’avui ens ocupa, amb la presència de la Via Augusta, ací Via Dianium, i la troballa casual de dos importants peces ceràmiques per entendre la vida i el comerç a l’antiguitat del nostre poble.

I tot perquè aquest patrimoni és molt fràgil i com es pot comprovar és molt fàcil que poc a poc desaparega en els pròxims anys, és per això que es fa necessari que tot aquest patrimoni arqueològic, històric i cultural, es pose en valor, es difonga i es consolide com una oferta de turisme de qualitat que segur, que donarà grans beneficis tant socials com econòmics al poble i a les seues gents.

També volem fer una crida a que totes aquelles persones que tinguen materials arqueològics a casa, ens deixen documentar-los i així el coneixement de la història del nostre poble siga més gran, es una feina a fer entre tots.

Per acabar recordar que l’àmfora trobada davant la Punta de Moraira, la poden veure exposada al Centre Ecomuseogràfic de Teulada, av. de Santa Caterina, 30, en horari d’obertura al públic.

6. Bibliografia

  • AHUIR J. (2012). El món ibèric a Teulada: El Morro del Castellar i la Punta de Moraira. Llibre de Festes de Sant Vicent Ferrer. Teulada
  • AHUIR J. (2014). El món ibèric a Teulada (II): La cova de la Cendra i la Cova de les Rates: dos coves refugi / santuari a l’època ibèrica. Llibre de Festes de Sant Vicent Ferrer. Teulada
  • AHUIR J. (En Premsa). El jaciment ibèric de la punta de Moraira (Teulada, País Valencià): Revisió dels materials dipositats al SIP.
  • ARASA, F. Y ROSSELLÓ, V.M. (1995), Les vies valencianes del territori valencià, València.
  • AZUAR,  RAFAEL (Coord): (2013). Guia del patrimonio arqueológico subacuático de Alicante. MARQ. Diputació d’ Alacant.
  • BERNABEU AUBÁN, J. y MOLINA BALAGUER, LL. (eds.) (2010): La Cova de les Cendres (Moraira-Teulada, Alicante), Serie Mayor, 6, MARQ, Diputación de Alicante, Alicante.
  • BOLUFER MARQUES. J: (1995). El patrimoni arqueològic de Teulada. Associació Cultural Amics de Teulada.
  • ENGUIX, R.; ARANEGUI, C. (1977) Taller de ánforas romanas de Oliva (Valencia). Trabajos varios del SIP, 54.